La justa vaga protagonitzada pels ensenyants és una mostra que la prioritat nacional, internacional i universal és l’educació i més concretament, l’ensenyança pública, que és un dels pilars més importants de l’estat del benestar. El seguiment massiu i la durada d’eixa parada, amb molt de cost econòmic per als vaguistes, demostren que les protestes dels docents menegen raó, no sols per la qüestió salarial, sinó també per l’excés d’alumnat, pel volum horari dedicat al treball i per altres qüestions que afecten la qualitat de l’ensenyament. La unitat sindical de les primeres setmanes d’atur també és demostrativa del malestar general en el col·lectiu de l’escola pública.
Com no podia ser d’una altra manera, l’ensenyament en o del valencià està present en les reivindicacions dels sindicats de l’ensenyança i de la majoria dels docents de l’escola pública valenciana. I més ara que les disposicions legals rebaixadores de la presència d’esta llengua en el sistema educatiu valencià amenacen amb arraconar l’idioma propi dels valencians a l’ostracisme.
La reivindicació de l’extensió i qualitat del nostre idioma propi figuren en el punt 8, que diu:
8.1 Garantia institucional de blindatge del model plurilingüe amb el valencià com a llengua vehicular preferent i eix de cohesió social del sistema educatiu, per aconseguir la competència plena de les dues llengües oficials. Es convocarà una mesa de negociació específica de multilingüisme abans de setembre de 2026.
8.2 S’exigeix la retirada immediata del decret de currículum de Batxillerat proposat per la Conselleria d’Educació, mantenint el currículum vigent.
8.3 Recuperació dels certificats de Capacitació en Valencià i del Diploma de Mestre en Valencià.
La competència plena en les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana, com s’assenyala en el programa reivindicatiu dels ensenyants, és un objectiu prescrit en la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Després de quaranta-dos anys de vigència d’eixa llei, eixa fita no s’ha aconseguit ni de bon tros, encara que es llig i s’escriu més que mai. Per això, com anem dient, calen canvis notables en la política lingüística valenciana i en la dels territoris amb llengua pròpia, que emanen de modificacions constitucionals que les empodere com correspon per la seua condició d’idiomes propis, i en el cas del nostre cal una reforma que lleve complicacions a la normativa lingüística, i evite el rebuig que suscita ara, a tenor dels usos socials escrits.
Però independentment d’eixos canvis desitjables i necessaris, cal de manera peremptòria emprendre decididament el compliment de les reivindicacions dels ensenyants referides a l’ensenyament en o del valencià, perquè una ensenyança del valencià de segon orde, depenent de la voluntat o voluntarietat dels pares o alumnat, és condemnar esta llengua a la reducció accelerada en l’ús social, oficial i públic. Per tant, eixe punt 8.1 és indispensable abordar-lo, de manera que l’estudiantat valencià isca del sistema educatiu amb l’adequada competència en les dos llengües oficials. I que el requisit lingüístic vaja vinculat al valencià de l’ensenyament oficial. De la mateixa manera que en castellà, que és inexistent, en general, cap prova especial de coneiximent d’eixe idioma per a qui haja estudiat a Espanya. I com ocorre també a Catalunya, a on els estudis del sistema educatiu reglat proporcionen, en general, els certificats necessaris o requist, excepte en places específiques. Ací ara és homologable el notable en valencià en el Batxillerat, amb un 7, amb el certificat de C1, antic Mitjà, però cal més formació com la que prescriu la LUEV i demanen els docents.
El punt 8.3 de les reivindicacions dels ensenyants i sindicats demana la ‘Recuperació dels certificats de Capacitació en Valencià i del Diploma de Mestre en Valencià’. Opine que és el que toca, cursos de formació i titulació al final de cada curs, sense l’obligació de les repressores proves de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, i sense jugar-se l’accés a la funció pública en una prova a cara o creu.
El professorat valencià en els últims cinquanta anys ha sigut la garantia de la presència pública i oficial d’esta llengua. I determinant en la recuperació aconseguida. I en esta vaga també ho ha demostrat.
