Este article es va publicar en el diari Levante-EMV el 27 de desembre de 1987. El reproduïm pel seu interés, perquè el tema del nom de la llengua torna a estar d’actualitat i alguns dels temes tractats continuen estant presents en l’opinió pública valenciana. En esta reedició, l’autor ha efectuat alguns retocs lèxics, adaptacions normatives i esmenes respecte al text original. Els autors del llibre que se cita, Document 88, van ser Agustí Colomer, Rafael Company, Vicent Franch i Ferrer i Miquel Nadal, publicat l’1 d’octubre de 1988 per Edicions 3i4.
A propòsit del Document 88
“Sobre la base de la intel·ligència serena, de l’honestedat i de la coherència mental, ens podíem haver entés, tard o d’hora. No ha estat així, i ara tenim, tots plegats, molt mala peça al teler”.
Esta reflexió de J.F. Mira és citada pels, per ara, anomenats T. LLombart i C. Llorente al Document 88, assaig no premiat però sí recomanat per a ser publicat pels mateixos que no s’han decidit a premiar-lo, és a dir, el jurat del Joan Fuster dels Premis Octubre.
Esperem que així ocórrega, que es publique, i que puguem tindre una eina per a poder desenredrar la mala peça del nostre teler.
El Document 88 s’inscriu en la línia de De impura Natione d’E. Mira i D. Mollà, i és particularment interessant la part final, titulada “De impura denominatione”, on els autorstriturenla cientificitat del nom “català”, aplicat a la nostra llengua, perquè un idioma es dirà català, castellà, anglés o com els parlants es diguen o, segons les circumstàncies, com ells vullguen, pero invocar la ciència per tal de denominar una llengua, en què és necessari el consens dels qui la parlen, indica no sols una manca del susdit consens, sinó també la substitució de la voluntat dels interessats, mitjançant la utilització del concepte “ciència”, com si fora un tòtem del segle XX.
És com si en les relacions socials s’invocara el nom de Déu o com si, per desautoritzar les teories de Mendel, s’utilitzara… el marxisme, que de tot s’ha fet en la història.
Els autors del Document 88 participen del consens general del món filològic que reconeix el conjunt dels parlars entre Salses i Guardamar i entre Fraga i Maó com a components d’un mateix diasistema. Jo diria que del món filològic i de qualsevol món no afectat per prejudicis; això és sentit comú, senzillament. Ara bé, una cosa és la unitat de la llengua i una altra que s’haja d’anomenar d’una o d’altra manera. Com T. Llombart i C. Llorente diuen, una llengua rep el nom que reben els seus parlants, la qual cosa constata la nostra realitat; els valencians que parlem la llengua pròpia del País parlem valencià. Això té alguna excepció: quan una llengua amb nom consolidat s’expandix, seguix rebent el nom inicial -cas del castellà, anglés o francés-, llevat que el prestigi econòmic, literari o de qualsevol altre tipus pose en qüestió la unicitat del nom primitiu -cas del neerlandés i en part cas del castellà i també cas del valencià.
La marginació del nom “valencià” i la seua substitució pel de “català” com a forma d’anomenar oficialment la nostra llengua començà a tindre més fortuna en àmbits universitaris a partir dels anys seixanta, pel ressò que les tesis de Joan Fuster tingueren entre grups preocupats per l’idioma i la cultura del país. Abans prevalia la denominació “valencià”, encara que coexistia amb la de “català”. Els cursos de Lo Rat-Penat es deien “de llengua valenciana” i són uns moments en què el ratpenatisme encara no havia optat pel secessionisme, és a dir, “llengua valenciana” no s’entenia com a oposat a “llengua catalana”.
Clar que els “cientifistes” ens han donat la solució provisional, com els eufemismes “la nostra llengua”, “la llengua dels valencians”, etc., de tal manera que parlem la nostra llengua, ¿quina? La dels valencians. Evidentment. Tautologia pura. I què impliquen eixos eufemismes? En primer lloc un rodeig per no dir valencià, però també una aturada per no poder dir-li català. És que no es tan senzill com els elitistes voldrien.
Per què eixe canvi?, per què eixe trencament amb la tradició o almenys amb bona part d’esta? Segons el Document 88, el mateix Fuster ho aclarix: “Tot això del “catalanisme” polític, a València, al País Valencià, ha estat una conseqüència (i no sempre clara) d’un impossible “nacionalisme valencià”.
És a dir, com que no tenim capacitat per a ser valencians, sigam catalans. I sembla com si la primera cosa que s’havia de fer era passar a les categories inferiors el nom amb què, per història i per costum, li donem a la llengua que parlem.
De tal manera que quedaria “català” de primera divisió, “valencià” de segona o de tercera, perquè entremig tenim la denominació “català meridional”, com diu la Gran enciclopèdia catalana, citada també al Document 88. Encara com no se’ls ha ocorregut cobrir amb el mantell de la ciència l’onomàstica dialectal, perquè si això de “català meridional” arriba a tindre un toc científic, “valencià” seria un mot ravaler.
S’ha volgut aprofitar la indubtable unitat de la llengua per a la construcció dels Països Catalans, i el resultat ha estat que no n’hi ha hagut, ni sembla que vaja a haver-hi tal construcció, i a més, el pretés nom científic i la mateixa unitat han quedat qüestionats per bastants sectors de població.
De tota manera, encara que no haguérem tingut la qüestió dels PPCC, l’acceptació del nom “català” no és fàcil que s’haguera donat. De fet, eixe rebuig -a dir-li catalana a la nostra llengua- es dona també en moltíssima gent major que mai no s’ha assabentat del projecte dels PPCC.
Per què els valencians no accepten la denominació “català” per a la seua parla? Deixant de banda la connotació política, en primer lloc, perquè, excepte en ambients literaris i reduïts, sempre se li ha dit “valencià”. T. Llombart i C. Llorente citen Mollà & Palanca (curs de sociolingüística): “El nom és el nexe entre la gent i el territori. La llengua adopta el nom de la gent que la parla, es diu com es diu la gent”.
Hi hauria, però, un altre motiu, i és que, en general els valencians perceben unes diferències més pronunciades de la seua parla respecte a la dels catalans i illencs, que les que hi ha entre els mateixos pobles o comarques valencianoparlants. No dic que això estiga del tot justificat des d’un punt de vista filològic, però popularment és una realitat i la realitat cal tindre-la en compte per arribar a algun lloc en el camí de la normalització lingüística. Un ampli sector dels valencians, amb certa raó o per manca d’informació, té codificades eixes “diferències”, d’ahí la importància que té no sols la qüestió de noms sinó també quin valencià esta disposat a “rebre” per ara.
És evident que, des de la promulgació de l’Estatut d’Autonomia i, sobretot, des de l’entrada en vigència de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), on, per cert, es recull la voluntat dels valencians respecte al nom de la llengua ací, hi ha hagut un canvi qualitatiu essencial. Fins a la implantació de la LUEV, l’acostament a l’estudi i conreu de l’idioma del País era voluntari i animat per un esperit de recuperació lingüística i cultural, amb les lògiques reivindicacions polítiques, mentre que la vigència de la LUEV implica, com ha de ser, obligatorietat, amb la flexibilitat que es vullga, d’ahí que la variant idiomàtica emprada tinga importància no sols per una qüestió de tàctica, com puga pensar el fusterianisme menys heavy, sinó perquè els valencians han de reconéixer com a més seu el valencià amb el qual es relacionen, ja siga en l’ensenyament, en l’Administració, en els mitjans de comunicació, etc.
No és que tot el valencià escrit que s’està produint siga estrany, com pretén el blaverisme, però un poc ortopèdic, ara i ací, sí que ho és.
La voluntarietat d’abans (i d’ara) significava (significa) un gust pel coneiximent de l’idioma en totes les seues variants i registres i també un compromís i una militància per la seua defensa i dignitat. Com en quasi totes les militàncies, però, han sorgit visions patrimonials, “papes”, “bisbes” i “canonges” i invocacions a la “veritat científica” que han fet i fan que, de vegades, opinions o suggerències crítiques o discrepants no es manifesten, per por de ser tatxades de blaveres, espanyolistes, o el fàcil recurs acusador d’ignorància. Mentrestant, algun “hereu” ha soterrat les Normes de Castelló sense tocar les campanes, ni avisar a tots els familiars.
Ara, però, tal com plantegen C. Llorens i T. Llombart en el Document 88, cal anar cap a solucions que duguen a l’objectiu d’una normalització en la qual tots ens reconegam. Ells proposen l’enteniment, primer entre els valencians i després, si més no, entre els tres territoris del nostre àmbit idiomàtic, i això, pense jo, sobre la base de la igualtat i la realitat lingüística de cada un.
Només des d’eixes premisses d’afirmació valenciana i a la vegada d’equivalència pot tindre èxit l’empresa de la normalització. Com insinua Amadeu Fabregat, caldria que fórem més patriotes, alegrar-nos que Fuster siga Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i ho puga ser de “Las Letras Españolas”, enorgullir-nos de Cèlia Forner, congratular-nos de l’exportació de música, vi i pinzells i que tots plegats ens felicitàrem perquè el president exigisca i obtinga la concessió televisiva [Canal 9]. Si hem d’ofrenar glòries, que siga per nosaltres/nosatres/nosatros/natros. Ui!
Ara esperem que el Document 88 aparega. Es llig d’una tirada. Acabe amb una proclama, per si de cas servix: unitat en la diversitat, molt bé; unicitat i uniformitat, malament.
*Leo Giménez és lingüista
