En l’article “Rames, cimals i branques”, publicat fa quinze anys en la secció ‘Panorama’ de Levante-EMV, apuntava la riquesa lèxica de la parla valenciana en l’àmbit de la terminologia arbòria.
Contava que en un pla d’activitats recreatives d’una excursió escolar, que vaig vore en una web d’un centre educatiu, el mestre o mestra autors de l’escrit d’instruccions havia apuntat que “Si no hi ha engrunsadores, en farem i les penjarem de les rames dels arbres”. Pensava jo: “Mare meua, a terra van tots, xiquetes, xiquets i mestres, si proven a engrunsar-se”, perquè si lliguem les cordes d’una engrunsadora a una rama i hi intentem engrunsar-nos, és ben segur que esta dona o es trenca, i el bac, assegurat.
El o la docent que feu l’escrit referit, si haguera sigut valencianoparlant des de menut o menuda, mai hauria escrit o dit que penjarien les cordes de l’engrunsadora de les rames dels arbres, perquè el ramatge de qualsevol arbre no aguanta bé una engrunsadora amb un xiquet o una xiqueta assentats en eixe aparell. I si s’engrunsen els o les mestres, pitjor encara. Eixe seient, en el cas de posar-lo en un arbre, es penja d’un cimal o d’una branca ben grossa i forta. En castellà, com que no tenen cimals ni branques com les nostres, sí que es pengen les cordes dels columpios de les ramas.
I arribem a la rica terminologia arbòria del parlar valencià i el d’alguna part de la llengua compartida. Nosaltres en un arbre distingim, a banda de les arrels que subjecten des de baix terra els arbres, la soca, fins al creuer, d’on naixen els cimals, d’estos ixen les branques i d’estes, les rames. I finalment, les fulles. En castellà, dalt de les arrels, hi ha el tronco, la nostra soca, i després del creuer tot són ramas. Però en el model del català oriental, a més de les arrels, tenen la soca i després, fins a les fulles o pàmpols, tot són branques. Ni cimals ni rames.
El valencià literari i universitari, procedent de l’enlluernament noucentista, i la seua estela, també ha empobrit la terminologia arbòria, perquè hi apareixen pocs cimals i poques rames, i menys encara en els sentits figurats. La pobra rama valencianocatalana té la desgràcia de compartir identitats amb la castellana i, encara que no té totalment el mateix sentit que aquella, l’han esporgat bona cosa. I els cimals els deixaren, però com a ‘cima de muntanya’ i com a ‘branques més altes més o menys verticals’. Però cimals, a més d’eixos, són també els que definix Ferrer Pastor en el Diccionari general, el Diccionari normatiu valencià i altres, ‘cadascuna de les branques principals d’un arbre’.