Al costat de la identitat dels valencians i de les propostes que hem fet parlant dels lingüistes i dels docents, hi han més factors lingüístics que afavoririen l’ús públic del valencià, u dels quals és el model lingüístic.
Hem comentat que, entre 1943 i 1962, es conforma un model lingüístic valencià que imita molt el model del Noucentisme català, de manera que era impracticable no solament en la comunicació oral pública, sinó encara en els articles de premsa. També sabem que els lingüistes valencians no vàrem reaccionar davant de les anàlisis de Polanco i Sòria. Eixe silenci davant de les anàlisis fetes ha afavorit el manteniment de característiques lingüístiques negatives durant els 80 i en les dècades posteriors.
En 1996, la Unitat del Poble Valencià (UPV, precursora del Bloc Nacionaliste Valencià, integrat en Compromís des del 2007) va fer modificacions en la seua ideologia política: s’aparta de la que hi havia en els 70 i els 80 (que buscava la vertebració dels «Països Catalans») i limita l’acció del valencianisme al poble valencià (que seríem una «nació»).
Pense que eixa evolució és positiva per una raó simple. Inspirant-nos (i seguint) la història del Regne de València, els valencians hauríem de ser un poble sobirà (com tot poble que realment vullga ser poble). I, des de la nostra sobirania, podem coordinar-nos amb qui decidim i amb el nom que decidim. Això és aplicable a nosaltres i a tots els pobles: els del nord i els del sud, els de llevant i als de ponent.
Si el model lingüístic dels 70 i els 80 anava unit a la construcció dels «Països Catalans» (hereus de la «Catalunya Gran», i predecessors de l’actual «Catalanofonia», Ros 2017: 7), el canvi ideològic de la UPV de 1996 hauria d’haver comportat una variació correlativa en el model lingüístic (i més a la vista que el model no era precisament òptim).
Això no obstant, la tendència a adoptar actituds essencialistes quan parlem d’idiomes (considerar una llengua fora dels qui la parlen i fora de la societat en què viu) va fer que, en una bona part del valencianisme que s’autoqualifica com a unitariste, apareguera una dissociació entre ideologia (clarament valencianista) i model lingüístic (poc arrelat a les necessitats dels valencianoparlants).
Una part ben majoritària del valencianisme estava a favor de la renovació ideològica de la UPV (1996); però hi havia un sector que no volia tocar el model lingüístic (o tocar-lo mínimament, tant en els 90 com actualment). Així, la decisió de la televisió Canal Nou (i posteriorment d’InfoTV) d’usar les formes regulars de la tercera flexió verbal (segui-x = segui-m = segui-a = segui-ré = segui-ria = segui-r = segui-nt = segui-t), i l’acord de recórrer a les formes simples dels demostratius (este, eixe, aquell), eixes dos mesures milloraven el model lingüístic, ja que trencaven la separació entre l’oralitat i l’escriptura. En canvi, la resposta majoritària entre els tècnics lingüístics va ser considerar eixes variacions com a un empitjorament del model lingüístic.
Des del punt de vista del valencià, la característica que més interessa del procés anterior està en l’ús: les conseqüències que el model lingüistic té sobre l’ús de la llengua pròpia dels valencians. U dels efectes de l’evolució entre 1943 i 1962 és arribar a un model lingüístic que no és practicable en la comunicació pública, fet que és negatiu per a qualsevol llengua.
Realment, la conjuminació entre l’oralitat i l’escriptura afavorix que un valencià trie el valencià quan ha de parlar en públic, de la mateixa manera que un model poc identificador, no assimilable i elitiste impulsa a usar la llengua que no crea problemes (la que és socialment dominant).
Unit al procés que hem descrit, un sector de les universitats valencianes seguix proposant un model lingüístic ancorat en els 70 i els 80 (els «serveis lingüístics de les universitats valencianes», 2009). A més, algun àmbit universitari canvia el model d’un escrit rebut per a publicar sense consultar-ho a l’autor (com ara, a un doctor en filologia catalana li varen fer modificacions en un article d’una revista de la Universitat de València: substituir «No feia molt de temps» per «No feia gaire temps»; o «eixe article» per «aquest article»; etc.).
El resultat és un model que diria que no pot practicar cap membre de les Corts Valencianes, siga quin siga el seu partit polític. Crec que trobaríem el mateix panorama si un rector d’una universitat haguera de fer un parlament dirigit a la societat valenciana a través de la televisió. Sobre això, recordem un principi ètic: no podem demanar als altres coses que prèviament no ens hajam demanat a nosaltres.
Un situació semblant trobaríem en l’extrem oposat del catalanisme: ¿quin president de la Generalitat ha fet un parlament en la televisió valenciana usant un model lingüístic blaver? Ni el blaverisme ni el catalanisme han creat models vàlids per a la comunicació pública valenciana.
Naturalment, convindria fer proves per a verificar si les afirmacions anteriors són certes. I, en el cas que ho siguen, ¿no hauríem de pensar que el model lingüístic que proposen els «Serveis lingüístics de les universitats valencianes» és poc identificador i poc assimilable, i com a conseqüència és poc practicable en la comunicació oral pública? Acabarem esta sèrie en l’article següent.