El canvi de cicle polític ha suposat un moment de reflexió per a valorar la política lingüística a la Comunitat Valenciana els últims 8 anys. Una etapa marcada per l’avanç de l’unitarisme de la llengua deixant valencià com una paraula sinònima del català per a gust dels nadius.
|
Rebre les notícies de València Diari
|
|---|
|
|
Tant la Conselleria d’Educació com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua han procurat en els últims anys mirar en este sentit més a les orientacions de l’Institut d’Estudis Catalans que a la realitat lingüística de la societat. Un debat que no ha deixat l’escenari polític i no té acceptació del conjunt de la societat valenciana, que no identifica la seua llengua com a català (ni al valencià com a la forma en la qual els valencians diuen el català, tal com explica l’AVL en el seu diccionari).
Les directrius orientades a evitar formes paregudes al valencià ha fet del valencià actual una llengua que ha perdut encara més un consens en l’ús, ja que s’ha distanciat del conjunt de la societat valenciana per a buscar un purisme que res té a en comú amb el valencià que es parla al carrer.
És en termes històrics la mateixa negació de l’evolució de la llengua que va portar a l’església en mantindre’s ferm en l’ús del llatí mentre les llengües romàniques anaven evolucionant, donant com a resultat que la missa fora en una llengua que ningú entenia per què les llengües, vives, evolucionen.
Dos models de valencià antagònics
Durant estos anys les possibilitats d’acostament de l’AVL i la RACV han sigut pràcticament nul·les. Les polítiques catalanistes de l’organisme oficial van fer impossible l’acostament i l’assetjament a les plataformes que defensen les normes del Puig han intentat quedar reduïdes a la mínima expressió.
Finalment, especialment a les comarques de l’Horta, hi ha un sector de la població que manté la defensa d’esta normativa que fora de tractar de fer un acostament i tractar de vetlar per una integració, s’ha intentat silenciar.
Ací ha faltat una reflexió de la classe política que ha governat de 2015 a 2023 on no s’ha valorat si el canvi de la promoció a la imposició ha fomentat l’ús del valencià o ha generat un efecte rebuig per la seua deriva i el seu model impositiu.
La denominada “tercera via”
Una opció de consens és el que busca el Cercle Isabel de Villena, del sector de Taula de Filologia Valenciana. Evitar l’elitisme de la llengua i la seua dependència de Catalunya i reivindicar formes valencianes i genuïnes com hòmens, jóvens, servixen, traure, este, tingau, veem, hi han; llavar/rentar, paréixer/semblar; etc.
Es tracta d’un corrent d’orgull valencià que busca no ser un sinònim del català, sinó un valencià amb reivindicacions internacionals com a llengua i en conjunt una defensa d’una de les principals senyes d’identitat valencianes amb l’objectiu de recuperar un consens d’identificació amb la llengua pròpia.
Esta via, atacada de “vulgaritzar” la llengua, ha deixat obert un interessant espai semàntic, ja que l’objectiu de la tercera via no és fer-ho “Impropi de les persones cultes i refinades” com seria una de les definicions del Diccionari Normatiu, sinó l’objectiu d’una llengua i és que siga “Propi, conegut, admés o practicat per la majoria de les persones”, com explica altra accepció.
En este cas, fer la tercera via una realitat ha de passar per parlar amb organismes que han quedat totalment silenciats com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), Lo Rat Penat o l’Institut d’Estudis Valencians. No hi haurà un procés d’acceptació social de la llengua si no hi ha una integració normativa basada en el consens. De la mateixa forma que s’ha de tractar de fer arribar eixe consens a les Corts Valencianes.
Ara bé, no es tracta de cap serp ni serpent d’estiu. Començar a caminar per un valencià que vaja de la mà de l’ús social i un rigor històric ha d’anar de la mà amb el compromís de ser un projecte d’una legislatura o un cicle polític. Un valencianisme amable que ha d’eixir de la utilització política per a dividir valencians i estiga més a prop de ser un símbol de consens.