En el pensament en la Dana que es va acarnissar, sobretot, en pobles de la part central de la província de València i en alguns de Conca i Albacete, escric la columneta de hui, en què comente algunes paraules i expressions que han aparegut en textos en mitjans de comunicació, referides al desastre ocorregut fa un poc més de tres setmanes.
En la televisió valenciana vam poder vore constantment la paraula i forma negar, per a referir-se a ‘inundar, cobrir d’aigua’, “L’aigua nega també pobles de la Ribera Alta” i moltes altres informacions que contenien la citada forma verbal. En la parla valenciana, a eixa acció li diem anegar, “La riuada ho ha anegat tot, carrers, cases, camps…”. Les paraules que poden avisar d’algun perill és millor, inclús necessari, que siguen les que més s’entenen. Estarem d’acord que en el territori valencianoparlant anegar s’entén perfectament, mentres que negar, a més de significar també ‘desmentir’, ‘refutar’, en un primer moment pot donar lloc a dubtes.
Una expressió apareguda igualment estos dies ha sigut un avís amb una construcció confusa: “Eviten els desplaçaments a la província de València”, quan el missatge era que no se circulara per la província de València. I, òbviament, que no hi haguera desplaçaments en eixa direcció. Si no es podien fer desplaçaments a la província de València, ¿se’n podien fer en esta província?
En la parla valenciana, en els circumstancials de lloc, principalment, usem la preposició en quan és de situació, “Estem en el camp” i a quan és de direcció, “Anem a la piscina”. Normativament, les dos preposicions són correctes en sentit de situació, i davant de nom de lloc o topònim nom propi, la norma diu, incomprensiblement, que només és correcte a, “Viu a Alzira”. Ocorre que l’essencialisme lingüístic valencià, elitiste, com és, exclou, en molts casos, algunes formes i expressions genuïnes o usuals valencianes, i més si coincidixen amb les corresponents del castellà. Moltes vegades, fugint del foc del castellanisme, barbarisme o localisme, caiem en les brases de la incomunicació. Ocorre amb les paraules comentades hui i en altres com tapó, tuberia, manguera, amuntonar, avant, arrere, que diem, però excloses dels textos “selectes”, en favor de tap (de tapar), canonada, mànega (com a tub llarg), amuntegar, endavant, endarrere, que no diem o diem menys).
I una altra paraula confusa, sentida en consells o avisos en els dies de la catàstrofe, és desguàs, i el plural, desguassos, “Vigilen que els desguassos no s’embossen”. El nom desguàs significa ‘acció de desguassar o desaiguar’, ‘conducte o canal per on s’escola l’aigua bruta o de pluja’, ‘lloc per on es dona eixida a l’aigua fluent o empantanada’, però ací s’associa amb el desguace castellà, que en valencià normatiu és desballestament, ‘acció i efecte de desballestar’, que al seu torn té significat semblant a ‘desmantellar, desmuntar, desunir o desarmar peces d’una màquina, aparell, instrument, motor, etc.’, mentres que a ‘extraure, llevar l’aigua d’un lloc per un pas, via o obertura’ diem desaiguar i al conducte o mitjà d’eixe trànsit d’aigua el coneixem com a desaigüe.
Si l’exclusió de paraules i expressions genuïnes o usuals de la parla valenciana, i la substitució en el valencià “selecte” per altres que no diem, ja causa rebuig en molta gent, utilitzar l’ortopèdia lingüística en casos d’avisos de perill o seguretat, em pareix, com a mínim, una imprudència.
