Segueixen eixint a la llum noves informacions sobre les últimes hores que van comprendre el rescat del xicotet Julen, el menut de dos anys i mig que va caure en un pou d’una finca de Totalán, a Andalusia, i que finalment no va poder ser rescatat, tot i els esforços que van fer els efectius desplaçats fins a la zona. Ara, el guàrdia civil encarregat de traure el cos del xiquet del pou ha concedit una entrevista a ‘Diario Sur’ on ha relatat la seua dura experiència.
«Mai vam perdre l’esperança»
El protagonista de la història s’anomena Nico, és membre del Grup de Rescat i Intervenció en Muntanya —GREIM— i narra que el diumenge 13 de gener estava gaudint d’un dia lliure amb la seua família, quan un bomber que era amic seu el va telefonar per avisar-lo de l’accident de Julen. A partir d’aquell moment, el seu dia a dia va canviar per complet, ja que el dilluns 14 Nico pujava a la muntanya de Totalán per no baixar fins al dia de la troballa del menut.
I tot i que deixa clar que «mai vam perdre l’esperança» i que «nosaltres ja pensàvem en com el trauríem una vegada arribàrem fins on estava Julen», reconeix que va ser absolutament desesperant que tot el temps anaren sorgint complicacions i contratemps inesperats. «Era decebedor», són les paraules escollides per Nico per definir la seua impotència, i explica que «teníem la sensació que en algun moment havia de eixir alguna cosa bé, encara que mai s’havia fet una cosa similar a Espanya».
Els efectius treballaven «fins que no es podia més»
Però no va ser així. Tot i això, els experts mai van perdre de vista el seu objectiu: «Vam dir que d’allí no eixíem fins que trobàrem a Julen», clama el guàrdia civil, que també fa patent la duresa i complexitat de les tasques que es van anar succeint fins que, per fi, va arribar el dia en què els miners van poder iniciar la seua tasca.
«Allí baix no hi havia torns. Allí s’estava fins que no es podia més. La frase era: ‘Me’n vaig, que ja no puc ni aguantar el martell’», descriu Nico, que també ha explicat que el seu torn va arribar després de la segona microvoladura. Descriu el moment de la següent manera: «Era una sensació estranya, rara. Jo he entrat per forats més estrets i claustrofòbics, però allò… Mires cap a dalt i penses: ‘Si passa alguna cosa ací…’».
«No estava viu, però ho hem donat tot»
Quan els miners ja havien excavat 3,70 metres del total, els efectius que es trobaven a la galeria horitzontal estaven molt a prop del menut: «Vam fer una prospecció i vam veure que la terra era diferent. Va ser aleshores quan el meu company va posar una càmera pel forat que havíem obert. I va veure el xiquet», lamenta Nico.
Aleshores, els experts que marcaven les directrius del rescat van demanar a tots els col·laboradors que continuaren amb la seua tasca com si res haguera passat, ja que l’expectació mediàtica era elevadíssima i no es podien permetre que ningú s’assabentara de la troballa fins que informaren a la família del xiquet. Per aquest motiu, la següent vegada que la càpsula metàl·lica va baixar, carregava tres efectius del GREIM, entre ells, Nico.
«Em va tocar a mi», confessa l’agent, que ha fet públic que «vaig tindre sensacions trobades. En part, alleujament per haver acabat la feina, però també enrabiat pel resultat final». En aquest sentit, Nico es mostra taxatiu: «No li done voltes. Hem mogut terra com per a parar set avions, hem aconseguit arribar fins a ell i l’hem tret. No estava viu, això és el pitjor. Però ho hem donat tot».
