Hi ha qui critica que els valencians i les valencianes sempre estem parlant o discutint sobre la naturalesa del valencià, de si esta paraula o l’altra és més catalana o més valenciana. També es diu que la parla valenciana és la que més filòlegs té del món, alhora que també es diu que els temes de la llengua s’han de deixar en mans ‘dels que saben’, com es reconeix, per exemple, a metges i a arquitectes la potestat exclusiva de raonar de medicina o arquitectura. Però a mi, entre molta més gent, em pareix molt bon senyal que es parle d’esta llengua. En primer terme, això vol dir que el nostre idioma es manté viu. En segon lloc, els i les que no som de les professions indicades no opinem d’eixes matèries perquè no vivim la medicina ni l’arquitectura, mentres que la llengua la vivim i la usem a tothora, parlant o escrivint.
Tot este preludi l’he fet per apuntar que les discussions sobre el valencià no són només actuals o de fa cinquanta anys, sinó de molt més arrere. Especialment, des d’un cert temps posterior a la imposició del castellà, per part del centralisme espanyoliste, com a únic idioma oficial d’Espanya, a principis del segle xviii, marginant i rebaixant les altres llengües espanyoles a la categoria de parles domèstiques o familiars. Unes informacions d’eixes controvèrsies lingüístiques històriques les tenim en el llibre Un país de llengua. Històries de la dignificació del valencià, de Josep Daniel Climent, editat per Drassana, on es documenten discussions sobre les formes i estil que havia de tindre l’ús de la nostra llengua, que asseguraren el seu ús i manteniment formals i els intents de prestigiar-la entre els mateixos usuaris del valencià parlat i escrit. Unes discussions sobre un idioma minoritzat, sense armament bèl·lic ni estatal, que demostraven l’oposició de la gent, interessada o conscienciada pel valencià, a la seua extinció o a ser considerat un valor domèstic i invisibilitzat.
En Un país de llengua Josep Daniel Climent ens fa viatjar per més de cinc segles de batalles, esperances i il·lusions, al voltant de la nostra llengua. Els fets i els principals protagonistes d’eixos avatars es descriuen i se citen en este llibre, des de mossén Fenollar i Jeroni Pau i les Regles per a esquivar mots grossers i pagesívols (1492) fins a Ferrer Pastor i els seus diccionaris i vocabularis, que tant de bé feren en les últimes dècades del segle passat pel suport a l’aprenentatge escrit del valencià i que tants valencians tenien sempre a mà. La brama dels llauradors (1475-1490) de Jaume Gasull també apareix en el llibre comentat, abans de la marginació d’esta llengua dels usos oficials.
A través d’una vintena de capítols plens d’erudició viva, l’autor recupera figures essencials, posteriors a la relegació de la llengua dels valencians (1707, com Carles Ros, Lluís Galiana, Manuel J. Sanelo, Bernat i Baldoví, Josep Nebot, Teodor Llorente Olivares, Constantí Llombart, Vicenta Matalí, Empar Navarro, Lluís Fullana, Josep Giner, Enric Valor, Xavier Casp, Miquel Adlert, Teodor Llorente Falcó, Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster, Carme Miquel, Rafael L. Ninyoles, Rosa Serrano, Joan Francesc Mira, Emili Casanova, Josep Lacreu, Joaquim Martí Mestre, Abelard Saragossà, Joseph Gulsoy, Vicent Baydal i altres; i ens acosta iniciatives transcendentals com la Càtedra de Llengua Valenciana, les Normes de Castelló de 1932, l’editorial Sicània durant el franquisme o el paper de les dones en el procés de dignificació de la cultura valenciana.
Climent destaca i dedica també algunes pàgines, entre altres, a Antoni Maria Alcover i a Nicolau Primitiu Gómez Serrano, este massa oblidat a partir dels anys seixanta. El nom de la llengua era (encara ho és) un problema, com expliquen Nicolau Primitiu i altres. I podria deixar de ser-ho, opinem alguns, aplicant l’esperit de mossén Alcover i Francesc de Borja Moll manifestat en el nom del Diccionari català-valencià-balear, denominació que mai va ser problemàtica ni va causar cap rebuig. I possible si el nacionalisme català acceptara eixes solucions integradores i no excloents.
Un país de llengua, com diem més amunt, és un llibre editat per Drassana, editorial que destaca pel foment d’un valencià cult, però natural i creïble, com apareix en Noruega, L’últim dels valencians, Toronto, Aura en Manhattan, Mireia, Irreductibles, La promesa del divendres, És naufragi, 3600 segons i altres. Amb l’ús literari de veus usuals i tradicionals com este i derivats, defenen, vore, orde i moltes altres, absents dels registres acadèmics durant molts anys.
El llibre acaba fent una crida a un canvi de paradigma en el foment del valencià en què reivindica la implicació de l’Estat espanyol i de les entitats que en depenen, administratives o culturals, a garantir l’ús i impuls del valencià; a banda, òbviament, de totes les institucions valencianes i també de tots els partits polítics. Tot això en línia amb els que demanem la federalització de totes les llengües espanyoles i la consideració del valencià i els altres perifèrics com a idiomes de l’Administració pública espanyola en el grau que convinga i es consensue. Climent, amb molt bon criteri, principalment, apunta la imperiosa necessitat d’un gran pacte social i polític per a la recuperació del valencià, un acord transversal que establisca uns mínims acceptables per a uns i per a altres, dretes i esquerres, valencianistes i espanyolismes moderats, i que condemne a l’ostracisme les actituds contràries a l’ús social d’esta llengua.
Josep Daniel Climent és un autor de llarga trajectòria en la docència i en l’estudi, conreu i implicació per l’ús, normalitat i prestigi d’este idioma. En l’any 2021 va rebre el guardó de Valencià de l’any, atorgat per la fundació Huguet “en reconeixement als seus treballs a favor de la llengua i la història cultural dels valencians.Té publicats abundants articles d’investigació i divulgació en revistes i periòdics. I té l’autoria de llibres com L’interés per la llengua dels valencians, Les normes de Castelló, Enric Valor. Estudi i compromís per la llengua i altres.
