Les negatives a atendre a qui parla en valencià per part d’empleats o empleades de llocs públics o oberts al públic no paren des de fa molts anys. Les últimes, que se sàpien, han sigut en un restaurant propietat d’una entitat cultural, però arrendat a una empresa privada a Cullera, i també en un curs de Labora a Finestrat. Els dos pobles, de predomini lingüístic valencià. També hi ha hagut un menyspreu a esta llengua en un procés selectiu convocat per la Mancomunitat Intermunicipal de la Vall del Vinalopó.
Eixes accions es donen per la desigualtat que es troba la parla pròpia dels valencians en relació al castellà. Este idioma és d’obligat coneixement per a tota la ciutadania espanyola, incloent-hi la valenciana, com consta en la Constitució Espanyola i en lleis des de 1707, mentres que les altres llengües espanyoles no són d’obligat coneixement ni comprensió per a ningú.
Eixa jerarquització és la tradicional i principal causa de la baixada del valencià en l’ús social, a pesar que des de fa vora cinquanta anys es llig i s’escriu en esta llengua més que mai. Però com anem dient des d’estes columnetes, les llengües minoritzades, que ho són perquè la llei les minoritza, a Espanya i a tota Europa, a Llatinoamèrica i a altres parts del món. Déiem que les llengües hegemòniques tenen exèrcit, marina i altres armaments reals, i són les que han sigut i són utilitzades per a relegar les altres parles del país en qüestió a la condició de secundàries, innecessàries o minoritzades.
És el que ha ocorregut a Espanya on, des de la guerra de Successió. El castellà, llengua dels guanyadors d’eixa contesa bèl·lica, i per això única d’obligat coneixement, ha anat i va bandejant els altres idiomes espanyols.
Però les guerres no duen res bo i els exèrcits sobren tots, però cal que les llengües minoritzades tinguen l’‘armament’ legal per a eixir de la minorització; en el cas espanyol, en primer lloc en la Constitució o en una llei d’alt rang que iguale tots els idiomes espanyols. En eixe sentit caldria que eixa disposició prescriguera que el valencià-català, l’eusquera, el gallec, i si cal altres parles, siguen llengües de l’Estat espanyol i de la seua administració pública en el grau que corresponga. I que el seu coneixement o comprensió és un deure, particularment dels empleats públics, de manera que legalment no es puga vulnerar el dret dels parlants de les altres llengües espanyoles, entre estes, la valenciana.
Els exemples del Quebec i de Suïssa podrien servir per al cas espanyol, dins d’una federalització d’Espanya, que responga a la realitat plurinacional i plurilingüística espanyola.
No estem en un bon moment per a demanar pactes entre els partits parlamentaris sobre este tema ni sobre altres, però la qüestió de les llengües i de l’organització territorial de l’Estat espanyol necessiten canvis que adeqüen la llei a la realitat territorial i lingüística.
Llei de Plurilingüisme estatal
Des de desembre de 2023 està anunciada la promulgació d’una llei de plurilingüisme d’àmbit estatal que dispose i harmonitze els usos de totes les llengües espanyoles en àmbits públics oficials. Un anunci fet després d’un acord entre el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, i el de la Generalitat de Catalunya d’aleshores, Pere Aragonés “per a impulsar una Llei orgànica de garantia del plurilingüisme. El pacte busca protegir i fomentar les llengües cooficials, i garantir el dret de la ciutadania a dirigir-se a l’Administració General de l’Estat en valencià/català, gallec i basc”
El que caldria és que eixa llei, la del plurilingüisme d’àmbit estatal, fora consensuada i aprovada per una gran majoria de les dos cambres parlamentàries (el Congrés i el Senat). Seria la millor forma que eixa disposició legal començara amb bon peu i tinguera efectivitat des del principi. Per a això caldria un pacte estatal en clau federalista sobre els usos de les diferents llengües espanyoles i la convivència entre estes.
Consell de les Llengües Oficials i l’Oficina per a les Llengües Oficials.
El Reial decret crea i regula el Consell de les Llengües Oficials i l’Oficina per a les Llengües Oficials, substituint els òrgans establits l’any 2007.
El seu objectiu és coordinar i impulsar l’ús de les llengües oficials a l’Administració General de l’Estat, garantir els drets lingüístics de la ciutadania i complir amb les exigències jurídiques de la Constitució Espanyola, els estatuts d’autonomia i els compromisos internacionals.
S’aplica principalment a l’Administració de l’Estat, però també incorpora com a membres de ple dret les comunitats autònomes amb llengua oficial (Catalunya, País Basc, Galícia, Navarra, Comunitat Valenciana i Illes Balears), així com institucions com l’Institut Cervantes, el BOE, el Centre de Normalització de la Llengua de Signes o l’INAP.
Un valencià que no cause rebuig
La inclusió i el reconeiximent de les altres llengües espanyoles amb el seu nom com a llengües de l’Estat i la seua Administració en la Constitució o en una llei d’alt rang; l’anunciada Llei de Plurilingüisme i l’activitat i impuls del Consell de les Llengües Oficials i l’Oficina per a les Llengües Oficials són imprescindibles per a aturar la baixada d’esta llengua i de les altres espanyoles en l’ús social, però en el cas del valencià, cal una major aproximació cap a un model lingüístic més identificador per valencianoparlants i valencianoaprenents, semblant al que s’usava en el programa SALT i en els textos de la Generalitat en les èpoques del PSPV-PSOE en solitari i en el període de govern del PP, quan es feu el pacte per a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el model de Canal 9 en l’època d’Amadeu Fabregat.
El patró lingüístic que s’inferix de la normativa de l’AVL, especialment des de la seua creació fins a 2015, i proposat per l’organisme corresponent de la Generalitat. Calen uns criteris d’ús formal, oral i escrit, que no excloguen ni penalitzen, com s’ha fet (i encara es fa, en algun cas), en l’ensenyament, en àmbits universitaris, en exàmens de la JQCV, i en altres proves, paraules com alcançar, apretar, assentar-se (persona), atropell, avort, barco, despedir, despreciar, disfrutar, divorç, este, febra, garaig, lladrit, taburet, traïcionar, vore, vos (davant de verb), xillar, xorro, i més de mil més, titlades de vulgars o col·loquals per l’elitisme lingüístic. I cal un valencià que no cause rebuig i que ens puge l’autoestima, a més d’altres mesures de promoció i ús. I que ningú puga vulnerar el nostre dret a parlar en la nostra llengua.
