Com mantindre la fractura social valenciana i impedir que els valencians caminem cap a un model lingüístic únic i identificador, assimilable i practicable parlant en públic
Gràcies a l’ajuda d’una institució el dia 17 de juny el periòdic Levante publicà un article meu («Una proposta per a Vicent Mompó i Natàlia Enguix») en que proposava un camí simple i racional per a: 1) contribuir a superar la fractura social valenciana; 2) augmentar la transversalitat en l’ús i defensa del valencià; 3) reduir els tres models actuals (AVL, universitats, RACV) a u. El camí és fer investigacions sobre divergències en els tres models, i que els publique Alfons el Magnànim.
L’article ha tingut dos adhesions significatives: un article de Leo Giménez («El valencià és de tots o no serà de ningú», València Diari, 20024-06-26), i un article d’Aurelià Lairón Pla («Amb el professor Saragossà», Las Provincias, 2024-07-03).
Eixa proposta i les adhesions públiques dites no han agradat gens a algun sector social. Però, en compte de dir quines bases, quins objectius i quins mitjans no serien adequats, han fet escrits privats, i hi ha hagut una resposta pública que, sense citar citar cap del tres articles citats, proposa un camí diferent.
La resposta està en l’article «El valenciano antes y después de la AVL», del subdirector del periòdic Levante, Alfons Garcia (2024-07-07). L’article no parla del manteniment de la fractura social valenciana (tan evident en les Corts Valencianes); no parla tampoc de dos efectes negatius que té el model que ensenya l’escola: 1) no anima a parlar en valencià pels carrers valencians als valencians que no han tingut el valencià com a llengua materna; 2) ha impulsat un sector de la societat valenciana (particulament en el Cap i Casal) a actuar com si el valencià no existira com a conseqüència de no sentir-se identificats amb eixe valencià. Finalment, l’article dit no parla tampoc del model de les universitats i del model de la RACV.
El dilema seria o seguir el camí «convergent» amb Catalunya, o apartar-se d’eixa «convergència» i acostar-se «al habla de la calle». Eixe plantejament, a més d’evitar els tres efectes negatius descrits, no té en compte que el problema no és separar-se o acostar-se al carrer. El problema real que troba una persona que llig reflexivament els manuals de valencià és saber si els alumnes troben identificadores, assimibles i practicables les normes que ensenya l’escola, o si n’hi han que no ho són; i com cal actuar davant de les normes que no ho són. Eixe enfocament focalitza les persones, permet actuar racionalment (fent investigacions) i, sobretot, permet caminar cap a la superació dels tres models dits. En definitiva, eixe camí permet avançar cap a una societat més unida i més homogènia, fets (cal dir-ho ben clar i ben alt) que afavorixen l’ús públic del valencià.
Per contra, el plantejament d’Alfons Garcia (compartit en sectors universitaris i acadèmics) va pel camí de l’essencialisme perque no considera les persones; i, sobretot, perpetua la fractura social valenciana: un sector (hipotèticament cult) voldria «convergir amb el català», i l’altre (hipotèticament bast i vulgar) voldria acostar-se «al habla de la calle».
A l’endemà de publicar Alfons Garcia l’article i divulgar-lo per X-twitter, li vaig posar esta interpretació:
«El problema no estaria en l’assimilació i ús de les normes El problema seria “convergència / dissolució de la unitat” Eixa visió prescindix de les persones (els parlants) i perpetua la divisió i l’enfrontament dins de la societat valenciana. I tot dit amb aparença de racionalitat.» L’autor no ha contestat.
Publique este escrit perque trobe que el tema és molt important per als valencians i convé posar mitjans i arguments a disposició pública. Si la Diputació de València respon positivament a «una proposta per a Vicent Mompó i Natàlia Enguix», hi hauran escrits que intentaran evitar el camí de potenciar la transversalitat, la racionalitat i buscar un model valencià que, a més de ser únic, siga identificador, assimilable i practicable en la comunicació pública: cohesionador de la societat valenciana, siga u d’esquerres, de centre o de dretes.