La ele geminada és un dels entrebancs i paranys de la nostra normativa. I és una grafia de les que més inseguretat causen, no ja en general als usuaris o potencials usuaris d’esta llengua, sinó també als professionals de l’idioma, com escriptors, mestres professors i correctors de valencià. Fa unes poques setmanes vaig apuntar que tractaria esta lletra composta i uns quants casos més de normes complicades de difícil assumpció, com el lo neutre, ja comentat, la dièresi en posició àtona, la preposició a davant de complement directe, el canvi i caiguda de preposicions, i uns quants sudokus lingüístics més
Hui anem per la segona entrega d’eixa espècie de complicacions. Tenim, com hem dit algunes vegades, 1.606 eles geminades o per ahí. Si el seu so fora fàcilment perceptible i el sonoritzàrem habitualment, diferenciat de la ele simple, alopècia/al·locució podria ocórrer com en la ele doble pala/palla, que auditivament distintes. Però és que damunt no hi ha regles o pautes específiques que indiquen quan s’escriu ele geminada i quan correspon la forma simple.
Només tenim clar reglamentàriament que eixa geminació o duplicació només la tenim entre vocals, com en al·legoria, bèl·lic, col·laboració, goril·la, mal·leable, til·la i en 1.600 paraules escrites més, algunes tan conegudes i fàcils de memoritzar com, bivitel·lí/univitel·lí (germans bessons), klebsiel·la (gènere de bacteris gramnegatius), quil·laia (planta llenyosa), zigofil·làcia (planta herbàcia o arbustiva) i l’extraordinària xuplamel·lo (flor d’algunes plantes de base més o menys tubulosa que facilita l’acumulació del nèctar que secreten certes glàndules florals). I també les ‘conegudíssimes’ “arquetal·lus”, “bdel·loide”, “bimetal·lisme”, “borratxel·lo”, “hemibal·lisme”, “fotometal·lografia” i tantes altres fins a més d’un miller i mig i tacó.
A este tema de la ele geminada jo, entre altres interessats, seguint l’estela de destacats mestres de la llengua compartida com Joan Solà, Albert Pla Nualart, Rudolf Ortega i altres valencians, ja li hem dedicat algun comentari i demanat a les acadèmies corresponents que es declare optativa la seua escriptura, com a l·l composta o com a l simple.
En els articles “Que la ele geminada siga opcional” i “La prescindible ele geminada”, publicats en el Levante-EMV, a principis de l’any passat, ja deia que que “La immensa majoria de parlants d’este idioma no pronunciem de manera geminada, eixa totèmica grafia, sinó simple. I les que molts majors fem encara geminades, no s’escriuen amb “l·l”, sinó amb “tl”, com “espatla”, “guatla”, “motle”, “vetla”. La lletra composta amb el punt volat, “l·l”, no és d’ús ancestral. Té un segle i poquet. Va ser sancionada com a símbol ortogràfic en 1913 per Mossén Alcover i Pompeu Fabra en les Normes Ortogràfiques (IEC) per a representar l’antic so de ele geminada, però a pesar de la seua falta de “puresa” històrica, hi ha qui considera la grafia “l·l” com un símbol lingüístic identitari o com un fetitxe.
Pareix que l’única normativa lingüística del món que usa eixe símbol és esta i potser eixa unicitat el convertix en senyal patriòtic o en dogma de fe filològica. Però per a eliminar el problema de la inseguretat a l’hora d’escriure una ele o dos, amb el puntet volat, seria bo declarar-ne opcional l’ús en les més de 1.600 paraules que la contenen. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la línia de llevar complicacions a la normativa, ja va establir en l’Estàndard Oral Valencià que és propi del valencià estàndard la pronunciació simple del grup “l·l”: “*ilusió”,, “*novela”, “*tranquilitat”, etc.
No tenim una regla clara que guie quan s’ha d’escriure ele geminada, només tenim una teòrica, però inexistent, pronunciació. Les pautes que ens marca la normativa són: s’escriuen amb “l·l” paraules començades amb “al·l-”, “col·l-”, “gal·l-”, “il·l-”, “mil·l-”, “sil·l-”, com “al·lèrgia”, “col·laborar”, “il·lusió”, “gal·licisme”, “mil·lenari”, “síl·laba”, però hi ha més paraules amb començaments “al-”, “col-”, “gal-”, “il-”, “mil-”, “sil-”, sense la grafia geminada, com ara “alegria”, “colador”, “galanteria”, “ilerdenc”, “miler”, “silenci”.
El mateix ocorre amb les paraules acabades amb “-el·la”, “-il·la”, “-il·lar”, com “parcel·la”, “goril·la”, “vacil·lar”. I també altres vocables acabats “-ela”, “-ila”, “-ilar”, com “candela”, “fila”, “aniquilar”. A banda d’eixes pautes, tenim el totèmic símbol en moltíssimes paraules com ara “cristal·lí”, “imbecil·litat”, “intel·lectual”, “medul·la”, “pel·lícula”, “satèl·lit”, “sol·licitud”. Si tenim moltes parelles de paraules normatives que tenen el mateix significat, amb només una lletra canviada o afegida, com “arrancar”/“arrencar”, “avançar”/“avençar”, “cementeri”/“cementiri”, “clavill”/“clevill”, “febra”/“febre”, “flema”/flegma”, “flemó”/“flegmó”, “nàixer”/“néixer”, “partix”/“parteix”, “traure”/“treure”, “vullc”/“vull” i moltes altres parelles, ben bé podrien disposar les autoritats lingüístiques que siga opcional “il·legal”/“ilegal”, “novel·la”/“novela, “oscil·lar”/“oscilar” i al voltant de 1.600 vocables que ara, obligatòriament, s’han d’escriure amb “l·l”.
Últimament s’han modificat, algunes regles que es consideraven intocables, com la dràstica reducció de diacrítics, una disminució de dièresis, la simplificació del guionet i de la erre i l’acceptació normativa de centenars de paraules i expressions genuïnes marginades per dialectals, col·loquials o barbarismes”. Declarar opcional la ele geminada, seria anar en la mateixa línia de fer el valencià més fàcil, com ha assajat ja l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en molts altrs casos, i, tímidament, també l’Institut d’Estudis Catalans.
