Si deixem ja la introducció i entrem en matèria, tots tenim la convicció que el segle XV és important en la història del valencià. Però ¿per quines raons concretes ho és? Per a contestar a eixa pregunta, haurem de tractar tres temes. El primer és com era el català que s’escrivia en el segle XII, quan encara no s’havia creat el Regne de València. La segona qüestió és explicar quins factors fan que considerem important un idioma que no siga el nostre. El tercer tema és aclarir quina llengua és més significativa, la parlada o l’escrita.
En el segle XII, la llengua que escrivien els capellans, els juristes i els poetes de la Seu d’Urgell (i en general dels Pirineus catalans) no era la que parlaven. Era un model lingüístic que imitava la llengua escrita del nord: la llengua de Tolosa o de Montpeller, d’Avinyó o de Llemotges. La divergència entre la llengua que escrivien i la que parlaven derivava de la importància que donaven a l’occità.
Si pensem que una cultura és important, pensem que la llengua d’eixa cultura és important
Eixe panorama porta a la segona qüestió que hem de comentar: ¿de què depén que una llengua siga considerada important entre parlants d’uns altres idiomes? ¿Depén de la quantitat de parlants que tinga? Sabem que la resposta és negativa. Durant un grapat de segles, el llatí ha sigut una llengua destacada, i no tenia parlants.
¿Quin és el factor específic que fa que una llengua siga valorada fora del seu àmbit lingüístic? La causa que busquem està en l’interés que tinguen els temes que s’han desplegat usant eixa llengua. Quan un idioma és el mitjà d’expressió d’una civilització que considerem bona, tendim a pensar que eixe idioma és bo.
Per tant, els factors que fan admirar una llengua, més que lingüístics, són culturals: la cultura que s’expressa en eixa llengua. El llatí torna a ser un bon exemple. Entre l’any 1000 i el 1700 o el 1800, la llengua de Roma era molt important. A l’edat mitjana, una persona que volguera tindre una bona formació havia de saber llatí, ja que la majoria de temes estaven tractats en eixa llengua.
Per a aprofundir en el tema, exposaré una paradoxa. A pesar de la importància cultural del llatí, als meus alumnes de la universitat els demostre que les llengües romàniques actuals (és a dir, les llengües filles del llatí) són, des d’un punt de vista estructural, més simples que sa mare. Per tant, no són inferiors: més aïna, al contrari. No obstant, encara en el segle XIX hi havia la creença que el llatí era la llengua més perfecta que havia existit.
L’opinió es presentava com a lingüística; però, en realitat, l’admiració era cultural: la importància dels temes que s’han desplegat escrivint en llatí. Convé tindre en compte que, en el segle XIX, en Alemanya encara s’escrivien tesis doctorals en la llengua de Roma. Podríem dir que, quan considerem que una cultura és superior, és molt fàcil que hi haja una alteració subreptícia: tendim a creure que la llengua que expressa eixa cultura és superior.
En la situació descrita, és molt fàcil ser influït per la llengua que considerem superior (com ara l’anglés en el món de la informàtica, i també en altres parcel·les). Eixe marc permet entendre l’actuació lingüística dels capellans, els juristes i els poetes catalans del segle XII: sobre els temes importants, s’escrivia en occità en aquella època, de manera estaven captivats per eixa llengua.
L’occità, cultura fonamental durant els segles XI i XII en Europa
Convé remarcar que la causa final d’escriure en occità en la Catalunya del segle XII no era lingüística: la causa final estava en la voluntat d’assimilar factors culturals d’una civilització que veien com a superior.
Eixamplem un poc el tema de l’occità. En el segle XI, hi havia una civilització emergent en les terres d’Oc (en Occitània), que ocupa aproximadament la mitat meridional de l’actual estat francés. La llengua d’aquella civilització, l’occità, influïa en tots els pobles de l’entorn.
Per Catalunya, per Aragó i per Navarra, s’elaboren no pocs escrits en occità. Igual passava en els territoris que actualment són el nord d’Itàlia. Solem pensar en creacions poètiques, però el seguiment de l’occità també afecta els altres àmbits importants de la vida social, com ara el món jurídic, els sermons dels capellans i les vides de sants (com a mínim en els pobles que envolten Occitània).
Així, els Furs de la ciutat aragonesa de Jaca (1076) estan redactats en occità. Mirem un fragment (a significa ‘té’): «De muller que a marit si farà adulteri amb altre»). Els Furs de Jaca varen ser la base de les lleis de moltes ciutats d’Aragó i de Navarra, i en 1247 aprofitaren com a fonament dels Furs d’Aragó.
Un altre exemple: es veu que era normal que en esglésies catalanes hi hagueren llibres d’homilies escrits en occità. Les Homilies de Tortosa varen ser redactades entre els segles XI i XIII, en occità. Posteriorment, els pobles intenten aprendre dels qui admiren. Una mostra d’això són les Homilies d’Organyà, que són una traducció al català d’homilies en occità; la traducció es va fer cap al final del segle XII.
Enfront d’Aragó, Navarra o el Piemont (al nord d’Itàlia), Catalunya tenia una particularitat: el fet que la seua llengua era molt semblant a l’occitana. Il·lustraré eixa proximitat amb una anècdota personal. Partint del meu valencià, quan tenia vint-i-pocs anys vaig llegir novel·les actuals en occità; el bagatge que apliquí és estudiar la flexió verbal de l’occità i unes quantes dotzenes de paraules (com ara, casa és hostal).
Quan la llengua escrita evoluciona cap a la llengua parlada
La proximitat tan alta entre els dos idiomes feia possible que la llengua escrita dels capellans, els juristes i els poetes evolucionara cap a la llengua que parlaven, és a dir, era factible que el model anara acostant-se progressivament cap a la llengua parlada. De fet, va passar això.
Ací, ens interessa retindre el procés central: el català comença a escriure’s seguint i imitant l’occità, per bé que el model aniria acostant-se progressivament cap al català parlat. Com comprovarem, eixa evolució és important per a interpretar el valencià del segle XV (en realitat, eixa és la raó d’haver parlat sobre Occitània en este escrit). Continuarem en l’article següent.
