En l'article anterior, parlàvem del català escrit i parlat. El contrast entre la forma d’escriure i la forma de parlar en els capellans, els juristes i els poetes catalans del segle XII fa passar a un altre tema que convé tractar: ¿quina llengua és més important, la parlada o l’escrita? Si reflexionem, convindrem que un idioma només existix en la ment de les persones que el saben parlar; i el saber lingüístic es manifesta quan eixes persones parlen espontàniament. Quan parlem, tenim molt poc de temps per a elaborar cada oració, de manera que no podem rectificar-nos.
En canvi, quan escrivim disposem de tant de temps com necessitem per a elaborar una oració; i, en el procés, podem fer canvis, els quals poden ser externs al saber lingüístic del parlant (com ara regles gramaticals memoritzades). Les observacions fetes comporten que la llengua parlada reflectix el saber dels parlants, vinculació que no és necessària en la llengua escrita. A efectes pràctics, podríem dir que la llengua parlada és la llengua. El resultat a què hem arribat justifica per quin motiu els lingüistes solen donar tanta importància a la llengua parlada (com a mínim els lingüistes que no tenim idees elitistes).
Tots sabem que la valoració que he expressat no coincidix amb l’opinió de la gent normal i corrent del carrer. Una convicció amplament estesa és pensar que la llengua important, la llengua per excel·lència seria l’escrita, creença que pot afavorir que ens subordinem a una llengua de fora.
¿Per quin motiu les persones solem valorar més la llengua escrita? És probable que, en eixa opinió, intervinguen prejuïns. Però crec que també hi ha un factor positiu, molt important. Per a deduir-lo, ens preguntarem què és saber escriure. Quan afirmem que algú sap escriure, no ens referim a saber quines lletres representen el nom taula. Escriure la paraula taula ho sap fer qualsevol que estiga alfabetitzat.
En canvi, saber escriure (o saber de lletra, que és l’expressió antiga) no és una habilitat freqüent, ja que solem entendre que saber escriure és saber desplegar un tema. Parlant, ¿qui sap explicar un tema? Molt pocs. Això sabia fer-ho sant Vicent Ferrer; o Jesucrist; o Sòcrates, o Buda. Salvador Pardo (un secretari d’ajuntament jubilat enamorat del valencià) em va observar un dia que els grans ètics no escriuen: només parlen. Ara: convindrem que, de Ferrers, de Jesucrists, de Sòcrates o de Budes, n’hi ha u, no al cap de les mil, sinó al cap de milions i milions.
Les persones normals i corrents només podem aspirar a desplegar un tema escrivint, i encara amb moltes dificultats. Perquè, per a desplegar bé un tema, necessitem ser coherents i ser metòdics. I és difícil (molt difícil) ser coherent i sistemàtic (és a dir, ser constantment coherent). Ara, ja hem arribat al cap del carrer: escriure ve cara amunt perquè l’objectiu dit (desplegar un tema d’una forma coherent i metòdica) comporta moltes dificultats.
Davant d’eixe panorama, podríem fer-nos esta pregunta: l’admiració per la llengua escrita ¿no serà l’admiració per la capacitat de saber desplegar un tema d’una manera coherent i metòdica? En definitiva, el respecte a la llengua escrita ¿no serà el respecte a la raó, al 'logos' grec? Hem arribat a una interpretació molt bonica: darrere de l’admiració per la llengua escrita, no hi hauria poca formació i complex d’inferioritat, sinó bàsicament l’admiració per la raó.
Per a reforçar el resultat, podríem aportar una corroboració negativa: ¿no desconfien de l’argumentació els qui viuen assentats en dogmes (independentment que es consideren de dreta o d’esquerra)? Fent una passa més, és constatable la poca simpatia pels llibres (i pels intel·lectuals) que tenen els dictadors de qualsevol signe polític (i els dominants en general). La conclusió que hem obtingut aconsella que no malmirem la consideració que ha tingut (i té) l’escriptura.
Resumim per a avançar. Lingüísticament, la llengua per excel·lència és la parlada. Però la llengua escrita és important perquè facilita la coherència i la sistematicitat. Això explica que, històricament, la llengua escrita va unida al desplegament del pensament humà (i també a la formació de models lingüístics). Hem de tindre en compte que el creiximent del pensament humà no és mai un procés purament individual; sempre és un procés social i històric. En la realitat humana, no hi han herois ni deus infantils. Per molt admirable que siga Aristòtil, hem de saber que el savi grec no hauria pogut existir si prèviament no haguera reflexionat Plató; i, abans, Sòcrates; etc.
Igual passa en la formació dels models lingüístics: no són creacions individuals; són elaboracions socials, són processos històrics. Si ho apliquem al cas nostre, haurem de dir que Joanot Martorell difícilment hauria escrit 'Tirant lo Blanch' si prèviament Ramon Llull no haguera escrit 'Blaquerna' o el 'Llibre d’orde de cavalleria'. Martorell no hauria arribat a on va arribar si primer Jaume I, Ramon Muntaner i unes altres persones no hagueren escrit les 'Cròniques'. A més, hi han estudis que apunten que la llengua de Ramon Muntaner i la de Ramon Llull estan presents en la llengua de Joanot Martorell.
Per a fer-nos una idea de la dificultat de crear models lingüístics, podem tindre en compte que Teodor Llorente comença a crear poesia en valencià en 1855 (als dèneu anys). En canvi, el primer escrit en prosa és de 1879 (als 43 anys). Semblantment, Jacint Verdaguer (que elabora poemes des de 1860) no va escriure prosa en català fins a 1882, a pesar que li ho demanaven.
Convé ressaltar el resultat a què hem arribat. Encara que la llengua parlada és la llengua per antonomàsia, la confecció d’un model lingüístic apte per a desplegar tractats o per a escriure novel·les no s’elabora ni en quatre dies, ni en quatre anys ni en quaranta: és un procés llarg i costós. Els qui diuen que Ramon Llull creà la llengua literària fan una afirmació poc fonamentada.
Sense tot el camí que comença en Occitània en el segle xi i seguixen en el XII els juristes catalans amb lleis i els capellans amb sermons i amb vides de sants, sense eixos precedents és molt probable que Ramon Llull haguera hagut d’escriure les seues obres pensant i escrivint en llatí (o en llatí i en àrab). Estem davant d’una segona raó de parlar sobre Occitània per a entendre el valor del valencià del segle XV (la unió que hi ha entre la civilització occitana i la literatura valenciana del segle XV). Continuarem en l'article següent.
📸 L'actualitat valenciana en imàtgens! Seguix-nos en Instagram
🌞 Vols saber l'oratge que farà? Seguix-nos en Instagram!