La decisió de PSOE i Sumar d’acceptar l’ús de les llengües oficials en el Congrés dels Diputats i de proposar-ne l’oficialitat en les institucions europees s’hauria d’haver produït fa molts anys i amb el concurs del PP. Tal vegada així hauríem pogut desmuntar l’argument del secessionisme català que justifica la necessitat de la independència com a únic mitjà de garantir la supervivència de la llengua catalana. La Constitució espanyola atorga a les comunitats autònomes la determinació de les llengües espanyoles diferents del castellà que també seran oficials d’acord amb els seus estatuts, i això ha fet que l’Estat, en general, s’haja desentés del manament constitucional de prestar especial respecte i protecció a les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya.
No es tracta només que, institucionalment, l’Estat haja viscut d’esquena a la diversitat lingüística espanyola. L’ampli suport inicial que, a l’inici de la democràcia, rebia la recuperació i potenciació de les altres llengües en les nacionalitats històriques (excepte en el cas valencià, per motius que vorem més avant), ha donat pas a un ambient d’hostilitat des dels territoris monolingües i, en especial, des de Madrid i el seu entorn mediàtic. S’ha volgut transmetre la idea que potenciar l’ús en l’administració pública de les llengües pròpies és una amenaça contra la integritat de l’Estat i que tractar d’aconseguir que els alumnes acaben el període escolar amb un coneiximent decent de les dos llengües oficials en els territoris que les tenen es fa a costa de posar en perill la supervivència del castellà. Però cal tindre una imaginació desbocada per a creure que l’hegemonia del castellà està en perill quan tots els indicadors parlen d’un retrocés en l’ús habitual de les llengües pròpies, especialment en les generacions més jóvens.
Perquè, en efecte, la polèmica generada estos dies sobre este tema és essencialment de tipus polític, no filològic, i carregada de simbolisme. La presència de totes les llengües oficials en el Congrés, lluny de ser una amenaça per a la unitat d’Espanya, servix per a recordar-nos que vivim en un estat multilingüe i que la millor manera d’evitar les tendències disgregants és respectar la nostra diversitat lingüística. Ara bé, al debat sobre la pertinència o no de l’ús de llengües diferents del castellà que podrien usar-se en el Congrés i sobre la proposta de fer-les oficials en les institucions europees s’ha afegit un debat que ens afecta directament com a valencians: com és que no apareix el valencià entre eixes llengües? I com hauria d’aparéixer?
No parlem de filologia, sinó de política.
Cal recordar que no parlem de filologia, sinó de política. L’entrada de les llengües oficials diferents del castellà en el Congrés és un acte essencialment polític, així com la proposta de fer-les oficials en la UE. A més, els dos casos són molt diferents i tenen implicacions distintes. En qualsevol cas, la selecció dels noms de les llengües també té implicacions polítiques. El fet és que l’estatut de la Comunitat Valenciana determina que la nostra llengua pròpia es diu “valencià” i que els estatus de Catalunya i les Illes Balears li donen el nom de “català”.
Tant “valencià” com “català” presenten, en el Diccionari normatiu valencià, dos accepcions jerarquitzades: els dos térmens es poden usar per a referir-se a la totalitat de la llengua (hiperònim↑) i a la modalitat lingüística concreta de cada territori (hipònim↓). Si bé actualment, fora de València, és poc usual referir-se a tot l’àmbit lingüístic com a valencià, el cas contrari és més freqüent i és el que, des de principis del segle XX, el catalanisme pretén presentar com a “natural” i “científic”. Però la realitat és que la nostra llengua passà de dir-se “romanç” a “català” i “valencià” pràcticament al mateix temps segons el territori, i que la potència cultural i literària del Segle d’Or valencià explica per què “llengua valenciana” arribà a englobar el conjunt de l’idioma en l’època clàssica.
A banda de la qüestió onomàstica, persistix en la societat valenciana un sector que considera que valencià↓ i català↓ haurien de ser llengües diferents. Des d’un punt de vista estrictament filològic les diferències entre ambdós modalitats no justifica eixa pretensió, però és sabut que en la categorització com a llengua participen factors extralingüístics.
Per altra banda, un altre sector no solament considera que són la mateixa llengua, sinó que defenen que “valencià” és una denominació local (l’accepten a contracor per imperatiu legal) i que el català a què pensen que ens hauríem d’assimilar els valencians hauria de “convergir” al màxim amb el que s’usa en Catalunya.
Davant d’eixa situació aparentment irreconciliable, el Consell Valencià de Cultura elaborà un informe en 1998 que permeté a les Corts Valencianes, amb el lideratge del popular Eduardo Zaplana, aprovar la Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), amb un marc implícit que, en 2005, la institució normativa faria explícit en el seu Dictamen del 9 de febrer sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià.
En eixe Dictamen, l’AVL reconeix que, filològicament, els valencians parlem la mateixa llengua que catalans i balears (entre altres) i que, dins de les variacions que presenta eixa llengua, el valencià↓ té la mateixa dignitat que qualsevol altra modalitat (com ara, el català↓). Constata que, legalment, la llengua↑ té dos noms determinats pels estatuts respectius i proposa que els parlaments autonòmics implicats, en coordinació amb el govern espanyol, acorden una fórmula sincrètica que respecte el nom “valencià” per a que es puga usar fora de l’àmbit lingüístic compartit en els entorns institucionals supraautonòmics i acadèmics. Per altra banda, defén l’existència d’estàndards territorials i la possibilitat de fer versions en cada u d’estos, al temps que demana que, en els usos institucionals conjunts, s’utilitze “un model de llengua convergent, basat en formes clàssiques integradores, la determinació i aprovació del qual hauria de correspondre a les diferents institucions amb competències normatives sobre la llengua↑.”
Esta posició equilibrada, que conjuga filologia amb sociolingüística alhora que respecta el nostre marc jurídic, continua sent, en la meua opinió, la millor manera d’enfocar el debat sobre la denominació i entitat del valencià. El problema és que l’aplicació de la proposta no depén únicament de qui la fa, i trobem una resistència considerable a desplegar-la tant en Catalunya com en els dos extrems de la societat valenciana.
La importància simbòlica i pràctica del nom de la llengua
El glotònim o nom d’una llengua té una indubtable càrrega simbòlica i identitària, fins al punt que, des del Romanticisme, hi ha un corrent polític essencialiste que defén la identitat de llengua i nació i que, per extensió, demana que cada nació siga un estat sobirà per a alcançar la plenitud nacional. Si tenim en compte que en el món hi ha moltíssimes més llengües que estats, entendrem fàcilment que eixa identificació entre llengua i nació/estat és una fal·làcia.
Encara més, en el cas valencià eixa idea ens duria a un atzucac perquè, encara que la llengua valenciana és una de les nostres principals senyes d’identitat, parlar-la no és una condició sine qua non per a ser valencià, com bé saben en les viles d’Oriola, Aiora o Sogorb. La nacionalitat valenciana s’ha constituït històricament per diversos factors com poden ser, a més de la llengua, els furs, el cristianisme, la continuïtat territorial i una història compartida, i això fa que puga considerar-se valencià tant qui parle la mateixa llengua que en Saragossa o Múrcia, com qui parle la de Tortosa o Andorra.
Això no obstant, la identificació entre llengua i nació és pràcticament unànime en el catalanisme i, de fet, l’aplicació que feu Fuster als valencians propicià que, per una banda, considerara català el gruix del nostre poble i, per una altra, s’espolsara de damunt les comarques valencianes castellanoparlants a les quals considerava “un annex sense importància”.
Si bé eixa idea nacional del fusterianisme primigeni no té vitalitat en la societat valenciana actual, per al secessionisme català té encara plena vigència, com mostra el tuit de Joan Canadell, diputat autonòmic del partit que ha aconseguit posar damunt la taula el tema de les llengües oficials en les institucions, Junts per Catalunya (JxCat).
Este supremacisme lingüístic català, que a hores d’ara impregna la ideologia de l’independentisme, considera que la nació dels valencians és la catalana, pensa que el valencià↓ és un dialecte subordinat i que l’únic nom vàlid en l’àmbit internacional és el de llengua catalana. Si bé és evident que allò que es coneix com a “procés català” només ha actuat i actua en referència al territori de la comunitat autònoma de Catalunya, el seu relat s’estén als altres territoris amb què compartix llengua i condiciona la relació amb estos.
Amb uns socis potencials així, no pot sorprendre que PSOE i Sumar donen prioritat a la negociació de la investidura sobre qualsevol altra consideració, especialment si afecta una comunitat autònoma ja perduda electoralment i amb poca capacitat per a fer contrapés polític. Això no obstant, el PSOE ha sabut reaccionar ràpidament i ha corregit la seua posició inicial, recuperant el valencià almenys pel que fa al Congrés.
Menció a banda mereix el cas de Compromís. No es tracta únicament que, per formar part de Sumar, s’haja diluït la seua capacitat de maniobra per a defendre els interessos valencians. És que l’ús de “llengua catalana” com a alternativa a “valencià” en l’àmbit supraautonòmic és l’opció per la qual han treballat durant els huit anys que la coalició ha controlat la política lingüística de la Generalitat, com ha reconegut l’exsubdirectora de Política Lingüística del Botànic i actual diputada autonòmica Nathalie Torres, en una raríssima mostra d’honestedat pública.
En el fil s’explica com la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPLiGM) que controlava Més Compromís (antic Bloc) ha dut a Europa les tesis tradicionals d’Acció Cultural del País Valencià en el camp lingüístic: que en València tant fa parlar de valencià com de català, i que fora de l’àmbit autonòmic cal parlar de llengua catalana. Respecte a l’estàndard, tampoc passa res si s’usa el de Catalunya, ja que no deixa de ser la mateixa llengua. És a dir, l’obra normativa de l’AVL s’esfuma i els valencians desapareixem com a tals per a passar, simplement, a engrossar l’estadística dels 10 milions de parlants. Cal destacar, per altra banda, que la dita DGPLiGM tergiversa i utilitza el Dictamen de 2005 de l’AVL per a obtindre un resultat diferent al que, com hem vist anteriorment, defén la institució normativa valenciana.
Qui vullga més informació sobre la política lingüística aplicada per Compromís els últims huit anys pot consultar el llibre d’Abelard Saragossà “El valencianisme lingüístic”.
Per dir-ho d’una altra manera, per a Compromís té més valor que la llengua es veja unitària que el fet de visibilitzar el nom de valencià. És per això que el suplement en valencià del BOE deixà de publicar-se en 2015, a partir de la seua arribada al Consell. Per continuar amb este exemple, convé recordar que no és igual tindre una sola versió en català-valencià redactada en un estàndard neutral que derivar els usuaris valencians directament a la versió catalana.
En vista de l’antecedent del BOE, què podem esperar de les traduccions a la nostra llengua de la legislació comunitària? Amb la manera en què s’ha fet la proposta, no hi ha dubte que el nom serà exclusivament “llengua catalana” i que s’usarà l’estàndard de Catalunya. L’Institut d’Estudis Catalans, certament, no ha contemplat mai l’oferta de l’AVL d’acordar un model neutral, basat en les formes clàssiques (i, per tant, valencianes) per a estos casos tan concrets i específics.
Ens podríem preguntar per què els catalans tenen esta actitud de supremacisme lingüístic respecte al valencià, però cal entendre que no fan sinó aplicar fora del seu país el mateix criteri que apliquen dins de Catalunya: la seua normalització lingüística s’ha basat en el català oriental peninsular a costa dels parlants del català occidental, que els mitjans catalans mostren a sovint com a gent rural que no s’expressa com toca o que, directament, fa riure. Així, pretenen aplicar el model del centralisme unitariste del francés o el castellà a una llengua com la nostra, amb unes condicions històriques i sociolingüístiques molt diferents.
El cas del congrés i de la Unió Europea són prou diferents.
La presència de les llengües oficials diferents del castellà en el Senat i, a partir d’ara, en el Congrés, té un caràcter essencialment simbòlic, que mostra la capacitat d’integració de la riquesa cultural i lingüística d’Espanya en les institucions que representen la sobirania popular. Com hem apuntat adés, en el nostre marc constitucional la determinació de quines són les llengües oficials recau en els estatuts d’autonomia. Per tant, una hipotètica exclusió d’una d’elles en el Congrés, en este cas el valencià, seria fàcilment recurrible perquè no es pot defendre jurídicament que un estatut siga superior a un altre. Així, la intervenció de Ximo Puig per a que el nom de valencià aparega entre les llengües que es podran usar en el Congrés ha sigut encertada i oportuna.
Per contra, en el cas de la Unió Europea la protecció del nostre Estatut d’Autonomia desapareix, ja que és l’Estat Espanyol qui fa la proposta i determina quines llengües vol que siguen reconegudes en les institucions europees.
La primera vegada que es plantejà un cas similar fon durant el procés de ratificació de la Constitució europea, l’any 2004. En aquella ocasió, el Govern de Zapatero acordà depositar en Brussel·les les traduccions del tractat a les llengües oficials. El Consell de Francisco Camps feu la traducció al valencià i el Govern tripartit de Maragall l’acceptà com a pròpia, a costa de despertar les ires del president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que la considerà escrita en patués.
En tot cas, el Govern central recorregué a la perífrasi per a referir-se a l’idioma de la dita versió: català, que es denomina valencià en la Comunitat Valenciana. És una fórmula no del tot satisfactòria, perquè seguix reduint el glotònim “valencià” a la nostra comunitat autònoma i no li dona un caràcter general, però és molt millor que excloure’l completament com s’ha fet ara.
Per què ha canviat la fórmula de referir-se a les llengües oficials diferents del castellà en les institucions europees? És difícil no vore la pressió de JxCat i de part de l’independentisme català per a suprimir el valencià en esta ocasió. Cal recordar que, durant la campanya electoral de les recents eleccions generals, una furibunda reacció mediàtica iniciada des de Catalunya obligà Sumar a retirar de la seua pàgina web la versió que tenia en valencià.
En conseqüència, els valencians hauríem de vore amb molta cautela la decisió del MAE de proposar l’oficialitat de gallec, basc i català en les institucions europees tal com s’ha plantejat. Si la iniciativa haguera partit d’Andorra, un estat sobirà la llengua oficial del qual és el català, assumiria amb alegria els beneficis que, indirectament, em pogueren arribar de l’oficialitat europea de la meua llengua. Però, tal com s’ha fet la proposta, s’exclou el nom de valencià i anticipa que l’estàndard que s’usarà en les publicacions de la Unió Europea serà el propi de Catalunya. Trobe inadmissible que el Govern del meu estat, que també em representa com a valencià, vulnere el nostre marc jurídic per a traure avant una negociació política. En eixes condicions, ateses les dificultats que suposarà modificar novament el reglament de llengües de la Unió en el futur i que l’oficialitat té un caràcter essencialment simbòlic en el dia a dia dels valencianoparlants, considere preferible que la proposta no tire avant en estos moments si no es corregix, cosa que veig francament difícil. En tot cas, no és una decisió que depenga de nosaltres, els valencians, que ja sabem que pintem poc políticament tant a escala espanyola com europea, com comprovem amargament dia sí, dia també, en temes com el finançament autonòmic, la recuperació del dret civil, etc.
L’acció del Consell
En qualsevol cas, és evident que el Consell ha de tindre una actitud proactiva davant d’estes iniciatives. En primer lloc, crec que el PPCV hauria de desmarcar-se de la decisió de Génova de dificultar la reforma del reglament del Congrés i advocar perquè, en efecte, es puga usar el valencià en igualtat amb les altres llengües. Però evitaria barrejar filologia amb política i acceptaria la proposta d’usar la doble denominació sempre que es garantixca que les transcripcions dels diputats es fan realment en valencià↓
Per altra banda, és incomprensible que la portaveu del Consell no puga expressar-se en una de les llengües oficials dels valencians. La Declaració institucional en defensa de “la llengua, la cultura i les senyes d’identitat de la Comunitat Valenciana” és convertí per això en un espectacle que ens feu patir a molts.
I això en un context en què la comunicació pública en valencià pràcticament ha desaparegut de les institucions valencianes governades per PP i Vox (amb la destacable i honrosa excepció de la Diputació de València), cosa que li resta legitimitat i suport a qualsevol iniciativa del govern autonòmic en defensa d’un valencià que, en la pràctica, no utilitza.
En una legislatura en què les llengües oficials i la defensa del nom i l’entitat de valencià tindran un protagonisme marcat, una portaveu del Consell explicant en castellà la importància que té per a nosaltres la llengua valenciana, o havent de recórrer a una consellera amiga per a que lligga amb dificultat un escrit curt i tot, és, clarament, una estratègia perdedora des del punt de vista comunicatiu. És impossible guanyar així el relat ni aparentar legitimitat en les accions i iniciatives que es puguen prendre. Cal recordar que la política lingüística de la Generalitat depén del Consell. I, si no la fa el Consell per inassistència, li la faran uns altres.
Com a conclusió, crec que és una molt bona notícia que les llengües espanyoles diferents del castellà amb rang d’oficialitat es puguen usar a partir d’ara amb normalitat en el Congrés dels Diputats, igual que passa en el Senat des de fa anys. La iniciativa de demanar-ne l’oficialitat en les institucions europees, sent positiva, presenta problemes de forma i de fons per als valencians que caldria corregir. En tot cas, vullc pensar que estes iniciatives són un primer pas per a que l’Estat prenga consciència que la protecció de la riquesa lingüística espanyola no pot dependre exclusivament dels governs autonòmics sinó que també li competix. Serà la millor manera de demostrar que en Espanya cabem tots i de desmuntar els prejuís que, sobretot des de l’extrema dreta i alguns mitjans de comunicació, s’escampen amb insistència sobre els espanyols plurilingües.
*Àngel Calpe és membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
