Mor l’actriu Monica Vitti, emblema del cinema italià


Rebre les notícies de València Diari

L’agència de notícies ANSA ha comunicat la defunció de l’actriu Monica Vitti als 90 anys a Roma, la seua ciutat natal. Guardonada amb cinc premis David di Donatello de millor actriu al llarg de la seua extensa carrera, Monica Vitti va ser el gran emblema del cinema italià durant els anys seixanta, quan va protagonitzar les pel·lícules més aclamades de Michelangelo Antonioni.

Nascuda Maria Luisa Ceciarelli, va debutar amb 14 anys en el teatre just en acabar la Segona Guerra Mundial, encarnant a una dona el fill de la qual ha mort en el front bèl·lic. Els escenaris van ser la seua primera gran passió (de xiqueta, durant la guerra, muntava obres amb marionetes per a distraure als seus germans de l’esclat de les bombes), i en 1953 es va diplomar en l’Accademia Nazionale d’Art Drammatica, on els seus professors, curiosament, van subratllar la projecció de la seua vis còmica. En aqueixos anys va fer obres de Shakespeare, Molière i Brecht, confirmant el talent immens que albergava.

Encara que va passar la seua adolescència actuant en el teatre i va debutar davant de les càmeres sent una xica de vint anys a mitjan anys cinquanta, tant en cinema com en televisió, va ser l’inici de la seua col·laboració artística amb Antonioni, amb qui també va mantindre una intensa relació sentimental, la qual cosa va impulsar la seua carrera durant la dècada dels seixanta fins a convertir-se en una de les majors icones del cinema europeu del segle XX.

El fenomen va començar amb el seu paper protagonista en La Aventura (1960), una de les pel·lícules més controvertides de la història del Festival de Cannes, on va ser esbroncada, picada de peus i, sí, premiada abans de convertir-se en un títol clau de la cinematografia mundial. També el que va convertir a Vitti en una estrela internacional.

Després vindrien les també aclamades La noche (1961), amb Jeanne Moreau i Marcello Mastroianni, i El Eclipse (1962), al costat d’Alain Delon. Un cicle d’obres mestres conegut com a Trilogia de la Incomunicació que van canviar per sempre les coordenades de la narrativa moderna al cinema. Igual que la seua penúltima col·laboració amb Antonioni, El desierto rojo (1964), guardonada amb el Lleó d’Or del Festival de Venècia.

Com ocorria amb les estreles del cinema europeu de l’època, Monica Vitti es va fer ubiqua gràcies a una considerable quantitat de pel·lícules episòdiques com Las cuatro verdades (1962), Alta infedeltà (1964), Las cuatro muñecas (1965), Las cuatro brujas (1966) o Tres parejas (1970)

Aqueixos treballs van contribuir a expandir el seu nom com a emblema del cinema d’autor més reflexiu fins al camp de la popular commedia all’italiana en títols com Il disco volante (1964), de Tinto Brass, El cinturón de castidad (1967), La mujer escarlata (1969), Amor mío, ayúdame (1969), con Alberto Sordi –amb qui continuaria col·laborant en Esa rubia es mía (1973) y Sé que sabes lo que sé (1982)– o la icònica La ragazza con la pistola (1969), de Mario Monicelli.

Encara que per a imatges emblemàtiques les que va deixar interpretant a l’heroïna Modesty Blaise en  Modesty Blaise, superagente femení (1966), una adaptació molt lliure, tremendament delirant i d’acolorida estètica pop a càrrec de Joseph Losey a partir del còmic d’espionatge de Peter O’Donnell. Un sonor fracàs incomprés en el seu moment que no ha parat de guanyar estatus de culte en les últimes dècades.

En canvi, El demonio de los celos  (Ettore Scola, 1970), va ser un èxit de taquilla immediat protagonitzat al costat de Marcello Mastroianni i Giancarlo Giannini. Durant la dècada dels setanta, l’actriu va persistir en la seua faceta d’estrela popular encadenant les esmentades comèdies de Sordi, de Dino Risi (Erotika, Exotika, Psicopatika, 1971), Franco Giraldi (El proxeneta y la testigo -1971-, Confidencias de una esposa alegre –1972-), Carlo Di Palma (Teresa, la ladrona, –1973-, Cita al final del camino -1975-, con Claudia Cardinale), Franco Rossi (La otra mitad del cielo, 1977) o Luigi Zampa (Camas calientes, 1979).

Monica Vitti va treballar amb Luis Buñuel en El fantasma de la libertad (1974) i va tindre un tardà retrobament davant de les cambres amb Antonioni en El misterio d’Oberwald (1980), una adaptació de Jean Cocteau tan poc vista com els últims treballs de la italiana, que es va retirar poc després de guanyar l’Os de Plata de millor actriu en el Festival de Berlín per Flirt (Roberto Russo, 1983). La seua última pel·lícula va ser també el seu debut en l’adreça: el drama Scandalo segreto, de 1990.

En 1995, el Festival de Venècia va guardonar a Monica Vitti amb un Lleó d’Or a tota la seua carrera amb motiu del primer centenari del certamen. L’actriu ja estava retirada de les càmeres i dedicada a l’ensenyament de futures promeses de l’actuació en l’Acadèmia de Roma. L’any 2000 es va casar amb Roberto Russo, la seua parella des de 1973. Dos anys després va desaparéixer de l’esfera pública després de ser diagnosticada d’Alzheimer.

Últimes notícies

Notícies relacionades

Activar notificacions D'acord No, gràcies