Algú ha dit que una llengua sense exèrcit no té futur. Jo crec que és un aforisme cert, encara que en alguns casos no es complix del tot o tarda molt a complir-se. El valencià i els altres idiomes espanyols, a banda del castellà, no tenen exèrcit, però des que es quedaren sense “armament”, real o metafòric, a principis del segle xviii, han disfrutat d’un futur de més de tres-cents anys, i gaudiran de més futur, especialment si són dotats de més “armament” que supere la sentència citada, que, per altra banda, té grans dosis de compliment i de realitat històrica, cas dels idiomes o parlars desapareguts o disminuïts, com el bretó, l’occità, sard, cors, català rossellonés, gaèlic, gal·lés i molts altres a Europa i en tot el món.
L’Espanya de la democràcia, iniciada un poc després de la mort de Franco, sancionada en la Constitució i complida en més de quaranta-cinc anys, és l’època en què més s’ha reconegut la nostra llengua i els altres parlars perifèrics, a través de lleis constitucionals i dels estatuts d’autonomia, fins i tot en un grau de reconeixement superior al legislat en la II República espanyola. Tenen més “armament” legal que tenien, com la qualificació de llengües pròpies i lleis i accions tendents al foment i ús d’estes, però les disposicions i mesures preses no han sigut suficients ni justes del tot, després de més de quaranta anys d’estatuts reconeixedors de la diversitat lingüística.
“La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià”, diu el nostre Estatut d’Autonomia, que agrega que “Tots tenen/tenim dret a conéixer-los i a usar-los (valencià i castellà) i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià”. Sí, però ningú té el deure de conéixer esta llengua, excepte en proves d’exàmens. I eixe dret a expressar-nos en valencià queda anul·lat i vulnerat quan un uniformat o un professional que el necessitem ens diu que no entén el valencià. Com que nosaltres sí que tenim el deure de conéixer el castellà, la llengua que sí que té exèrcit i tota classe d’armament, passem a la llengua de ponent perquè la sabem i podem.
Les llengües de països poderosos i expansionistes han acompanyat els seus exèrcits en totes les conquistes, com també la majoria d’invasions han tingut les religions de companyes, pressionades o no pels dirigents invasors. El castellà, tant en territori hispànic com en la conquista del Nou Món, va imposar la llengua i la religió, com Portugal al Brasil, com Anglaterra a Amèrica del Nord, com el francés de París, a parts d’Àfrica, al Quebec i a la resta de França, respectivament.
L’extensió de les llengües ha tingut origen en l’expansionisme de països poderosos militarment i econòmicament. I el que és el mateix, per a que un idioma s’expandisca fora de les seues fronteres prèvies ha sigut necessari que hi haja un conflicte bèl·lic, una demostració de força, una o moltes invasions, una imposició gens pacífica, que al cap del temps ja no cal que siguen accions visiblement coercitives. És el “prestigi” de la llengua poderosa, després, el que va substituint l’idioma invadit. L’anglés deu el seu prestigi ara a ser l’idioma principal del país més poderós del món, especialment des de l’acabament de la II Guerra Mundial
I les que no tenen exèrcit estan condemnades a extingir- se? Si no se les dota d’“armament” substitutori, sí. Ara, des de fa quaranta anys cap ací es llig i s’escriu més en valencià que mai, però es troba en retrocés en l’ús social i en la transmissió generacional. I la llengua del patí de les escoles, en pobles de la mitjania en amunt, ja no és el valencià.
En el nostre cas, com en el de les altres llengües perifèriques espanyoles, descartades, òbviament, solucions bèl·liques, es fa necessària l’adopció de més mesures d’“armament” legal, que superen la inferioritat constitucional manifesta d’estes llengües respecte al castellà.
A banda de les accions i de les estratègies i mesures que s’han pres ací, cal, en aliança amb les altres llengües espanyoles, i amb el mateix castellà, demanar i exigir canvis constitucionals o una llei d’alt rang de convivència de llengües en què es determine i establisca que les diferents llengües espanyoles siguen també oficials en l’Administració General de l’Estat, amb el grau que es determine per llei. I que conéixer eixes llengües és un dret i un deure de les persones residents en territoris que posseïm llengua pròpia, al costat del castellà, i especialment dels empleats públics. I un bon “armament”, ací, també seria un nou pacte pel valencià i l’adopció d’un patró lingüístic identificador.
I com que volem salvar esta llengua i les altres espanyoles de la seua baixada, calen eixes disposicions i actuacions i altres d’índole més domèstica, que anem comentant. I tot això en el marc d’un federalisme lingüístic que represente unitat en la diversitat en tots els sentits. D’això en seguirem parlant en esta columneta setmanal. I hem de fer que sense exèrcit, però amb l’“armament” de la voluntat, de la legalitat i el respecte, esta llengua i les altres tinguen un llarg futur.
