El Barcelona es va emportar un triomf de caràcter a València en doblegar 2-3 al Llevant en un partit que va canviar de signe després del descans. El conjunt local es va avançar en la primera part amb punts d’Iván Romero i José Luis Morales, però els blaugranes van reaccionar res més reprendre’s el joc. La victòria va arribar de manera agònica en el minut 91, quan Unai Elgezabal va desviar a la seua pròpia porteria un centre potent de Lamine Yamal.
Remuntada d’ofici en la represa
L’equip de Barcelona va pujar línies, va accelerar la circulació i va trobar profunditat des dels costats. Pedri González va retallar distàncies a l’inici del segon temps amb un tret ajustat i poc després Ferran Torres va firmar el 2-2 culminant una arribada a l’àrea que va canviar el pols del dol.
Desenllaç decidit per la insistència
Quan l’empat semblava definitiu, Lamine Yamal va encarar per la dreta i va posar un centre tibant que Elgezabal, en el seu intent de buidar, va enviar al fons de la xarxa en el 91. L’acció va premiar la persistència visitant i va castigar la fortuna esquiva d’un Llevant que havia competit amb intensitat durant tot el xoc.
Primer acte amb pegada local
El Llevant va aprofitar millor les seues oportunitats en la primera mitat. Iván Romero va obrir el marcador amb definició efectiva i José Luis Morales va ampliar l’avantatge abans del descans. El quadre granota va mostrar solidesa i verticalitat, obligant el Barça a remar contra corrent.
Protagonistes i claus
Pedri i Ferran van resultar determinants per a retornar la paritat. Lamine Yamal, desequilibrante per banda, va participar en la jugada del 2-3. En el pla defensiu, la pressió rere pèrdua i el domini de les segones jugades en la segona part van inclinar la trobada a favor dels visitants, mentres que el Llevant va acusar el desgast i l’empenyiment rival després de l’intermedi.
El que deixa el 2-3
Més enllà dels tres punts, la remuntada reforça l’estat anímic del Barcelona i exhibix capacitat de reacció davant un rival aguerrit. El Llevant, malgrat l’ensopegada final, va deixar ratxes de bon joc, va aprofitar fases de transició i va obligar al contrari a la seua màxima exigència fins a l’últim tram.
