A Espanya l’edat més comuna actualment és 49 anys —cohort de 1976—, amb 838.721 residents a 1 de gener, el 1,7% dels 49.570.725 habitants, equivalent a un de cada 59, segons l’INE. No es tracta de la mitjana d’edat, sinó de la moda: l’edat que més es repetix en el padró.
Eixa mateixa edat de 49 anys és la més freqüent en 12 de les 17 comunitats, entre elles Andalusia, Catalunya, la Comunitat Valenciana, Madrid, Galícia, País Basc, Balears, Navarra, Castella-la Manxa, Astúries, Cantàbria i La Rioja. Destaquen, per volum, Andalusia (145.652 persones), Catalunya (139.374) i Madrid (123.080). En la Comunitat Valenciana la compartixen 94.104 residents, la qual cosa confirma un patró similar al del conjunt del país.
Envelliment i despoblació expliquen els contrastos
En territoris amb pèrdua sostinguda de població, l’edat més comuna es desplaça cap a cohorts majors: a Castella i Lleó i Extremadura és 61 anys (39.424 i 17.669 persones), i a Zamora el màxim es repartix entre 62 i 63 anys. Este corriment cap amunt s’entén per la combinació d’eixides de població jove, envelliment dels qui romanen i menor reposició per naixements.
En l’extrem oposat, Melilla té 11 anys com l’edat més repetida (1.385), reflex d’una estructura molt més jove. Entre els casos intermedis, Canàries marca 53 anys (40.939 persones), Ceuta 50, Aragó 48 i Murcia 47. Les diferències entre territoris responen a patrons migratoris interns i externs —que redistribuïxen població activa cap a àrees urbanes i costaneres— i a la distinta intensitat de la natalitat recent.
Per províncies, l’edat de 49 anys és la moda en 24, entre elles Madrid, Alacant, Bizkaia, la Corunya, Màlaga, Navarra, Pontevedra, Balears i Burgos. Per damunt d’eixa xifra, Zamora presenta el màxim amb el mateix nombre de persones de 62 i 63 anys. Amb 61 anys com a edat més repetida figuren dotze províncies, sis d’elles a Castella i Lleó (Àvila, Lleó, Palència, Salamanca, Segòvia i Sòria), a més de les dos extremenyes (Badajoz i Càceres), dos castellanomanxegues (Ciudad Real i Conca) i dos andaluses (Còrdova i Jaén). Altres singularitats: Terol 58 anys; Las Palmas 53; Santa Cruz de Tenerife 52, i Barcelona, Saragossa i Ceuta 50. Per davall dels 49 anys se situen, amb 48, Almeria, Osca, Sevilla, Tarragona i València; i amb 47, Girona, Granada i Múrcia.
El pic de naixements no coincidix amb l’edat més comuna
Les migracions internes i externes i les defuncions de les cohorts més majors alteren la distribució per edats, de manera que l’edat més comuna no coincidix amb els anys de major natalitat. A Espanya, l’any amb més enllumenaments va ser 1964, amb 697.697 —un 117% més que en 2025 (321.164)—, seguit de 1974 (688.711).
Més de la mitat de les províncies —totes les de l’anomenada Espanya buida i alguna més— van registrar els seus pics de naixements en la postguerra, abans de l’èxode del camp a la ciutat. En 1943 es va aconseguir el màxim a Conca, Huelva, Màlaga, La Rioja, Salamanca i Zamora; en 1944, a Guadalajara, Lugo, Segòvia i Sòria; i en 1945, a Àvila, la Corunya, Ourense i Terol. A 1948 es remunten els rècords d’Albacete, Almeria, Badajoz, Burgos, Càceres, Ciudad Real, Còrdova, Osca, Jaén, Lleó, Palència, Toledo i Valladolid.
La resta del país —la majoria de províncies costaneres i insulars i Madrid— va arribar al seu màxim entre finals dels 50 i mediats dels 70: Cantàbria en 1957; Astúries i Granada en 1958; Murcia en 1963; Cadis, Lleida i Sevilla en 1964; Guipúscoa en 1965; Las Palmas en 1971; Àlaba, Barcelona i Santa Cruz de Tenerife en 1974; i Alacant, Bizkaia, Castelló, Girona, Madrid, Navarra, Pontevedra i Saragossa en 1976; València en 1977. Excepcions recents són Tarragona (2008), Ceuta (2011) i Melilla (2015).
