La novel·la recent de Rafa Lahuerta, autor de l’exitosa Noruega, ha aparegut fa poques setmanes. Pareixia que anava a dir-se Finlàndia, segons es va anunciar en algun mitjà de comunicació, per proximitat de països, però no, es diu La promesa dels divendres, més ajustat a l’acció del relat, en què el quint dia de la setmana apareix constantment com el dia en el qual el protagoniste, que és el mateix autor de la narració es troba, en 1989, amb 17 anys, amb l’amor, que seria frustrat, de la seua vida. I moltes més aparicions dels divendres.
Esta novel·la i l’anterior sí que se semblen en el fet que les dos descriuen a la perfecció molts carrers, places i llocs de la València dels huitanta del segle passat i de sempre, com Àngel Guimerà, Cuenca, Estació del Nord, Guillem de Castro, Ferran el Catòlic, Patraix, Correus, Joan d’Àustria, Bar Mundo, Azcàrraga, Marqués de Sotelo, Micer Mascó, bar Mestalla i molts altres. Ho fa amb una mestria que hauria firmat el mateix Vicent Blasco Ibáñez.
La promesa dels divendres ha sigut editada per Drassana, editorial que aposta per un valencià culte i normatiu i, alhora, assimilable, entenedor i practicable per valencianoparlants i valencianoaprenents, com en Noruega, i com en moltes altres publicacions de Drassana.
L’acció i trama d’esta novel·la són els avatars, pensaments i situacions del protagoniste, jovenet, en la València de finals del segle xx, jovenet, principalment, però també d’adult. La greu malaltia i la mort de son pare, a qui admirava i volia molt, el va marcar per a tota la vida, com també li va deixar senyal per sempre la xica de 16 anys de la qual es va enamorar. Com s’indica en una sinopsi de La promesa dels divendres, “En la València de finals dels 80 un adolescent viu entre l’angoixa per la greu malaltia de son pare i els impulsos de carnalitat que l’edat reclama. Una trobada casual amb una jove provocarà un enamorament sobtat que serà determinant en la seua percepció del present i el passat, però també en la de la ciutat com una presència irrenunciable i definitòria. Anys després aquell jove, de nom Rafa Lahuerta, escriurà una novel·la d’èxit que farà aflorar uns secrets mai revelats a ningú. Rafa Lahuerta Yúfera ha publicat La balada del Bar Torino (Drassana, 2014), Noruega (Drassana, 2020) i La promesa dels divendres (Drassana, 2024), amb què tanca una trilogia en què ha escrit les seues tres vides de joventut: la pública, la fictícia i la secreta”.
Lahuerta, en esta narració, destaca el poder i la força de la lectura en el seu pensament i apunta els personatges que més han influït en ell. I fa que el lector s’introduïsca en el seu món. Alguns fets històrics són assenyalats en el relat, com la mort de Joan Fuster, la vaga general, en tota Espanya, convocada pels sindicats en 1988, i de manera constant apareix el València amb les dates significatives de la història de l’equip de Mestalla, el bar del mateix nom, el triomf en la final de la Recopa de 1980, els triomfs de les lligues de 2002 i 2004, el centenari de l’equip xe, en 2019. I les cites al ‘millor jugador del món’, evidentment, Mario Alberto Kempes.
Tampoc podía deixar d’anomenar, encara que li/ens pese, l’abaixada del Valencia CF a Segona Divisió en 1986. La caiguda de mur de Berlín en 1989 i el final de la guerra freda també són citats en La promesa dels divendres.
I un tret identificatiu de Lahuerta i de Drassana que no podia faltar és el model lingüístic emprat, com ocorria en Noruega. L’autor, amb molt bon criteri, utilitza vocables i expressions bandejats pel valencià elitiste i “selecte”, però d’ús habitual en la parla dels valencians, com aixina, assentats (persones), baix (valor preposicional) “Baix la humitat”, batistot, convertix, existix (terminació en -ix), enterar, entropessó, monyo, ma mare i mon pare, per a que (locució conjuntiva), “per a que em deixen anar al nocturn”, vore, xaval i moltes altres paraules, necessàries per a la fluida comunicació i ben representatives del nostre ric vocabulari.
Un goig, la lectura de La promesa dels divendres. Ara, a esperar la quarta de Rafa Lahuerta.
