El govern popular a l’ajuntament de Castelló, fa ja grapat i mig d’anys, va fer una modificació en les ordenances municipals, per a quan es permetria una edificació volumètrica molt limitada, i calculada percentualment sobre la superfície total, en les zones verdes, i destinada a guardar-hi els estris de manteniment. Lligones, aixades, pales, sacs d’adob… Vostés ja m’entenen. Semblava raonable.
Anys després, i sobre un dels parcs més grans de la ciutat, van decidir construir-hi un auditori de proporcions gegantines, amb una esplanada de grans dimensions per aparcar alguns centenars de vehicles. Insistisc, dins d’una zona verda! Òbviament això generà la reacció de l’oposició, i molt singularment del partit socialista, que va dur el tema als tribunals. El PP deia que es respectava el percentatge de sòl edificat respecte al total del parc, d’acord amb aquella nova ordenança.
Eixa lectura generosa que feia l’equip de govern, no la va compartir el jutjat, qui va sentenciar que l’auditori de Castelló era il·legal, per haver estat construït en una zona verda. Anava clarament contra l’esperit de la norma.
Recorde el plenari municipal següent a la publicació de la sentència, i al portaveu socialista, Iganacio Subias, esgrimir aquella decisió judicial que els donava la raó, i retraent-li al PP, que ja els ho havien advertit abans de començar les obres.
Alberto Fabra, que després seria Molt Honorable, va pujar a la trona i va reptar al PSOE a fer executar la sentència, que demanava l’enderroc de l’auditori. Amb sorna. Rient per davall del nas, els va dir que anaren al jutjat a demanar que s’execute la sentència i expliquen a la ciutat, com és que fan enderrocar una dotació com aquella, deixant-nos sense auditori, i malbaratant la cabassada de diners que havia costat la broma. El PSOE, prudentment, mai va instar a l’execució de la sentència.
El mal va guanyar al bé. Perquè el resum és que el PP va incomplir la llei, i jugant amb els temps de la justícia, quan esta declarà il·legal la malifeta, s’escudà amb “el mal ja està fet”, i en el “seria pitjor arreglar-ho”. Un poc com havia passat molts anys abans, amb els protagonistes canviats de bàndol, amb el teatre romà de Sagunt.
Pocs anys després el PP de Castelló hi va tornar. Va fer empedrar el passeig central del Parc Ribalta, una zona verda de referència a la ciutat, amb la pretensió de fer que per allí passés el TRAM. Una il·legalitat que trencava la unitat del jardí romàtic, i a la que ens vam oposar amb força.
No vam poder aturar l’obra, però, esta vegada vaig ser jo qui en un plenari municipal, i fort dels informes tècnics, vaig advertir al govern que si el TRAM faria un sol metre per dins del parc, els duria als tribunals. I els hi vaig recordar el cas de l’auditori, per dir, que no em tremolaria el pols per demanar l’execució de la sentència quan guanyarem.
No massa més tard, Bataller, l’alcalde efímer, va explicar que el TRAM passaria per fora (just per recorregut que nosaltres empre havíem defensat) perquè “Nomdedéu nos amenaza”. L’alcalde considerava una amenaça fer-li complir la llei. Crec que això defineix la moral de cadascú. El cert és que no van gosar a fer-ho. I l’obra que havien fet, eixe camí de llambordes roges que travessava el parc, s’ha convertit per obra i gràcia de la regidora de Cultura, Vero Ruiz, en el Passeig de les Arts. Un espai on es programen activitats artístiques a l’aire lliure. El TRAM no hi passa.
A què ve tot este repàs històric? Doncs m’ha vingut al cap pensant en el ZAL de València. Cada cas és diferent, cadascú reclama una reflexió serena, profunda i sense apriorismes. Valorar els pros i les contres, i molt especialment allò que en economia se’n diu, el cost d’oportunitat. És a dir, valorar no només el cost d’una acció determinada, sinó també el cost que tindria l’alternativa. I no només el cost econòmic de l’obra, sinó sobre la creació d’ocupació i el model d’ocupació, sobre l’afecció mediambiental, sobre com pot condicionar altres decisions futures…
El que vinc a dir, és que és possible que alguna vegada, com en el cas de l’auditori de Castelló, no fer executar la sentència siga el més intel·ligent, encara que això implique consolidar la irregularitat grollera del govern anterior. Però en altres ocasions no és així. Diré més. En algun cas, fins i tot, caldrà fer valer la justícia i la legalitat per sobre de qualsevol altra consideració, encara que tinga un cost elevat, perquè també servirà per a desincentivar esta dolorosa i dolosa forma de decidir, consistent en donar per bona qualsevol malifeta, “perquè el mal ja està fet”.
Això, i este és un missatge que llance a la societat, però sobretot al meu partit i als nostres companys de viatge, és obrir la porta permanent a l’abús i la il·legalitat. Si hem vingut a canviar les coses, assumim el repte de la valentia. Que ho vam gastar fins i tot com eslògan de campanya!