El 85,8% del personal sanitari i el 73,5% del personal no sanitari de la Conselleria de Sanitat declara haver patit alguna agressió durant el seu treball, segons un estudi de la Federació de Sanitat i Sectors Sociosanitaris de CCOO PV basat en 3.000 enquestes realitzades entre novembre i febrer. L’informe conclou que les agressions en l’àmbit sanitari són estructurals, estan normalitzades, afecten a tot el personal i compartixen un origen en el col·lapse del sistema, la qual cosa convertix estos episodis en un problema d’organització i no sols de conducta individual.
Agressions cronificadas i sense denúncia
La cronificació del problema es reflectix en què el 46% dels professionals reconeix haver patit estos atacs més d’una vegada en el mateix any. La reiteració arriba a ser mensual per al 17% del personal no sanitari i el 28,5% del personal sanitari, una freqüència que alimenta la sensació d’impunitat i desgast laboral.
Malgrat la magnitud del fenomen, la majoria decidix no denunciar. Entre el personal no sanitari, el 53,8% afirma que no denuncia mai; en el col·lectiu sanitari, només el 22% comunica els casos més greus. Entre els motius, el 87,6% considera que les denúncies no servixen per a res, el 77% creu que no hi haurà conseqüències per a l’agressor, el 68,2% tem represàlies, el 47,9% denúncia la falta de suport institucional i el 41,7% apunta a procediments complexos i lents. En paraules de Raúl Arambul, responsable de Salut Laboral en la FSS CCOO PV, ‘la infradenuncia no és per passivitat de la plantilla, és una resposta racional a la falta d’acció i protecció per part de la Conselleria de Sanitat’.
El suport després de comunicar una agressió també resulta insuficient: el 50% de les persones enquestades ho qualifica d’insuficient i el 18,8% ho considera inexistent. Esta falta d’acompanyament immediat i clar deixa al professional exposat, desincentiva futurs reportes i perpetua un circuit en el qual el maltractament es repetix sense correcció efectiva.
Demores i saturació com a caldo de cultiu
Els professionals apunten a deficiències del sistema com a detonant de les agressions. Més de la mitat assenyala els temps d’espera, les demores i la saturació com a causes principals. Des de CCOO resumixen el procés així: ‘Les dades permeten afirmar que l’agressió no comença en el taulell ni en la consulta, s’inicia setmanes o mesos abans quan l’usuari arriba al centre sanitari, ha patit demores prolongades, arrossega frustració i ansietat i percep falta de resposta del sistema. El personal de primera línia es convertix en receptor del malestar acumulat i una cara visible de decisions que no controla’. En la mateixa línia, Arambul insistix: ‘L’agressió és la fase final d’un procés, no un fet espontani. L’agressió no comença quan s’alça la veu o es dona un colp en el taulell o s’agredix físicament al professional. Comença quan el sistema no respon’.
Davant este panorama, més del 80% dels enquestats considera que la imposició de sancions administratives immediates i amb quanties econòmiques més elevades tindria un efecte dissuasiu. El sindicat proposa canviar l’enfocament per a anar més enllà de sancionar a l’agressor: ‘és imprescindible reduir les llistes d’espera, una millora en la gestió de cites, facilitar informació clara a l’usuari/a i per descomptat, un reforç de recursos humans i organitzatius’. CCOO reclama ‘una prevenció real amb noves mesures organitzatives, recursos suficients, un reconeixement institucional del problema i sancions exemplars per a la persona agressora. Protegir el personal és protegir el sistema públic de salut’.
