Amb una freqüència innecessària escoltem i llegim que són els empresaris els que creen la riquesa. Però això no és del tot així. I vull deixar clar ja des del primer paràgraf, que defense sense fissures el paper de les empreses privades en l’economia, i que crec que l’administració hauria de ser capaç de facilitar la creació d’empreses, la qual cosa tampoc no vol dir que el dret administratiu haja de ser una barra lliure. Però dit això, la idea de l’empresari com a un benefactor social, tampoc no la puc compartir, si no hi afegim un bon grapat de condicionants. Em referiré bàsicament a dos.
|
Rebre les notícies de València Diari
|
|---|
|
|
El primer el defineix, argumenta, exemplifica i demostra amb contundència acadèmica, la reconeguda economista italo-americana Mariana Mazzucato. Ella descriu una sèrie d’estudis de casos en diferents sectors, incloent-hi biotecnologia, farmacèutiques i tecnologia neta, per mostrar que l’estat està fent inversions d’alt risc molt abans que el sector priva s’hi involucre. De fet, el que fa el sector privat és aprofitar els avanços tecnològics, les descobertes i les invencions fetes pel sector públic i finançades pels nostres impostos, per a fer calaix, sense retornar a la societat més que una part minsa dels seus guanys. Tan minsa com els permet l’enginyeria econòmica i els pèrfids paraïsos fiscals.
Tant si vosté m’està llegint des d’un iPhone, com si no, li convé saber que en el seu llibre “L’Estat emprenedor”, al capítol que li dedica, descriu fins a dotze tecnologies que fan “intel·ligent” al terminal -internet, GPS, pantalla tàctil, o el Siri activat per veu- que són tecnologies finançades completament per l’Estat, i que ara rendibilitza Appel.
La segona qüestió és plantejar honestament qui fa les coses, per a després parlar de quines coses es fan.
Cap empresa pot augmentar els seus ingressos a major velocitat que la seua capacitat d’aconseguir el personal adequat que mantinga este creixement. Si el creixement dels ingressos és major que el de la gent preparada a l’empesa, esta mai no arribarà a ser una empresa extraordinària.
Esta opinió no és meua, tot i que la compartisc totalment, és l’opinió de David Pakard qui juntament amb William Heweltt, va fundar l’exitosa HP. Algun crèdit li haurien de donar.
Perquè, tornem al principi, el paper dels empresaris és fonamental, però tot és important, els productes, els mercats, la tecnologia, el marc jurídic, però allò que realment fa que una empresa siga extraordinària és una comunitat de persones adequades. I saber també en quin lloc, amb quines responsabilitats pot ser més productiu, situar-los on hi ha les millors oportunitats, no on hi ha els problemes més greus. La gestió del personal, dels recursos humans, és clau de l’èxit o el fracàs. Perquè és obvi que les organitzacions necessiten adaptar-se i desplegar els seus propòsits en un context en permanent canvi, i això no és possible sense les persones amb la capacitat de formar-se permanentment i adequar-se als canvis. I això ho ha de facilitar l’administració a través dels programes de formació professional per a desocupats i ocupats, l’empresa ho ha de potenciar.
Si hi ha una forta inversió pública en avanços tecnològics, si hi ha un personal ben format i preparat, i estos dos elements són condicions sine qua non per a l’èxit empresarial, els beneficis s’han de distribuir millor. Amb bons salaris, i impostos justos. No pot ser, que qui guanye, s’ho emporte tot.
*Enric Nomdedéu és dipomat en rel·lacions laborals
