Fa uns quants dies hem tingut un nou episodi de menyspreu al valencià. Esta vegada, protagonitzat pel gerent d’un espai eminentment cultural com és els cines Yelmo. I no ha sigut per un rebuig per parlar valencià a una persona a soles, com va fer una metja a un jove, no fa molt, que ja era vulnerar el dret del xaval. Ara ha sigut una negació a un grup de més de cent estudiants i a la seua professora, de l’Institut d’Educació Secundària de Benicalap, de València, a tramitar la reserva per a vore la pel·lícula El cautivo, d’Alejandro Amenábar, anunciada per l’esmentada cadena cinematogràfica. Negació feta perquè la docent organitzadora de l’eixida al cine es va dirigir al correu del centre cinematogràfic en valencià.
El referit gerent li va contestar que ho fera en castellà. A pesar que la professora va continuar la conversa per correu, explicant-li, en valencià, la importància pedagògica de l’eixida estudiantil i agraint les sessions matinals que el centre sol oferir, l’esmentat directiu del cine va insistir que li escriguera en castellà o en anglés. Per a més inri, la pel·lícula que els estudiants i la mestra anaven a vore, El cautivo, basada en la vida de Miguel de Cervantes, que la docent veia oportú vore, perquè en eixos dies estaven immersos en la lectura d’El Quijote, era en castellà, clar. Ni aixina. L’actitud del gerent dels cines Yelmo de no col·laborar amb un centre públic d’ensenyament a l’estudi d’un autor i d’una obra universals, perquè la informació o sol·licitud demanada s’ha fet en valencià, és una agressió i un despreci rotunds a esta llengua, la històrica i pròpia d’esta terra valenciana.
Precisament el fet d’intentar vore una pel·lícula tan castellana, que conta part de la vida de l’escriptor espanyol en castellà més universal, i l’obra també més coneguda mundialment de l’idioma veí, i demanar la informació en valencià, deu significar el bilingüisme més cordial, però per al referit gerent no deu haver-hi bilingüisme que valga, llevat que siga castellà-anglés. La seua actitud negadora a atendre el seu servici, si es dirigixen a ell en valencià, no sols el nega, sinó que amb el seu rebuig castiga el seu ús impedint la tramitació i la visió d’una pel·lícula d’un gran valor cultural. És un embat i una agressió d’importància a la presència d’esta llengua en l´ús social.
L’empresa propietària d’eixos cines ha publicat un comunicat en què lamenta el que considera un “malentés” i assegura que les portes dels seus cines estan obertes per als alumnes del centre estudiantil. Està bé intentar disculpar-se, me n’alegre, però la negativa estava ben clara i les paraules escrites per la docent en valencià eren perfectament entenedores per a qualsevol persona lletrada en castellà. I se suposa que el gerent de Yelmo no és cap analfabet. Això és malvolença activa.
Necessitat de canvis legals
Però eixos episodis de repudi de la llengua pròpia valenciana ocorren perquè el tractament que la llei dona a ‘les altres llengües espanyoles’, en comparació al castellà, és desigual i discriminatori. La Constitució prescriu que tots els espanyols tenim el deure de conéixer el castellà i el dret d’usar-lo. De les altres llengües espanyoles diu que “seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”.
Com veiem, el tracte diferenciat i jerarquitzat a favor del castellà és ben palmari. El reconeiximent del valencià i els altres idiomes espanyols en la Constitució del 78 va ser més clar que mai des de l’abolició dels Furs, inclús més que en la Constitució de la II República. Però després de més de quatre dècades d’esta Carta Magna, del nostre l’Estatut i de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià esta llengua seguix anant arrere. lentament, però sense parar, a pesar de llegir-se i escriure`s més que mai en la vida. Per això és necessari dotar-la/dotar-les de la condició constitucional de llengües oficials de l’Administració de l’estat o qualificació que s’hi adiga.
A més, el nostre Estatut d’Autonomia diu que “L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, valencià”, però no apunta res del deure ni de l’obligació de conéixer-lo o d’entendre’l. Com que el gerent protagoniste d’esta columneta no té el deure de comprendre esta llengua, intenta obligar la seua interlocutora a passar-se’n al castellà, que sí que té la condició d’idioma obligat, vulnerant el seu dret a usar el seu.
Déiem en altres articles i en altres fòrums que cal un acord d’alt rang legal, amb caràcter federalista, que continga disposicions legals que prescriguen que els residents en territoris amb llengua pròpia, a banda del castellà, especialment els empleats públics, com a mínim, han d’entendre eixa llengua i que les “altres llengües espanyoles”, que cita la Constitució, han de ser oficials en l’Administració i en el sector públic espanyol en la mida i grau que convinga i corresponga. Una gran llei que evite que el dret a usar eixes altres llengües quede vulnerat per qui no té ningun deure d’entendre el valencià o qualsevol altre idioma espanyol, a banda del castellà.
L’anunciada Llei de Garantia del Pluralisme Lingüístic pot ser la via o disposició legal per a reconéixer completament la realitat i diversitat lingüística espanyola. I el Consell Oficial de les Llengües d’Espanya vigent pot ser l’organisme impulsor i coordinador del compliment d’eixa futura nova legalitat, que es deu acordar amb el consens polític transversal per a ser exitosa. Seguir amb el bandejament legal de les llengües espanyoles perifèriques, i amb la política lingüística dels últims anys, és la millor via per a accelerar la marxa arrere de la nostra llengua i de la diversitat lingüística espanyola.
