Fa uns quants dies es va posposar en el Parlament Europeu la votació de la proposta espanyola de declarar el català, l’eusquera i el gallec llengües oficials en les institucions europees. El motiu d’eixe ajornament ha sigut que alguns països no estaven d’acord amb eixa proposta, per raons diverses.
El problema d’eixe reconeixement, en principi, se solucionaria si eixos idiomes foren declarats en la Constitució espanyola estatals, oficials en el conjunt de l’Administració espanyola, en el grau que convinga, i no a soles en els territoris amb llengua pròpia i cooficial, com s’ha proposat en algun dels congressos últims del PSOE i PSPV-PSOE. Qüestió apuntada, la necessitat del canvi, per Ángel López García-Molins, en l’article “El catalán en Europa” (Levante-EMV, 9-06-25).
Però, a més, des del punt de vista valencià, eixa proposició cal que siga modificada pel que fa a un dels idiomes que es proposen per a l’oficialitat europea. El valencià, com a glotònim no hi figura.
Els partidaris d’eixa absència deuen considerar que el nom català abasta tota la llengua compartida o sistema lingüístic propi de catalans, valencians, balears i d’altres indrets perifèrics. Però això no és representatiu de la immensa majoria de valencianoparlants, que diem valencià a la nostra parla. I aixina ho indica l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana.
El nom d’una llengua, en principi, és el mateix que el gentilici dels seus parlants: el castellà el parlen els castellans, l’anglés, els anglesos, l’italià, els italians, el català, els catalans, etc. I quan un idioma s’ha expandit fora de les seues fronteres originals, amb nom consolidat, seguix tenint el glotònim original, com ocorre també amb el castellà, el portugués, l’anglés, el francés i altres que conserven el seu nom original en els territoris ocupats, ja siga per invasions, colonitzacions militars, polítiques o econòmiques, com el castellà a Hispanoamèrica, el portugués a Brasil, i parts d’Àfrica, l’anglés als Estats Units, a Austràlia i a Nova Zelanda, el francés al Quebec i al Senegal.
Però en el cas nostre, el glotònim català no s’establix en el Regne de València, de manera general i popular, acompanyant les tropes de Jaume I, en la Conquesta del Regne. Des de fa uns quants segles i actualment, el nom usual, a més, reconegut en la llei, d’esta llengua en terres valencianes és valencià. El prestigi literari i el poder econòmic, polític o militar d’un territori també pot influir per a unir el nom de la seua parla i el del seu gentilici, com pot haver sigut el cas de la consolidació del glotònim valencià fa cinc o sis segles.
Però, en tot cas, amb independència de l’origen i extensió dels noms valencià o català, una cosa és ben certa i real: el glotònim valencià existix i identifica la parla valenciana, en la realitat i en la llei, i el nom del conjunt del nostre domini lingüístic, atesos els condicionants històrics i sociolingüístics, no pot reduir-se a anomenar-se català a soles. Hi ha d’haver un glotònim integrador, com també històricament s’ha intentat.
El nom compost català-valencià/valencià-català, en principi, el podem considerar la denominació integradora de la llengua compartida, tal com va proposar l’expresident, Ximo Puig, amb motiu de l’acord de poder usar les altres llengües espanyoles en el Parlament espanyol i amb motiu de la petició d’oficialitzar els idiomes perifèrics en les institucions europees.
I eixe és el nom que es deu proposar per a fer oficial esta llengua compartida a Europa i fora de les nostres fronteres lingüístiques. I esperem que els representants valencians, del signe que siguen, argumenten i exigisquen eixa doble denominació. L’ús del nom català o llengua catalana referit a tot el domini lingüístic no deixa de ser discriminatori i un menyspreu a la parla valenciana.
El nom únic, català, referit a la parla valenciana, crea rebuig en bona part de valencianoparlants, i contribuïx a fomentar el castellà en la Comunitat Valenciana, com apuntava Carmel Roda fa uns quants dies en este mateix diari. I eixa visió esbiaixada i radical amb connotacions polítiques identitàries, també afavorix l’increment del vot a l’extrema dreta de Vox i dona força a tots els contraris de la nostra llengua.
L’assumpció de la doble denominació, català-valencià, amb el reconeiximent del caràcter estatal de les altres llengües espanyoles, a més d’oficialitzar esta llengua compartida en les instàncies europees i a on corresponga, tindria caràcter sumatiu, com a sistema lingüístic unit, i més visibilitat, prestigi i consideració. El nom català únic, pretesament “científic”, resta, perquè exclou i lleva reconeiximent a una bona part de la nostra parla. I del qualificatiu de científic aplicat al nom d’una llengua, en parlarem un altre dia.
