Potser fou Josep Piera qui em va mostrar eixos versos. Aquell home d’Alzira superava ja la cinquantena d’anys. Tanmateix, plorava.
|
Rebre les notícies de València Diari
|
|---|
|
|
Havia treballat a València, a Xàtiva, a Dénia. Un canvi polític l’obligava a emprendre l’exili, a abandonar la seua terra. Des de lluny, llegint per carta què passava ací després de la seua fugida, coneixent com s’anava desfent el seu somni, va escriure estos versos amerats de nostàlgia: “Que llarga aquesta angoixa! No hi ha un cirurgià per a aquesta fractura? Tots els nostres moments han de ser hores d’angoixa? Amic meu: on són els dies passats i les nits que els seguien?”.
Al poeta li deien Ibn Amira. Fou un andalusí del segle XIII que va haver de fugir al Marroc amb l’entrada de Jaume I i el nou domini cristià. El seu plany ens recorda que abans de nosaltres sempre hi ha hagut algú. Que tots passem. Que tots passaran. Que allò important és saber-se part d’un viatge, millorar-lo i apreciar la riquesa de les diversitats que conformen esta terra, el país dels valencians.
El 9 d’Octubre convida a fer memòria d’eixe llarg trajecte. Trenta generacions de valencians hem seguit a Jaume I. Huit segles de viatge compartit. De l’esplendor medieval del Segle d’Or a la derrota d’Almansa, que va deixar les institucions forals perdudes; les llibertats, anul·lades; i la llengua, prohibida. Tanmateix, 1707 no fou el final. Després d’aquella desfeta, el viatge continuà. Amb els il·lustrats del XVIII, sensibles a la cultura valenciana. Amb la Renaixença del XIX, fidel a la nostra terra. Amb els valencianistes del XX, somiant Estatuts contra la dictadura. Amb els demòcrates de la Transició, que uniren la consecució de la democràcia espanyola amb la recuperació de l’autogovern valencià.
Per molts atacs que van rebre –bombes, colps, insults, amenaces, vetos, exclusions– mai van defallir. El sinuós viatge continuà. Per cada Almansa, sempre hi ha hagut un nou motiu per defensar l’autogovern d’identitat recuperada, de civilitat il·lustrada, de democràcia socialment avançada.
Certament, són temps difícils. Ho escolte cada dia. Ho veig en els ulls de molta gent. Les mirades sectàries assetgen, des de les institucions, el valencià i la cultura lliure. Algunes actituds intransigents davant la igualtat són inadmisibles. L’amenaça per als serveis públics –la sanitat, en primera instància– ja sura en l’ambient. L’acceptació de tantes maneres de ser i de sentir-se valencià ja s’ha posat en qüestió. I la convivència s’està degradant massa ràpidament. També s’intenta uniformitzar l’Espanya d’Espanyes real a base de dogmes i nacionalisme banal. Però la diversitat, en esta tardor calorosa del 2023, és el fet que ho explica tot. A Espanya i a la Comunitat Valenciana. Seguirem sent diversos per molt que alguns s’atrinxeren-se dins la seua caverna, tan menuda i tan fosca, i no isquen fora per por a descobrir la realitat.
Sabem –també ho sabia el poeta– que els dies passats i les nits que els seguien mai tornen. Això podria evocar en nosaltres el plany d’Ibn Amira després d’un 9 d’Octubre de fa tants anys. El lament per un paradís perdut, la nostàlgia estèril, el dolor per allò que no tornarà. Però no. Sabem que el viatge continua. Sempre ha continuat. I ara ha de continuar. Que ningú baixe els braços. És l’hora de la resistència. És el temps de les conviccions.
Ximo Puig, expresident de la Generalitat Valenciana
