L’Institut d’Investigació Sanitària Incliva, de l’Hospital Clínic de València, està desenvolupant un estudi per a analitzar la implicació de la disfunció mitocondrial muscular en la fragilitat en pacients diabètiques majors, així com el paper de l’exercici com a teràpia. La investigació s’ha donat a conéixer coincidint amb el Dia Mundial de l’Activitat Física, que es va commemorar ahir 6 d’abril.
L’estudi, dirigit per la Maria del Carmen Gómez-Cabrera, coordinadora del Grup d’Investigació en Exercici, Nutrició i Estil de Vida Saludable i catedràtica del Departament de Fisiologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de València (UV), i José T. Real, coordinador del Grup d’Investigació sobre Risc Cardiometabòlic i Diabetis, part de la idea que la disfunció mitocondrial és la responsable de l’aparició i progressió de la deterioració funcional associat a la sarcopenia (pèrdua de massa i potència muscular que ocorre durant l’envelliment) i a la síndrome geriàtrica de la fragilitat en dones diabètiques tipus 2, majors de 65 anys.
Els mitocondris són les responsables de la producció d’energia per les cèl·lules. A mesura que envellim es produeixen una sèrie de canvis físics que acaben afectant les activitats de la vida diària. Una persona major es fatiga amb més facilitat que una persona jove, entre altres coses, perquè els seus mitocondris deixen de ser funcionals, perden la capacitat de produir energia.
La sensació de fatiga és comuna en la fragilitat i els investigadors d’aquest estudi consideren que aquesta condició és atribuïble a alteracions a escala mitocondrial. A través de l’entrenament de força pretenen millorar la força de les pacients, així com la funció mitocondrial.
La fragilitat afecta a més del 33% de la població major de vuitanta anys. Es caracteritza per una capacitat reduïda per a respondre a estressos menors que disminueixen l’autonomia dels qui la pateixen i suposen un major risc de discapacitat, hospitalització i mort. Un ancià fràgil, enfront d’un robust, té més probabilitats d’acabar sent dependent, per la qual cosa identificar i revertir l’estat de fragilitat és fonamental per a garantir un envelliment saludable.
L’objectiu principal de l’estudi és analitzar el grau d’afectació mitocondrial en el múscul esquelètic de pacients diabètiques tipus 2 i la seua relació amb la síndrome geriàtrica de la fragilitat. A més, es compararà aquest impacte amb un grup de dones joves i s’analitzarà el paper d’un entrenament de força muscular com mitoterapéutic (recuperador de la funció mitocondrial).
Per a la investigació, ja en execució i amb una duració aproximada de tres anys, s’han reclutat 20 dones joves sanes entre estudiants de la UV i s’està en fase de reclutament de 20 adultes majors diabètiques de més de seixanta-cinc anys (10 robustes i 10 fràgils) entre les pacients del Servei d’Endocrinologia i Nutrició de l’Hospital Clínic de València.
Les participants visiten l’hospital en dues ocasions separades entre si per un període de sis setmanes, que és la duració de la intervenció amb exercici. En aquestes visites li les valora clínicament i funcionalment; se’ls analitza la composició corporal; la qualitat del múscul a través d’una ecografia; i es prenen una biòpsia muscular del vast lateral de la cuixa i diverses mostres de sang.
Entre les visites 1 i 2 s’incorporen durant sis setmanes a un programa d’exercici supervisat orientat a treballar la força i hipertròfia dels membres inferiors.
Una persona major es fatiga amb més facilitat que una persona jove, entre altres coses, perquè els seus mitocondris deixen de ser funcionals, perden la capacitat de produir energia
Se sap que l’exercici físic és la intervenció més potent per a incrementar el número, grandària i densitat mitocondrial en un teixit com és el múscul esquelètic. Tradicionalment, s’ha considerat que els programes d’exercici de resistència aeròbica o cardiorespiratoris són apropiats per a la millora de la funció mitocondrial en diferents teixits, mentre que els programes d’entrenament contra-resistència ho són per a induir hipertròfia i augments en la força muscular. No obstant això, investigacions recents suggereixen que totes dues modalitats d’entrenament tenen un impacte sobre la respiració mitocondrial.
Precisament, per a provar aquesta hipòtesi i, davant els avantatges que els entrenaments de força suposen sobre la qualitat de vida de l’adult major, s’ha plantejat aquest projecte d’investigació.
En aquest estudi participen investigadors UV-Incliva del Grup d’Investigació en Exercici, Nutrició i Estil de Vida Saludable i del Grup d’Investigació en Risc Cardiometabólico i Diabetis. Els seus membres pertanyen a les xarxes d’investigació nacionals Ciberfes i Ciberdem, àrees del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa (Ciber).
A través de l’entrenament de força pretenen millorar la força de les pacients, així com la funció mitocondrial
La sinergia entre tots dos grups sorgeix a través dels programes d’Investigació Transversal de l’Incliva i, més concretament, del programa de ‘Sobrepés, Obesitat i Risc Metabòlic, Vascular i Renal’. En la investigació intervé, a més, el Servei de Radiodiagnòstic de l’Hospital Clínic de València, que realitza les biòpsies.
En aquest treball està sent fonamental l’equipament adquirit a través dels fons Feder derivats de l’estratègia de la Comunitat Valenciana per a la investigació en envelliment i fragilitat. Entre els equips que s’estan utilitzant s’inclou el DEXA, per a analitzar la composició corporal; l’equip de respirometría d’alta resolució (Oroboros); i el uPLC per a analitzar marcadors de mal oxidatiu.
Neteja Copia el text