Antonio Muñoz Degrain va ser una de les figures més originals de l’art espanyol del segle XIX. Allunyat dels corrents naturalistes predominants en la seua època, este pintor valencià va seguir un camí artístic propi que va abastar paisatges, motius religiosos i escenes exòtiques. La seua obra destaca per una gran llibertat creativa i tècnica que hui el Museu del Prado recupera en una exposició monogràfica.
La mostra, composta per una desena de pintures pertanyents a la col·lecció del Prat, reflectix la varietat temàtica i el domini tècnic de Muñoz Degrain. Javier Barón, cap de la Col·lecció del XIX i comissari de l’exposició, subratlla que el creador va ser extraordinàriament lliure en triar els seus temes, la qual cosa s’aprecia en les set obres seleccionades que representen els seus principals enfocaments: nocturns, paisatges, exotisme, temes bíblics i mitologia clàssica.
La varietat temàtica i el domini tècnic
Paisatge del Pardo en dissipar-se la boira
Una de les peces emblemàtiques de l’exposició és Paisatge del Pardo en dissipar-se la boira (1866), recentment restaurada. Esta obra, considerada el millor paisatge de l’artista, destaca per la seua pinzellada solta i la seua atmosfera suggeridora, recordant en uns certs aspectes la tècnica de Velázquez. Esta pintura li va valdre a Muñoz Degrain la medalla en l’Exposició Nacional de 1866.
Records de Granada i Vista de Granada i Sierra Nevada
Altres obres com a Records de Granada (1881) i Vista de Granada i Sierra Nevada (c.1915) mostren un enfocament subjectiu i evocador del paisatge on la imaginació es mescla amb la realitat, característica identitària del seu estil.
Pintor d’història i literatura
L’exposició també rescata la faceta de pintor d’història i literatura de l’autor. Destaca l’estudi preparatori al llapis per als amants de Terol, la seua obra més reconeguda, encara que la pintura final no està inclosa, però pot veure’s en una sala pròxima.
L’interès per la cultura nord-africana i la pintura religiosa
L’interés del pintor per la cultura nord-africana queda patent en Els escoltes marroquines (1879), mentres que la pintura religiosa es reflectix en Jesús en el Tiberíades (1909), i el detall quotidià apareix en Rincón d’un pati toledà (1904). Estos treballs confirmen la seua versatilitat i constant experimentació amb nous llenguatges pictòrics.
Influència com a professor
Antonio Muñoz Degrain també va tindre gran influència com a professor en l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran. Va ser amic pròxim del pintor José Ruiz Blasco, qui va enviar al seu fill, Pablo Picasso, com a alumne sota la tutela de Muñoz Degrain durant el curs 1897-98. Encara que Picasso faltava amb freqüència a classe, es beneficiava aprenent d’altres mestres en el Prat.
Exposició i programa del Museu del Prado
L’exposició forma part del programa del Museu del Prado de difusió de la seua vasta col·lecció del segle XIX, considerada la més extensa en pintura entre les seues col·leccions. Este cicle monogràfic permet mostrar artistes destacats, les seues tècniques i contextos històrics, continuant la línia iniciada en 2009 amb figures com Aureliano de Beruete, Federico de Madrazo, Francisco Pradilla i José de Madrazo.
Una visió renovada de l’art espanyol decimonònic
Amb esta iniciativa, el Prat aporta al públic una visió renovada de l’art espanyol decimonònic, destacant la figura singular i creativa d’Antonio Muñoz Degrain, l’obra de la qual continua sent un referent de llibertat estètica i tècnica en la història de l’art nacional.