Estem en l’any 2026, segle XXI, i estem en el dit món occidental, Europa, Oceania, part d’Amèrica, part d’Àsia oriental, on les regles de convivència, la llibertat, el reconeiximent dels drets humans i l’estat del benestar són la distinció i la seua raó de ser respecte a la gran majoria de països del món, on eixos valors i principis brillen per la seua absència o es manifesten molt amortits i controlats.
Però ara ocorre un fenomen com si molta gent d’eixe món avançat s’haguera cansat de viure bé, induïda per qui necessita i vol un règim regit per minories supremacistes, amb un poder econòmic que necessita i fomenta les diferències de classe social per a tindre més domini i preponderància social. I més diners. Assistim últimament a comportaments i a accions que trenquen les formes i el contingut de les regles del bon viure. Eixe moviment necessitava una espècie de cabdill mundial i un nom que el dirigira i que fora el referent d’eixa nova societat, que no té res de nova, però que, després de corrents culturals i polítics com la Il·lustració, les diverses revolucions socials i polítiques, els moviments per la igualtat i la diversitat, per la conservació del media ambient, etc., i de demostrar-se la superioritat de la democràcia per a la cohesió i convivència humana, és incomprensible eixe intent de retorn a les èpoques dels senyors i dels vassalls. I de les autocràcies i el despotisme.
L’actual president dels Estats Units d’Amèrica és el cabdill més visible d’eixe moviment, que ha pres el nom de trumpisme que, com sabem, és un moviment populiste, i demagògic, alhora que supremaciste, extremadament nacionaliste i uniformiste, hereu del feudalisme i de les autocràcies, emparentat amb la ultradreta. I tot al servici de les fortunes sense escrúpols. És capitalisme salvatge. Però no és això només, que ja és molt danyí per a la convivència en pau, sinó que, a més, representa caos econòmic mundial, contribució als genocidis, guerres com a continuació de la política, morts de persones contràries políticament, despreci de la vida dels que no estan amb ell, xiquets inclosos, etc.
Cabdills i líders dèspotes sempre n’hi han hagut i n’hi han, però la forma en què disfruta este tirà del mal que provoca o consentix i la prepotència i arrogància que exhibix, a més del ridícul que fa a la vista de tot el món, són una mostra de l’anomalia que significa eixe oligarca sense escrúpols com a president de la coneguda com a primera potència democràtica del món.
Però, dins de la seua falta del sentit del ridícul, crec que ningú es podia esperar que fera de VAR o de linier futbolístic superior, des de la distància de la Casa Blanca al camp on jugaven les seleccions dels Estats Units i de Bòsnia i Hercegovina en la Copa de Món de futbol, per esmenar una actuació arbitral. Recordarem que després d’eixe partit, Trump va pressionar el president de la FIFA per a que llevara la sanció a un futboliste nord-americà, Balogun , que havia sigut expulsat i sancionat a no jugar el següent encontre contra la selecció belga. Això en un país mig civilitzat no ocorre, però Trump pareix que no té sentit del ridícul ni de l’arbitrarietat. Algú s’imagina a Kennedy, Clinton, Obama o al rei d’Espanya desfent, o intentant desfer, una decisió de cap àrbitre?
El xeic Fahid Al Ahmad Al Sabah, de Kuwait, en els Mundials de futbol de 1982, va baixar al terreny de joc, en un partit entre la selecció d’eixe emirat i la de França, i va aconseguir que l’àrbitre anul·lara un gol a la selecció gal·la. Però era una autoritat kuwaitiana, no europea. També hauria pogut ocórrer eixe fet protagonitzat per un dirigent d’una república bananera, però en la dita primera democràcia del món també?
Un despotisme gens il·lustrat
El trumpisme és això, un supremacisme molt ofensiu i un intent de despotisme, però gens il·lustrat, perquè mira que Trump és incult i analfabet funcional! Eixe és un corrent demagògic, alhora que supremaciste, extremadament nacionaliste i uniformiste, hereu del feudalisme i de les autocràcies, emparentat amb la ultradreta. I tot al servici de les fortunes sense escrúpols. És també molt promocionador i receptiu de la llagoteria, és a dir, de l’adulació i mamoneria exhibida pels seus seguidors, pel president de la FIFA, Infantino, i pel secretari de l’OTAN, Mark Rutte, entre molts altres llagoters. És la submissió institucionalitzada.
El xeic Fahid Al Ahmad Al Sabah, de Kuwait, en els Mundials de futbol de 1982, va baixar al terreny de joc, en un partit entre la selecció d’eixe emirat i França, i va aconseguir que l’àrbitre anul·lara un gol a la selecció gal·la. Però era una autoritat kuwaitiana, no europea. També hauria pogut ocórrer eixe fet protagonitzat per un dirigent d’una república bananera, però en la primera democràcia del món també?
Un dia ens sorprendrà (o ja no) amb l’anunci d’haver nomenat alts representants i ambaixadors dels Estats Units, davant de tot el món, un coiot i un bisont americà, per ser els màxims depositaris de la puresa americana i els principals beneficiaris de la prioritat, també americana. Calígula ja va donar mostres del seu enginy nomenant cònsol de Roma el seu cavall. I el rossí Imperioso aconsellava a Jesús Gil i Gil sobre els fitxatges i destitucions de futbolistes en el club del qual era president, l’Atlètic de Madrid.
I els possibles adeptes, que necessen el salari seguit, que té o puga tindre el trumpisme, que és com el feixisme i l’abolutisme de tota la vida, deuen saber que la proposta de dos trumpistes destacats, Elon Musk i Javier Milei, sobre la la jornada laboral, és que siga de 80 hores setmanals mínim. No calen més comentaris ni aclariments. Esperem que el sadomasoquisme laboral no condisca en el nostre món civilitzat ni en cap. Impedir-ho está en mans dels americans i de tot el món. I ens farà falta un nou marxisme.
