La Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, dependent de la Diputació de València, acaba de publicar el llibre En el fons, la terra. L’Horta en la memòria, escrit per Joan Dolç, el primer número de la nova col·lecció ‘País’, que dirigix Francesc Pérez Moragón.
De caràcter interdisciplinari, la publicació recull textos il·lustrats sobre qüestions històriques, socials o culturals d’este paisatge valencià i inclou fotografies, del mateix autor i d’arxius diversos, relacionades amb el contingut del text. La nova col·lecció es presenta en un format molt pràctic, un disseny atractiu i un preu molt adaptat a grans públics.
La presentació ha tingut lloc hui en el Centre Cultural-La Beneficència amb la participació de l’autor Joan Dolç, el director de la col·lecció Francesc Pérez Moragón, i el director del Magnànim Vicent Flor.
En el fons, la terra presa com a punt de partida els primers anys de la vida de l’autor, que van transcórrer a l’Horta Nord, al costat del Carraixet, un món ancorat en el temps, aïllat, sense il·luminació (ni contaminació lumínica, per tant) i autosuficient. I, més enllà del testimoni personal, Dolç recrea i fa el balanç d’un ecosistema natural i social —una economia, unes formes de vida, un paisatge—, que va conformar al llarg dels segles bona part de la cultura valenciana, i que just en aquell moment iniciava el seu declivi definitiu. D’ací el subtítol de l’obra: l’Horta en la memòria.
El llibre és un exercici literari que juga amb la cronologia per a incloure esdeveniments passats i futurs en una narració de caràcter autobiogràfic que aparentment aconseguix només un lustre. Això permet a l’autor explicar des de dins la transformació d’un món secular en decadència. Ho fa mitjançant la mirada subjectiva, però també fa ús de l’apunt històric, de la descripció antropològica, de l’observació de caràcter sociològic i d’abundants reflexions sobre el pas del temps i el valor de la memòria.
Sense perdre la perspectiva d’un moment concret, Dolç es passeja pel temps com qui es passeja per un laberint arquitectònic. No estem davant, no obstant això, d’una obra experimental, sinó d’una prosa oberta i transparent, sovint naïf, però informada. És la prosa d’un xiquet de cinc anys que s’expressa a través dels ulls i la consciència d’un adult. La de qui navega entre la nostàlgia i la mordacitat, tracta d’esquivar la melancolia, però no pot evitar ser lúcida i carregada de sornegueria cap al vell món que observa retrospectivament i també cap al nou que l’ha substituït.
Forma part de l’obra un conjunt de fotografies relacionades amb els fets narrats i els seus malmesos escenaris, de les quals majoritàriament és autor el mateix Dolç, que durant molts anys ha exercit de fotògraf i documentalista per al cinema, la televisió i els circuits culturals (fundacions, museus i sales d’exposició).
L’autor
Joan Dolç va nàixer el 1956 a Alboraia, l’Horta de València. Es va iniciar en la literatura en la dècada dels huitanta, quan va començar a publicar novel·les que mesclaven un humor desficaciat amb les convencions del gènere policial. Eren històries en què convergien un ruralismo cada vegada més anacrònic, del qual ell procedix, i una industrialització que mai acabava de quallar.
Després d’un periple professional que el va allunyar molt d’aquell entorn i aquells temes, Dolç torna ara amb unes memòries peculiars que juguen amb el temps i, de tant en tant, prenen forma d’assaig literari per a donar forma a una visió vitalista i alhora crepuscular del paisatge i la seua infància, que considera definitivament perduts.