La merla blanca, la gran novel·la negra de la ciutat d’Alacant

Quan el policia Arnau Feliu comença el seu últim mes de treball abans de prejubilar-se, no pot imaginar-se que està a punt d’encetar un cas que l’atraparà com una teranyina. Unes morts, aparentment accidentals i inconnexes, van adquirint unes coincidències sospitoses. Amb cada detall que investiga i cada pista que obté, Arnau va posant llum sobre una trama intricada i absorbent, de dimensions absolutament inimaginables.


Rebre les notícies de València Diari

Carreres il·legals, drogues, apostes, corrupció política i un seguit d’assassinats escampats durant mesos recorren una història sòrdida, en què els vicis més depravats i les ambicions més indecents esguiten la vida de molts dels personatges. Enfront de tots ells, com un vaixell a la deriva a punt d’afonar-se, Arnau Feliu, amb l’ajuda del jove Guillem, intenta desentranyar el cas i ho fa amb l’aparent desídia de qui sap que la justícia és un horitzó inabastable.

El text que antecedix és la contraportada del llibre citat, La merla blanca, de Juli Martínez Amorós, guanyador del Premi Poeta Teodor Llorente de Novel·la Negra 2022, convocat per l’Ajuntament de la Pobla de Vallbona, editat per Vincle Editorial.

De Valencia Plaza, firmat per Thais Peñalver, és el següent comentari: “Dinàmic, frenètic, vertiginós” és com defineix Martínez el ritme d’aquesta novel·la negra amb títol que juga a fer-se el pardal despistat: “La novel·la segueix el títol clàssic de les obres de misteri, on creus que significa una cosa, però en significa una altra i fa que tota la trama tinga sentit”.

”La novel·la, escrita en valencià, transcorre al territori valencià, concretament a la província d’Alacant. Una decisió que Martínez justifica pel desig: “Volia que la història estiguera en una geografia pròxima, en la nostra. Necessitava un territori conegut, pobles que he xafat”.

”Tot i que l’autor afirma que sí que es pot crear una història com aquesta en un escenari no valencià i mantenir la llengua, també insisteix en la seua voluntat de “generar un vincle”, assenyalant que les persones que s’endinsen en aquesta lectura trobaran que el model de llengua valencianoparlant són “les seues paraules”, cosa que li aporta verisme”.

El text, pròxim al valencià real, mostra la intenció de Juli Martínez Amorós (en línia amb la d’altres autors valencians actuals, com ara Rafa Lahuerta) de normalitzar sense complexos formes valencianes injustament bandejades en la nostra literatura de les darreres dècades. Això fa que el lector se senta còmode i identificat amb un text indiscutiblement valencià.

En eixa línia de recuperació i normalització de formes valencianes, de l’autor de La merla blanca, destaquem l’ús del verb i forma vore, “En vore a Guillem…”, “Si la tornara a vore…”, “Guillem, en vore’m partir…”, com ho diem de manera natural i usual en la parla valenciana usat, ja en 1769, per Lluís Galiana en la Rondalla de rondalles, i per una gran nòmina d’autors, en segles posteriors, com ara Bernat i Baldoví, Teodor Llorente, Constantí Llombart, Josep Pascual Tirado, Joaquim Garcia Gadea, i més actuals o pròxims en el temps, com per exemple Carles Salvador, Josep Giner, Xavier Casp, JF Mira, Pepa Guardiola, Víctor Labrado, Ferran Torrent, Toni Cucarella, Voro López Verdejo, Josep Palomero, Àngel Calpe, Josep Franco, Joan Fuster, Josep Lacreu, entre molts altres, segons testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.

Els demostratius este, esta i flexió els empra també l’autor d’esta narració, com els emprem els valencianoparlants i els usuaris del català occidental, en la novel·la comentada: “Este serà l’últim mes que treballaré”, “Ho deixaré en este punt”, “Estos dos ens ajudaran”, “Tindre fills perquè t’isquen com estos…”, “Este correu…”. Com l’ús sistemàtic de la preposició a davant de complement directe, nom de persona, admés normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i registrat en el Diccionari normatiu valencià, “Coneixia ton pare a Manolo Riquelme?”, “He tornat a visitar a Mario Belmonte”, “Conec a Víctor”. El verb assentar-se, d’ús comú en la parla valenciana, alternant-lo amb seure/asseure, és usat profusament en el text comentat, “Li he proposat assentar-nos en un banc”, “M’he assegut amb ella”.

“Assenta’t al meu costat”, “Ens feien seure”, “Li demana que s’assente”, “I poc després s’asseia en una butaca”. Els possessius com ma mare, mon pare, ma vida, ta vida, sa casa, ton cosí, son germà… i formes semblants apareixen al llarg d’esta novel·la, com en la nostra parla real i natural. Per a Juli Martínez Amorós existix, també literàriament, com en la realitat, la veu metja, femení de metge, forma registrada en el DNV i usada profusament en la parla popular, “Era metja ta mare?”. Inclou també moltes altres paraules, locucions i formes relegades durant molt de temps a la condició de localismes, barbarismes, incorrectes, secundàries, etc., com ara baix de (del cingle), de veres, cego, coixera, faena, xicona, “Vos va parar la policia?”, “On vos entrenàveu?”, “Estava de brutea fins a les celles”.

L’obra de Juli Martínez Amorós és una bufada continuada d’aire fresc i renovat que labora per un model de valencià creïble i practicable. L’autor de La merla blanca és dels lingüistes i escriptors que no es tanca en un laboratori lingüístic, sinó que escolta i respon, xafa el carrer valencianoparlant i trau conclusions per al conreu i ensenyament d’esta llengua i d’un patró identificador. A més de la seua obra lingüística i literària, una mirada al seu blog Eljuliet, pot confirmar això que dic. Ah, i la lectura de La merla blanca és de les que enganxen. Es llig d’una tirada.

Amb La merla blanca, Juli Martínez Amorós ha escrit la gran novel·la negra de la ciutat d’Alacant.

Juli Martínez Amorós (Novelda, les Valls del Vinalopó, 1975), tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant, on també va ser professor de l’àrea de lingüística general entre 2009 i 2011. Filòleg de formació, és coautor de diverses obres per a l’ensenyament del valencià, entre les quals destaca la col·lecció “Punt per punt” (2017-19). A més, també ha escrit la novel·la Les formigues (2005), premi de narrativa Vila d’Onil l’any 2003, i l’assaig La societat valenciana en l’espill lingüístic (2016), entre altres obres.

Últimes notícies

Notícies relacionades

Activar notificacions D'acord No, gràcies