Quinze mesos després del colp que va suposar la seua desqualificació en els Jocs Paralímpics de París, Elena Congost va tornar a somriure en la marató de València. La fondista de 38 anys va parar el crono en 2h54:36, rècord d’Europa per a esportistes amb discapacitat visual, la millor marca de 2025 i la segona millor de la història; només la marroquina Fatima Ezzahra El Idrissi ha corregut més ràpid, amb 2h48:36 a París 2024. El registre, aconseguit al costat del seu nou guia Roger Sans, la va retornar al primer pla internacional en un any marcat per problemes de salut i per la necessitat de tancar ferides.
Del revés de París al rècord d’Europa
A València, Congost va tornar a la distància després de la seua última marató el 8 de setembre de 2024 en els Jocs de París. Aquell dia va travessar la meta en 3h00:48 al costat del seu guia de llavors, Mia Carol Bruguera, que va patir enrampades en els metres finals. Congost va soltar un instant la corda per a evitar la seua caiguda i el Comité Paralímpic Internacional la va desqualificar per l’aplicació estricta del reglament, malgrat que la següent atleta, la japonesa Misato Michisita, va arribar quasi quatre minuts després. Després de no convéncer-li els arguments de Per a Athletics i del CPI, va iniciar una batalla legal el pròxim capítol de la qual està fixat per al 23 de març, representada per l’advocat Jean-Louis Dupont. ‘Tenim una vista a París eixe dia però no sé el que m’espera. Almenys són bones notícies perquè sembla que alguna cosa es mou’, va explicar.
La marca de València li va permetre tancar eixe cercle competitiu i recuperar confiança. Ho va reconéixer amb franquesa: ‘Al final per una cosa o per una altra no havia baixat mai de les tres hores i venia amb la espinita de l’ocorregut a París. Entren dubtes perquè a més era la primera vegada que corria amb Roger Sans com a guia. Encara que hem entrenat junts sabem que una marató et posa molt al limite. Vam saber com solucionar això de París i em sent satisfeta pel treball fet i perquè després de tot l’ocorregut necessitava demostrar al Comité Paralímpic i a tothom que m’havia ajudat que valíem un bon temps’.
Nou guia i un any marcat per la salut
Elena Congost es va estrenar en competició oficial amb Roger Sans com a guia, en substitució de Mia Carol. El canvi es va emmarcar en la renovació de la seua beca i en una decisió que ja havia madurat abans de París. ‘Després de París havíem de renovar beca perquè el Comité em va informar que me la donava com si fora bronze i ací és quan has de triar entrenador i guia. Amb Mia, abans de París, ja havia parlat de canvi i havia de triar una altra persona. Roger, que va ser el meu nutricionista tot l’any de París i és un atleta molt bo, anava a fer el salt de marató i al segon em va dir que sí’, va revelar.
L’entesa amb Sans va ser immediat en l’esportiu i en l’humà: ‘Ha sigut un encert perquè, primer té molta qualitat esportiva i, segon, perquè a nivell humà ens entenem molt, té la mateixa manera de veure la disciplina com jo, i a més em porta la nutrició‘. L’elecció va reforçar la seua preparació i va donar coherència a un projecte que buscava una referència intermèdia abans del gran repte del cicle.
La temporada va estar a més travessada per un diagnòstic que va condicionar el seu dia a dia. Al maig de 2025 va anunciar que patia un tumor en el nervi òptic, troballa al qual va arribar després de setmanes amb maldecaps i vòmits. ‘Ha sigut complicat al principi. Tot va començar al principi perquè tenia molt de mal de cap i vòmits. No ho associava a res. Fins i tot en algun moment vaig pensar que podia estar embarassada. Vam fer un TAC i una ressonància i es va trobar el que hi havia. Quan vaig poder solucionar este tema em vaig trobar millor i al final vaig poder entrenar bé’, va relatar.
La intervenció de l’estiu li va permetre estabilitzar-se i tornar a encadenar entrenaments amb normalitat. ‘A l’estiu em van fer una xicoteta intervenció i va ser més fàcil del que pensàvem. A partir d’ací a nivell físic he anat millor i a nivell emocional ha sigut dura. Soc una persona freda en eixe sentit, sé guardar-me les coses per a mi i quan entrenaré sé separar la meua jo personal del professional i d’altra banda entrenar em dona la vida, és el que m’apassiona i ho és tot’, va afegir.
L’horitzó ja mira a Los Angeles 2028: ‘És la prioritat des del minut un que va passar això de París’. I, mentrestant, València va servir per a mesurar el camí i enviar un missatge clar de competitivitat: ‘Cada dia ens alcem amb la vista posada en això. És cert que es fa llarg el cicle però necessitava un objectiu intermedi. Quan va sorgir la possibilitat de València no m’ho vaig pensar. Era una oportunitat i a més també una bona ocasió per a demostrar al Comité Paralímpic que estic treballant bé. M’he llevat un pes de damunt’, va concloure.
Amb cinc Jocs Paralímpics a les seues cames des d’Atenes 2004, Congost ja havia pujat al podi a Londres 2012 amb la plata en 1.500 T12 i va aconseguir l’or en marató en Riu 2016. El rècord de València reubica la seua candidatura entre les millors de l’atletisme paralímpic i marca el to d’un nou cicle.
