Revisant un relat curt que em passa un amic, veig la frase “De jove vaig sofrir un atropellament, per això no camine bé”. Em crida l’atenció la paraula atropellament, veu normativa i entenedora, però que el meu amic no la diria en la seua parla natural. Com sabem significa ‘acció i efecte d’atropellar’, verb este últim que vol dir ‘envestir violentament (una persona o un animal), generalment amb un vehicle’, “L’automòbil atropellà un transeünt”; ‘tractar (a algú) de manera brutal, sense mirament ni respecte’, “Es queixa que en la faena l’atropellen contínuament”.
Com que el meu amic parla valencià des que va dir “Vullc ma”, li pregunte a on va sofrir eixe atropell, i en la contestació m’anomena dos vegades eixa veu, atropell. Li demane, per a punxar-lo, que m’aclarisca per què ha escrit atropellament i no atropell, com acaba de dir ell. Ell és dels que pensen que els valencians parlem malament la nostra llengua, i és també molt donat a escriure paraules que són correctes normativament, però que ningú, o quasi ningú, entre el Sénia i el Segura, les pronuncia de manera espontània o natural. A més, té la seua filla, Rosella, amb graduació universitària i el certificat superior de valencià, que li ha dit que atropell és un vulgarisme, paraula incorrecta en el registre culte, i que la veu formal, en eixe cas, és atropellament.
Ja m’esperava eixa contestació, és la que s’espera de l’esperit de la confraria de ‘la normativa consolidada’, i del ‘parlem malament’, inspirador dels criteris selectius i censors que han aplicat durant molts anys les juntes i comissions examinadores de coneixements de valencià i el valencià de llibre en general.
Però com ja vaig apuntar en un article publicat en este diari, titulat “Tenim atropells, arrancades i arrancs”, la forma atropell potser és més natural i usual, en la parla valenciana, i ha sigut emprada per escriptors o lingüistes com Constantí Llombart, José Escrig, Enric Valor, Carme Miquel, Joaquim Martí Mestre, Josep Iborra, Emili Casanova, Llucià Vallés, Glòria Candela i altres, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià. El substantiu atropell el va registrar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, però, incomprensiblement, després no l’ha arreplegat en el Diccionari normatiu valencià. Potser eixa absència siga per l’estigma de castellanisme, per ser tan semblant al castellà atropello, i per altres causes també alienes a raons lingüístiques, però atropell és una veu amb una pronunciació i una morfologia molt pròpies d’esta llengua. És una veu registrada en el Diccionari català-valencià-balear, en el Diccionari general de Ferrer Pastor i en el Diccionari de la RACV, i a més, com s’ha citat, en el DOPV de la institució normativa valenciana.
Ocorre també amb la parella arranc i arrancada, ‘acció i efecte d’arrancar’, ‘posada en marxa d’un motor’, ‘dispositiu que posa en marxa un motor’, ‘començar a moure’s alguna cosa’. Arranc només la registren el Diccionari català-valencià-balear i el Diccionari de la RACV. L’han emprada en els seus textos Eduard Escalante, Joaquim Garcia Girona, Lluís Guarner, Miquel Adlert, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés, Vicent J. Escartí, Josep Millo, Vicent Beltran, Eugeni S. Reig i altres, com mostra el CIVAL.
I tenim també les parelles abandó/abandonament, ajust/ajustament, avort/avortament, crida/cridament, eixample/eixamplament en què les dos veus de cada parella són sinònimes i normatives, registrades en el Diccionari normatiu valencià. En la parla valenciana, la primera és la més usual de les dos, però el DNV accepta també les acabades en -ment, amb bon criteri, ja que són pròpies de la part catalana de la llengua compartida. I a vore si prompte l’AVL puja al cel normatiu i despenalitza del tot els atropells i els arrancs, especialment, de cara a la correcció dels exàmens de coneiximents del valencià. I moltíssimes paraules, expressions i formes més, que diem. I en una pròxima entrega n’apuntarem unes quantes més.
