No es pot tractar com a igual allò que és desigual. El concepte d’igualtat no consistix a tractar de manera idèntica situacions que són diferents i desiguals. La fiscalitat tributària grava el que més té i intenta compensar desigualtats, com també és missió dels servicis socials. La política d’igualtat de gènere s’aplica per a contrarestar la marginació ancestral de la dona en la vida laboral, professional, pública. És deure dels poders públics anul·lar o reduir al màxim les diferències socials.
Les desigualtats també ocorren en els tractaments legals de les llengües; les minoritzades, com esta, patixen els efectes d’un tracte desigual. El castellà i el valencià legalment no es troben en una situació d’igualtat. Conéixer la llengua cervantina és un dret i un deure per a tots els espanyols, mentres que, pel que fa al valencià, és un dret conéixer-lo i usar-lo en la Comunitat Valenciana, però no hi ha cap obligació legal d’entendre’l, per la qual cosa, eixe dret queda vulnerat quan algun empleat públic ens apremia o commina a dirigir-nos a ell en castellà, si volem seguir la conversa i rebre la informació que necessitem; per tant, anul·la el nostre dret d’usar el valencià en la terra a on és llengua pròpia. La desigualtat és ben palmària. El mateix ocorre amb les “altres llengües espanyoles” que indica la Constitució. I també en les llengües no obligatòries o minoritzades arreu del món.
Porte a col·lació el tema de la desigualtat lingüística a propòsit de l’anunciada consulta als pares i mares de l’alumnat valencià per a la tria de la llengua base o vehicular en el sistema escolar en nom d’una suposada llibertat educativa. Una consulta insòlita perquè la llengua vehicular de l’ensenyament no ha sigut potestat dels progenitors dels escolars, sinó de l’autoritat educativa. En una situació sociolingüística com la que tenim, plantejar una tria entre una llengua dominant (el castellà) i una minoritzada (el valencià) és voler certificar, més encara, eixa minorització, per l’extensió, presència en els àmbits públics i coneixement de la llengua dominant respecte de la minoritzada.
I una altra mesura que no contribuirà a arribar a cap igualtat serà augmentar la presència del castellà en la programació de la televisió valenciana, com es desprén de les declaracions del president d’À Punt, Vicente Ordaz. A la llengua castellana no li fa falta ningun augment a Espanya, està ben present en tots els àmbits públics espanyols, i va restant-li ús i parlants al valencià i a altres parlars hispans, mentres que el valencià va reculant, a poc a poc, però sense parar. Eixa mesura, la d’incrementar l’ús del castellà, tenint en compte que no li cal per a res, en realitat seria llevar-li espai a esta llengua, en un àmbit en què ja té el mínim del mínim.
A propòsit de l’increment de la llengua cervantina en detriment d’esta, en À Punt, diu Felip Bens, en l’article “Contra el castellà, diuen”, publicat en Lletraferit, “El castellà és una llengua irrenunciable per a la immensa majoria de valencianoparlants, per molts motius: familiars, pràctics, culturals, sentimentals… No en conec a cap dispost a perdre la llengua literària de Chirbes, Azorín o Blasco Ibáñez. La defensa acèrrima de la llengua valenciana no representa cap amenaça per al castellà, idioma amb 500 milions de parlants i una salut de ferro”.
Sobre el mateix tema, l’exconseller Vicent Soler, en un article publicat en Levante-EMV, exposa, carregat de raó: “Una llengua no pot sobreviure en el segle xxi si no té, entre altres coses, una presència com cal als mitjans de comunicació de masses”. I afig: “Una llibertat és autèntica si s’assenta sobre el pilar de la igualtat i, òbviament, no és el cas que ens ocupa.
”Però, sí que és el cas que un govern democràtic ha de fer front a les desigualtats heretades. De totes, les de la renda i serveis socials bàsics, però també de tota la resta de drets i no només de les persones, sinó també dels pobles. En el cas del valencià, no només perquè ho diu l’Estatut d’Autonomia, sinó també perquè és una riquesa de tots els valencians, de tots, dels valencianoparlants i dels que no ho són. A hores d’ara, els mitjans de comunicació de masses, com són la televisió o la ràdio, són uns dels instruments més eficaços per a fer-ho”.
La Constitució Espanyola prescriu que “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. I l’Estatut d’Autonomia de la CV disposa que “S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”. Però amb mesures com les que comentem, a on està la protecció especial del valencià? Com es complix eixa “especial protecció”?
Però, a banda de més presència en l’escola, en els mitjans de comunicació i en l’Administració, una mesura indispensable per a la protecció i ús del valencià i per a aconseguir una certa igualtat i garantia de futur, seria l’adopció de canvis constitucionals i estatuaris que determinen que el valencià i “les altres llengües espanyoles” són oficials en l’Administració espanyola i que el coneiximent dels idiomes perifèrics espanyols és un deure dels residents, especialment dels empleats públics, en les autonomies amb llengua pròpia.
Precisament, el 15é Congrés del PSPV-PSOE ha acordat, a través de diverses esmenes a la ponència-programa marc, proposar eixos canvis constitucionals i estatuaris. I també l’adopció d’un model lingüístic en valencià assimilable i practicable. Qüestions sobre les quals anem comentant des de fa temps en esta columneta i en altres. De tot això, seguirem insistint en pròximes entregues.
