Hem descrit l’evolució lingüística entre els qui sabien de lletra. Però ¿què passava en el poble pla? ¿Com parlaven els carrers de les poblacions valencianes? Per a contestar a eixa pregunta, convé tindre en compte que, en les llengües romàniques, hi han dos situacions diferents: aquelles llengües que s’han format en tot l’àmbit geogràfic en què es parlen; i aquelles altres que s’han estés com a conseqüència de l’expansió davant de l’Islam.
En les llengües que no han tingut un eixamplament territorial fort, solen haver moltes diferències internes. Així, hi han divergències significatives entre l’occità de Provença i el del Llenguadoc; entre el llenguadocià i el gascó (Gascunya); entre la forma de parlar del Llemosí (al nord-oest) i la d’Alvèrnia (al nord-est). En la Itàlia actual, no és que hi han divergències lingüístiques: és que no es pot parlar d’una llengua, tan fortes (i estructurals) són les diferències entre Venècia, Gènova, Florència, Roma, Nàpols o Sicília.
En contrast amb eixe panorama, les llengües romàniques de la Península Ibèrica són molt més uniformes. La causa d’eixa particularitat està en el fet que l’origen de cada llengua peninsular es troba al nord de la Península, i des d’allí s’han estés cap al sud a mesura que els pobles cristians del nord van incorporant terres de religió islàmica.
El marc descrit és important per a entendre una divergència entre els parlars valencians i els parlars de la Catalunya Vella (apegada als Pirineus, excepte per la costa, que arribava a Barcelona; Lleida ja forma part de la Catalunya Nova). El nord de Catalunya és com l’occità: amb diferències internes significatives. Per contra, els parlars valencians són remarcablement uniformes.
Un lingüiste de la Universitat d’Alacant (Vicent Beltran) ha comentat a Josep Saborit com li sorprenien les poques divergències que hi havien entre el parlar de Benissa i el parlar d’una dona de la Vall d’Uixó que vivia en Benissa. Entre la Plana Baixa i la Marina Alta, hi han cap a cent cinquanta quilòmetres. Un altre exemple: Germà Colon ha comentat a Eugeni S. Reig que la majoria de les paraules que considera d’Alcoi ell les coneix de Castelló (ara, hi han cap a dos-cents quilòmetres).
El primer autor que remarcà la unitat del valencià és Josep Giner (1998: 375; de 1957). En paraules de Ferrando (1998: LXI): «una de les idees recurrents de Giner és la constatació de la gran uniformitat que presenta la llengua en quasi tot el País Valencià enfront de la considerable variació diatòpica observable al Principat» (no dona cap font).
Cal dir que el contrast que comentem no és un cas estrany o particular. Trobarem la mateixa situació si comparem l’anglés d’Anglaterra i el d’Estats Units d’Amèrica. A pesar que la societat anglesa està tan estructurada i l’estat anglés és ben fort, resulta que hui en dia seguixen havent diferències lingüístiques remarcables dins d’Anglaterra. En canvi, la llengua és molt més uniforme en els Estats Units.
El contrast entre el valencià i el català de la Catalunya Vella (o entre l’anglés d’Anglaterra i el dels Estats Units) s’explica perquè, quan hi ha un procés de conquesta i els parlants tenen un origen divers, el model lingüístic que s’escampa és el que té prestigi: el de la llengua escrita. Recordem que els valencians venim de catalans occidentals, de catalans orientals, d’aragonesos, de navarresos (com ara els qui es diuen Tudela, o Navarro) i d’occitans (com ara els qui es diuen Avinyó, o Gascó, ‘nadiu de Gascunya’).
A demés, tenint en compte l’esplendor del segle XV és comprensible que fora aquell model lingüístic el que tendira a escampar-se entre els colons. Això explicaria una altra observació de Josep Giner: la unió entre el valencià actual i la llengua clàssica: «Les construccions habituals en la llengua parlada valenciana, tal com la parlen les persones humils, menestrals, burgesos, etc., de parlar castís, presenten les següents particularitats sintàctiques: que les construccions populars són precisament les mateixes de la llengua clàssica.» (Giner 1998: 482; de 1961).
Eixa convicció la passà al seu deixeble, Enric Valor «En l’estat actual de la llengua, […] no podem llançar-nos a la producció literària […] sense cercar en la llengua dels clàssics […] les estructures sintàctiques més elegants i adequades, que (tindrem en això alguna grata sorpresa) es mantenen vives en la parla de moltes de les nostres comarques.» (Valor 1983: 10). Resumim: l’origen del valencià actual està en el valencià formidable del segle XV.
Tragam conclusions. Crec que, en tota esta part fins ací, hem fonamentat la creença que el valencià del segle XV és important. A més, ho és en dos direccions diferents. En primer lloc, els intel·lectuals valencians del segle XV varen fer una faena extraordinària: augmentaren la potencialitat comunicativa del valencià alhora que modernitzaven el model lingüístic. Per una altra banda, la formació d’una societat nova dins del Regne de València degué afavorir que el model lingüístic de prestigi s’expandira entre els parlants, procés que ha acabat en una uniformitat lingüística significativa dels parlars valencians. Continuarem en l’article següent.