El valencianisme polític d’esquerres (això és desgraciadament un pleonasme) mai no ha estat, com caldria esperar, un vertader abanderat de la classe obrera, per moltes raons algunes de les quals són mites. Però sobretot, perquè és poc controlable, és reaccionària i és molt poc fiable. I la nova política va d’estar, de sobreviure i continuar, no de principis ideològics o de transformacions socials.
Dic sobre el valencianisme polític el que Guilluy explica de l’esquerra francesa als seus llibres i articles. Ja em perdonarà l’apropiació del seu discurs. El cas és que abandonada la classe obrera, i en bona part les minvants classes mitjanes, el valencianisme s’ha concentrat a alimentar una nova coalició de fenòmens identitaris culturalment urbans. L’antiracisme, el feminisme, l’ecologisme, la lluita pels drets LGTBI, la laïcitat…
Però ni això hem sabut fer bé. El nostre antiracisme és absolutament selectiu. No hi ha explicació possible que justifique com focalitzem la ira en un conflicte determinat i bramem com diuen brama la tonyina, mentre n’obviem altres d’igualment greus, amb més morts i aberracions fins i tot, que passen en paral·lel, o que van passant des de fa anys.
Cap explicació, perquè pensar que tot depén de qui ho fa, i no a qui li ho fan, és tan esgarrifós que em resulta inimaginable.
El feminisme, que és sense cap mena de dubte, la revolució contemporània més exitosa (malgrat tot el que li falta per aconseguir els seus legítims i necessaris objectius), s’ha vist fragmentada i enfrontada entre dues lectures que haurien de trobar un espai comú, però que ara com ara no fan altra cosa que barallar-se i desqualificar-se mútuament, mentre el masclisme i el patriarcat riuen feliços de veure com es continuen consolidant i enquistant.
Som profundament ecologistes, però no ens va bé l’energia nuclear pel que puga passar en el futur, no trobem llocs on instal·lar aerogeneradors perquè hem decidit que els molins de La Manxa són bucòlics, i els molins per generar energia lluny de dibuixar un escenari d’admiració pel progrés que representen, són lletjos a més no poder, i espanten els voltors amb plomes, mentre atrauen els voltors econòmics. Diem «energia solar sí», però cridem més fort «però no així».
Defensem els drets humans de les persones LGTBI, com ha de ser i ha de continuar sent, però convertim aquesta important lluita en la principal bandera, i li dediquem un esforç i un temps desproporcionat en els nostres actes i la nostra estètica; negligint tants altres problemes igualment greus i que afecten a col·lectius molt més amplis.
Problemes, per cert, que també afecten el col·lectiu LGTBI. Defensem una laïcitat culposa, que subratlla cadascun dels privilegis i abusos de l’Església catòlica, però gardenyem violentament com una truja al crit d: «islamofòbia», quan algú gosa recordar que l’islamisme (no he dit l’islam) és contrari a la democràcia, els drets humans, les dones, el col·lectiu LGTBI i la mateixa laïcitat.
Tanmateix, no tenim política clara, intel·ligent i sostenible sobre la immigració, més enllà de manifestar una solidaritat extraordinària i rebre amb els braços oberts a una gent que després no sabem protegir, perquè el sistema està col·lapsat.
El nostre programa sobre agricultura consisteix a dir que les taronges del Marroc ens fan competència, sense analitzar perquè han estat bàsicament inversions valencianes les que han plantat camps de tarongers al Marroc. O diem que l’agricultura ha de ser ecològica, i ho carreguem alegrement al llom dels pocs llauradors que ens queden.
I si se’m permet una gosadia personal, no ha estat fins que hem arribat al govern de la Generalitat que hem elaborat una política social respecte a l’ocupació i la desocupació, un dels principals problemes del país. Quan vaig assumir la responsabilitat, al nostre programa no hi deia absolutament res, més enllà de la vacuïtat dels eslògans que hem escoltat en les manifestacions del primer de maig. Si això ho escrigués algú altre, podria dir segurament coses similars respecte a com va haver d’improvisar en la seva àrea de gestió, a falta d’un programa electoral i uns posicionaments polítics sòlids, clars i determinats.
Encara més, en un tema com el de la llengua i el seu ensenyament, en el que hem esmerçat esforços durant anys, hem debatut llargament, tenim especialistes, lingüistes, sociolingüistes i un xércit d’ensenyants, hauríem d’excel·lir. En canvi, les nostres polítiques han estat ferotgement qüestionades per persones i grups que només confiaven en nosaltres.
Podria seguir, però he de fer el dinar, així que vaig acabant.
Christophe Guilluy diu que s’ha acabat el bròquil. Que la gent no és ruc, i que el model d’esquerra institucionalitzat, urbanita, egocèntrica, prepotent, que es considera moralment superior i que es permet el luxe de repartir carnets de bons i roïns, ha començat a fer aigües. A França aquesta estupidesa va donar vida als Jupetins Grocs que és una reacció activa que albira alguna esperança. Aquí, ara com ara, la reacció és l’abstenció, la pèrdua de suport electoral que dona avantatge a la dreta i l’extremadreta.
Tenim un problema i cada dia que triguem a prendre’n consciència, és un dia més de regal a les dretes, un dia més d’abandó de la majoria de la població a qui no som capaços de representar, i un dia més, veient com la via d’aigua creix i ens inunda fins a enfonsar-nos en el mar de la història.
