Ja fa 28 anys que Gabriel García Márquez, en la seua intervenció en el I Congrés de la Llengua Espanyola, celebrat a Zacatecas (Mèxic) en 1997, va suggerir que calia jubilar l’ortografia i simplificar la gramàtica.
Alguns guardians de les essències ortogràfiques del castellà se li tiraren a la jugular. Considerava l’autor de Cien años de soledad que l’ortografia era “El terror humano desde la cuna” i que calia simplificar la gramàtica, humanitzar les seues lleis i alliberar-la dels ferros normatius. Opine que menejava molta raó. I García Márquez no era ningun becari ni meritori en pràctiques. Però no se li ha fet cas. Això, en castellà.
En la nostra llengua extensa no cal ni dir-ho, perquè una bona part de les regles ortogràfiques creen inseguretat en l’usuari mitjà i són un llastre per a la normalitat del valencià. Alguns lingüistes, escriptors o professionals d’este idioma també han apuntat propostes de simplificació ortogràfica i d’altres aspectes de la normativa, com ara Joan Solà, Albert Pla Nualart, Rudolf Ortega, Ricard Fité, entre altres al nord del Sénia o de les Illes. I igualment, un bon grapat d’autors valencians com els que sovint anomene en estos articles setmanals. Seguint eixa línia, en eixes columnetes lingüístiques, en este diari i en altres mitjans, he opinat que cal un valencià escrit més senzill normativament, atesa la dificultat i la inseguretat que causa la normativa en vigor d’este idioma, a pesar de les encertades aportacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al codi normatiu del valencià. En un article titulat “Que l’accent gràfic coincidisca amb el prosòdic” (ElDiario.es, 11 d’abril de 2026), a propòsit de la controvèrsia sobre l’accent obert o tancat València/Valéncia, deia jo que “Que bé viuríem sense accents gràfics”, com viuen de bé, sense eixes ratlletes, l’anglés, l’eusquera i algun altre idioma.
Tot això ho apunte per a contribuir a la dessacralització de les normes lingüístiques postisses, però enteses per l’elitisme lingüístic com a dogmes inqüestionables o sagrats. A banda d’altres novetats normatives, hem tingut, fa uns pocs anys, la dràstica reducció dels accents diacrítics, de vora cent a quinze, per decisió, a parer meu, encertadament, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de l’Institut d’Estudis Catalans, encara que opine que sobren tots, llevat, potser, del què interrogatiu i el sí afirmatiu. S’han reduït molt els accents diacrítics i no s’ha produït cap fractura ni manca de comunicació en l’ús escrit d’esta llengua, ni ha sofrit ningun rebaix el seu prestigi. Al contrari, ha afavorit una reducció de les faltes causades per eixe signe, pràcticament innecessari, i per altres normes suprimides o canviades.
El debat sobre l’accent obert o tancat
La controvèrsia de l’accent obert o tancat, arran de la proposta de l’Ajuntament de València d’aprovar l’accent agut sobre la e del nom de la capital valenciana, s’ha manifestat en nombrosos articles, escrits a favor i en contra de la proposta de la corporació municipal valentina i de l’informe sobre eixa qüestió encarregat al lingüiste i acadèmic Abelard Saragossà, a on desgrana, com també ho fa en el seu llibre Valéncia o València, sorprés o sorprès (Alfons el Magnànim, 2025) i en altres publicacions, les raons per les quals eixe accent gràfic deu ser agut, tal com el pronunciem en la parla valenciana, que és un criteri bàsic en l’escriptura dels topònims.
La posició favorable a l’accent greu, ara per ara l’oficial, es basa en exemples, segons l’informe de la Secció d’Onomàstica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ‘documentats, etimològics, forma tradicional escrita i coherència ortogràfica’, ‘I és la forma utilitzada institucionalment per l’Ajuntament de València, les universitats, la Diputació i en les obres normatives de l’AVL (GNV, DNV)’, però una raó també esgrimida pels partidaris de l’accent obert és per a no discrepar excessivament de la forma usada en l’estàndard ‘general’ de la llengua i pel seu valor simbòlic d’unitat lingüística.
Opine que eixa és una posició induïda i connotada de motius sociolingüístics, ideològics i polítics, i poc o gens lingüístics. I un incís: una cosa és la unitat la llengua, inqüestionable, i una altra és la unicitat o uniformitat lingüística. Unitat en la diversitat, clar que sí. Subordinació i convergència sense correspondència, clar que no. I un valor simbòlic de la unitat en la diversitat és que, precisament, l’accent gràfic de la capital valenciana siga com els valencians i les valencianes el pronunciem.
El debat per eixe l’accent és representatiu de dos visions sobre el patró lingüístic en la parla valenciana: el procliu a l’estàndard procedent del català oriental (accent obert) i el model inspirat en la parla més pròpia i natural valenciana (accent tancat). Dicotomia que caldria resoldre-la des del diàleg, a favor del que s’inferix dels documents de l’AVL, en la vessant més pròxima al parlar valencià, si no volem que s’accelere la seua davallada per la prioritat que se li dona al valencià postís, propi del model universitari i de l’ensenyament.
Mudes en l’AVL
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha dictaminat que eixe signe ha de ser obert, com també ho va considerar en l’any 2016, a petició de l’Ajuntament de València d’aleshores. Però és curiós que en 2021, en el cas semblant de l’Ajuntament de l’Énova, a petició d’este, la institució normativa del valencià va acordar que l’accent sobre la e del nom d’eixe poble és tancat, l’Énova i no l’Ènova, com s’escrivia des de feia molt de temps. Igual va ocórrer en el cas de la Sénia, en què l’Institut d’Estudis Catalans va donar el vistiplau per tal que l’accent siga tancat i no obert, com s’escrivia també des de feia temps.
Però ja se sap que l’AVL ha mudat un poc (o un molt) de línia per raons ideològiques i també extralingüístiques, a conseqüència de la gremialista cooptació en l’elecció dels acadèmics i les acadèmiques, per a satisfacció dels valedors de l’ortodòxia i la purea lingüística, que tant blasmaren i censuraren la creació i existència de l’AVL. Ara ja falta menys per a transformar-se en satèl·lit o vicaria de l’Institut d’Estudis Catalans.
Com sabem, en la normativa del valencià, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua admet que la grafia principal de certes paraules siga amb accent tancat i la secundària, que es correspon amb la pronunciació de la modalitat catalana oriental, siga amb accent obert, com ara aparéixer/aparèixer, comparéixer/comparèixer conéixer/conèixer, convéncer/convèncer, véncer/vèncer; anglés/anglès, arnés/arnès, francés/francès, lleonés/lleonès segons la variant lingüística que s’use.
Prèviament a eixe informe sobre la inclinació de l’accent gràfic sobre la e de València, el Cercle Isabel de Villena, a més d’al·legar contra la innecessària versió castellana del nom de la ciutat del Túria, va sol·licitar a l’AVL, tenint en compte el que s’ha exposat i per a anul·lar o dissipar la discrepància sobre la qüestió, dins de les possibilitats normatives “Que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua reconega la genuïnitat i l’ús procedent normativament de l’accent agut sobre la lletra e del nom del Cap i Casal, Valéncia, en la modalitat valenciana, juntament amb la forma amb accent greu que pot ser usada en altres modalitats i territoris de l’àmbit lingüístic”.
En això de proposar la doble possibilitat de l’accent gràfic, Valéncia/Valéncia, el CIV coincidix amb una autoritat lingüística i acadèmic com és Jordi Colomina, que en el pròleg del llibre mencionat d’Abelard Saragossà diu: “Els nostres germans de llengua de Catalunya i de les Illes Balears poden continuar pronunciant i, si volen, escrivint el nostre topònim amb e oberta, com nosaltres podem continuar i, si volem, escrivint, amb e tancada els seus i nostres (perquè són també llinatges valencians) Solsonés, Penedés, o Vallés; l’adopció de la grafia Valéncia, coherent amb la pronunciació unànime valenciana, lluny d’afavorir tendències segregacionistes, enfortiria l’autoestima dels valencians envers la pròpia varietat (lingüística)”. Dissortadament, ara, com fa deu anys, l’AVL es decanta per la grafia València.
En el CIV creiem que les paraules són per a parlar i entendre’s i també, naturalment, per a superar controvèrsies com la que tractem hui i tota classe de conflictes. I la normativa lingüística no és ni una religió ni una ciència, des d’on pontificar o atribuir-se veritats científiques indemostrables. I l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb tant que ha fet per la pau i el consens lingüístic, ha perdut una bona ocasió per a fer desaparéixer o difuminar la controvèrsia esmentada, si haguera prescrit també l’accent agut, al costat del greu, en el nom de la nostra capital valenciana.
