Després d’haver comentat l’evolució lingüística de Catalunya en els segles XII i XIII, estem en condicions d’explicar què vàrem aportar els valencians en la primera mitat del segle XV. La llengua de la ‘Crònica’ de Ramon Muntaner és viva, emotiva; però també és elemental, característiques que reapareixen en el ‘Blaquerna’ de Llull.
A més, la diferència entre el model lingüístic del segle XV i els escrits dels segles XIII i XIV no està solament en el grau d’elaboració lingüística. També està en el fet que, vista des d’ara, la llengua del segle XIV és un model més distant que el de Joanot Martorell o el de sor Isabel de Villena (com a mínim per als valencians del segle XXI). Cronològicament, no hi ha molta distància entre Muntaner i Llull per una banda, i Martorell i Roís de Corella per l’altra (un poc més d’un segle); però, lingüísticament, trobem una separació apreciable: la llengua de Martorell és més natural, és més moderna.
Per a entendre i concretar el grau de naturalitat i de modernitat del valencià del segle XV, hem de parlar d’un procés social. Entre 1237 (any de la fundació del Regne de València) i 1391 (any en què Antoni Canals comença a fer traduccions), havien passat 150 anys. En eixe període, el Regne de València es consolida. Dos fets vinculats al procés social són els següents: els membres de les institucions del regne creen una consciència de poble (Baydal 2016); i, vinculada a eixa consciència, apareix la voluntat que, dins de la Corona d’Aragó, els valencians havíem de tindre el mateix pes que Aragó i que Catalunya.
En els temes comuns, el Regne de València havia de tindre els mateixos vots que Aragó i que Catalunya. Ens podríem preguntar si aquella actuació dels nostres predecessors és una lliçó per a l’actualitat. Lingüísticament, els balears, els valencians i els catalans hauríem de procurar estar coordinats, objectiu que exclou la desigualtat.
A partir de 1391, el rei i altres personatges encarreguen a Antoni Canals traduccions des del llatí, que varen tindre èxit. Canals és molt conegut per una afirmació que s’ha interpretat prou malament: dir que traduïa una obra al valencià a pesar que ja estava traduïda al català. El valor adversatiu (a pesar, «jatsesia» en l’original) comporta que la llengua dels valencians i la dels catalans és la mateixa, ja que no és cap problema traduir una obra a diverses llengües (Labrado 2004). Però el fet és que Canals usa el terme valencià per a anomenar el conjunt de la llengua, sense que tinga efectes l’aparició anterior del terme català (els interessats poden consultar un treball meu, Saragossà 2007: 39-58).
El traductor valencià introduïx molts llatinismes, una part dels quals enriquixen la llengua. Ara: el factor més important era augmentar la capacitat comunicativa de l’idioma (és a dir, fer-lo apte per a parlar de més temes). Sabem que la llengua escrita facilita el desplegament del pensament humà, i eixa era l’operació que impulsaven Canals i uns altres intel·lectuals valencians: fer que el valencià fora adequat per a tractar temes que prèviament estaven reservats al llatí.
Una part de les paraules dels escrits dels segles XIII i XIV que els valencians no diríem serien occitanes. Recordem que Ausiàs March va explicitar la separació lingüística que feia dels predecessors: ‘Lleixant a part l’estil dels trobadors’. Com diu Sòria (1991: 240), «el poeta intenta dignificar allò que parla, el vulgar, en l’escriptura: és l’actitud de Petrarca, de Shakespeare, de Marc, de Garcilaso»; i March «havia contribuït a abolir més que ningú l’anterior tradició trobadoresca» (p. 239). En la poesia, era a on hi havia més influència de l’occità. Però en la prosa difícilment seria inexistent.
Ben mirat, ens podríem preguntar si eixa naturalització i desoccitanització ajuda a comprendre un procés presentat negativament: la «hispanització» del nostre lèxic (n’hi ha un exemple en Colon 1989: 69-71). Si fora cert que els escriptors valencians canviaven paraules occitanes que no deien (com ara occir) per les que deien (en l’exemple, matar), el terme adequat no és hispanització, sinó dessupeditació i naturalització.
Mirem més aportacions lingüístiques. Si reproduírem i comparàrem fragments de Ramon Llull (‘Blaquerna’) i fragments de Joanot Martorell (Tirant lo Blanch), trobaríem que el model lingüístic de l’autor valencià està més elaborat que el del filòsof mallorquí, té una sintaxi més estructurada i més rica.
A un valencià normal i corrent, li fa la impressió que la llengua del novel·liste és més elegant. Però la característica que més li crida l’atenció és la naturalitat, la modernitat de Joanot Martorell. La llengua del filòsof mallorquí té un percentatge elevat de formes i de paraules que un valencià actual troba estranyes, mentres que la separació és molt més reduïda en Martorell. Certament, hi ha una bona separació temporal: la novel·la ‘Blaquerna’ és de 1283, mentres que Tirant és de 1460. Ara: tot no és la cronologia.
Com hem comentat un poc més amunt, entre la creació del Regne de València (1237) i el final del segle XIV la nova institució qualla socialment. Les minories que dirigien el Regne de València conformarien i impulsarien el sentiment de ser un poble. I la unió del pes social i de la voluntat de regir el propi destí farien que els dirigents valencians no es consideraren un fill menor d’Aragó i de Catalunya, sinó una realitat política que havia de parlar de tu a tu amb els altres membres de la Corona. I, com que societat i llengua són dos realitats molt conjuminades, el procés social tindria repercussions lingüístiques.
La base social descrita podria haver facilitat un procés lingüístic prou simple: entre 1391 (Canals comença a fer traduccions) i 1460 (Martorell escriu ‘Tirant lo Blanch’), els intel·lectuals valencians substituirien progressivament les paraules i les formes que no dirien pels noms que dirien, procés que exclouria les paraules occitanes. Repetim que Ausiàs March explicita la separació dels predecessors (en temes i en model lingüístic: ‘Lleixant a part l’estil dels trobadors’).
Finalment, tot eixe marc anava unit a una producció escrita alta en quantitat i en qualitat: reflexió i divulgació religiosa; el món de les lleis; i creació literària. El resultat és «una vivacitat extraordinària» (Sòria 1991: 243), una llengua enfortida, expandida, treballada i modernitzada: tot un orgull per als valencians.
Resumim. Al llarg de setanta anys (entre 1391 i 1460), els valencians no solament despleguem la capacitat comunicativa del model lingüístic que havíem heretat. Alhora que féiem eixa operació, també modernitzàvem el model. El resultat de la variació és que, en la segona mitat del segle XV, es va materialitzar un ideal lingüístic: Jaume Roig, sor Isabel de Villena o Roís de Corella podien escriure com parlaven; i era factible que parlant en públic usaren el mateix model que en l’escriptura. Continuarem en l’article següent.
