Una ruta cultural pel centre de València vol rescatar el passat esclavista i la història de la població negra
Una ruta cultural pel centre de València s’ha proposat traure de l’oblit el passat esclavista de la ciutat i la història de la població negra que va viure allí durant generacions. Encara que la seua presència va ser fonamental en la vida econòmica, social i festiva de l’urbs, a penes queden petjades visibles i la seua memòria ha quedat exclosa de les rutes turístiques i fins i tot dels continguts educatius.
Cada dia, veïns i visitants recorren espais emblemàtics com la plaça del Mercat Central, l’església de Sant Agustí o els carrers adjacents sense trobar una sola placa o indicació que recorde este passat. La iniciativa ‘València negra i musulmana: rutes de memòria’ pretén canviar esta situació i proposa mirar eixos mateixos llocs des d’una altra perspectiva, reconeixent que van ser escenaris de tràfic, resistència i vida comunitària negra.
Un dels punts clau del recorregut és el carrer de les Ànimes, un estret carreró que travessa amb el carrer Arquebisbe Mayoral. Durant segles es va dir Carrer dels Negres i va ser descrita com el corazon del territori negre valencià. En eixa zona van viure famílies negres assentades en llibertat, formant un teixit social propi que hui ha sigut pràcticament esborrament del relat oficial. L’actual absència de referències contrasta amb la intensitat d’aquella vida quotidiana, alguna cosa que la mediadora cultural Deborah Ekoka resumix en recordar que les persones negres no arriben amb les pasteres, sinó que formen part de la història de la ciutat des de fa segles.
Per a recuperar eixa memòria, Ekoka ha dissenyat una ruta amb mes de deu parades pel centre històric. La proposta convida a tornar a caminar per llocs pels quals s’ha passat tota la vida sense saber que tenen eixa càrrega historica, i ho fa secundant-se en la investigació de l’escriptor Jesús Cosano. Els seus treballs aporten documentació detallada que permet reconstruir històries concretes, noms propis i dinàmiques socials que van quedar ocultes després de segles de silenci.
Memòria del tràfic al Palau de la Batlia
Al Palau de la Batlia, actual seu de la Diputació de València, la guia es deté per a explicar que este edifici va ser durant segles el centre administratiu del tràfic esclavista a la ciutat. Allí, els negrers havien de presentar a totes les persones capturades perquè el batlle general, un alt funcionari encarregat de les rendes, comprovara si els esclaus habian sigut obtinguts per mitjans licitos.
Si es considerava que complien eixa condició, es registrava a cada persona i es cobrava l’impost corresponent al seu valor, tractant-les de fet com a mercaderia. Ekoka recorda que el primer registre conegut d’arribada de negres a València data de 1447 i que les entrades van créixer de manera exponencial. Només entre 1502 i 1524 es va supervisar la presentació de mes de 3.000 africans, i l’oficina es va mantindre implicada en el tràfic de persones fins a ben entrat el segle XVI.
Sobre esta base documental, la investigació de Cosano rescata de l’oblit episodis i biografies de negres esclavitzats, com Martí, esclau del poeta i cavaller Ausias March, l’alliberament del qual va quedar arreplegada en el seu testament. També apareix la figura d’Antoni el Negre, esclau del pintor valencià Jacomart. Estos exemples mostren que la presència negra no va ser anecdòtica, sinó que es va integrar en la vida quotidiana i en els entorns de figures destacades de l’època.
El propi investigador admet que existix una espècie de verguenza pel que es va fer. Assenyala que l’inici del gran trafique d’éssers humans per a respondre a la demanda de mà d’obra coincidix amb l’inici del silenci social cap a eixa barbàrie historica. Eixe silenciament posterior hauria contribuït a esborrar la memòria col·lectiva, deixant sense context els pocs vestigis que han arribat fins hui.
La plaça del Mercat Central i la Posada del Camell
La plaça del Mercat Central és una altra de les parades centrals del recorregut. A més de ser hui un referent gastronòmic i turistico, va ser un dels principals punts de venda de persones africanes esclavitzades, perquè allí es trobava la Posada del Camell. Cosano explica que era el lloc on els propietaris arribaven amb els seus esclaus, els tancaven i els posaven a la venda, en un circuit comercial tan normalitzat com ocult hui en el relat urbà.
Segons relata Ekoka, es diu que la posada comptava amb un sotano per a emmagatzemar mercancia o animals en el qual van arribar a amuntegar a mes de cent persones encadenades. Així i tot, eixa mateixa plaça també era escenari de grans celebracions, on, d’acord amb les cronicas de la epoca, els negres desfilaven, cantaven i ballaven. Eixa convivència entre explotació i festa il·lustra fins a quin punt la presència negra estava entrellaçada amb la vida diària de la ciutat.
La investigació de Cosano subratlla que la musica i la dansa van ser una de les majors aportacions de la població negra a Espanya. Els documents revisats indiquen que la seua presència era fonamental en les festes, anaren religioses o no, ja que eren ells els qui alegraven i animaven les celebracions. La ruta utilitza estes dades per a mostrar que, fins i tot en condicions d’esclavitud o discriminació, les comunitats negres van generar cultura i espais de expresion propìs.
La plaça de Sant Agustí i la Confraria dels Negres
Un altre punt destacat de l’itinerari és la plaça de Sant Agustí, on va tindre la seua seu la Confraria dels Negres de la Sagrada Verge Maria de la Misericòrdia, fundada en 1472. Es tracta d’una de les germanors de persones negres mes antigues documentades a Europa i constituïx una pista clara de la importància creixent d’esta població a la ciutat.
Cosano assenyala que va ser la cofradia que menys relació va mantindre amb les tradicions de l’Església i la que mes es va bolcar en la solidaritat interna de la comunitat negra a València. Era un espai per a reunir-se, compartir preocupacions i, sobretot, ajudar-se en situacions d’extrema vulnerabilitat. Este caràcter pràctic es reflectix en els casos concrets que es relaten durant la visita guiada.
Allí, Ekoka narra la història de Ursola, una dona negra esclavitzada el propietari de la qual, Francesch Martínez, li va propinar una pallissa que quasi posa fi a la seua vida. En la cofradia la van curar, la van acollir i van arribar a comprar la seua llibertat. A més, van portar a Martínez davant els tribunals perquè fora condemnat, la qual cosa demostra el nivell d’organització, suport mutu i capacitat d’acció col·lectiva aconseguit per la comunitat.
La guia destaca que este episodi és clau perquè revela quanta gent hi havia implicada, quin grau de vida comunitària mantenien i com s’organitzaven fins i tot per a oferir suport juridico i reunir recursos amb els quals alliberar altres persones esclavitzades. La ruta utilitza esta i altres històries per a mostrar que, enfront de la violència del sistema esclavista, també van existir xarxes de resistència i cura.
Un esborrament per verguenza
Ekoka vincula este esborrament de la història negra amb un imaginari col·lectiu molt arrelat. Al seu juí, respon al desig de contar la història amb la idea que Espanya és blanca, plenament europea, i que Africa queda molt lluny, malgrat que només la separen 14 kilometros de distància geografica. Esta narrativa hauria contribuït a expulsar del relat comun la presència negra, tant del passat com del present.
Com a filla d’un home ecuatoguineano que va arribar a la peninsula amb passaport espanyol quan Guinea Equatorial encara era colònia, Ekoka trasllada la seua pròpia experiència per a explicar la importància d’estes iniciatives. Considera que poden convertir-se en una ferramenta de transformació social molt gran, en oferir a la ciutadania imatges diferents sobre qui ha format i forma part de la ciutat.
El seu objectiu és que la ruta no es limite al turisme cultural, sinó que arribe també a col·legis i instituts perquè els valencians coneguen des de xicotets esta part de la seua història. D’esta manera, espera contribuir al fet que les noves generacions comprenguen millor els vincles entre València i Africa, qüestionen els estereotips racials i reconeguen com a pròpies les memòries que fins ara han romàs ocultes.
