La setmana passada despedírem esta columneta amb el compromís de seguir apuntant exemples d’un model lingüístic valencià identificador. També ens comprometíem a comentar el tema del prestigi de les llengües i de la necessitat d’un nou pacte pel valencià. La qüestió del patró lingüístic, del model de normativa consolidat i del prestigi del valencià ha cobrat actualitat i presència arran de l’aprovació dels nous Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat, encara que en major o menor gradació, quasi sempre, des de fa moltes dècades, eixe assumpt està damunt del tapet o del gran mantell de la lingüística o de la sociolingüística.
La controvèrsia ve perquè hi ha sectors relacionats amb l’estudi i conreu d’esta llengua que opinen que eixos Criteris vulgaritzen el valencià, i altres, també conreadors i fomentadors d’este idioma, que creiem que eixes pautes són ben pròpies de la llengua valenciana, i són tan vulgars com vulgar és el valencià. És a dir, gens. Segurament per això els crítics amb eixa línia lingüística no aclarixen ni concreten massa eixa suposada vulgarització. Qui considera que acurtar, afonar, buscar, castic, defendre, encisam, espentar, mitat, gastar, llavaplats, nuc, omplir, tardar i els exemples apuntats la setmana passada i unes línies més avall, veus i expressions ben valencianes, són mostres de vulgaritat és perquè, segurament, estima que el valencià és vulgar. Però allà ell o ells.
Pel que fa al prestigi dels diferents models lingüístics, preguntaríem: ¿Per què prioritzar aquest, aqueix, serveix, seure, picapedrer, us vull, vulga, us veuré, veure-us, com feien els criteris anteriors és més prestigiós que usar les veus i expressions valencianes més usades, com ara este, eixe, servix, assentar-se, pedrapiquer, vos vullc, vullga, vos voré, vore-vos? Des d’algun organisme dedicat a la ‘normalització’ d’esta llengua s’adduïx que totes les llengües tenen un estàndard i que uns ‘criteris particulars’ erosionen el model general de la llengua compartida. Però s’ha de tindre en compte que sense poder únic no hi ha estàndard únic ni uniforme, com no n’hi ha en castellà, amb les seues variants peninsular i hispanoamericanes, ni en anglés, amb les varietats britànica, americana, canadenca, australiana, etc. Igual ocorre amb el francés i altres idiomes. Una cosa és la unitat de la llengua en la diversitat i una altra la unicitat o uniformitat. I eixe principi o distinció val per a eixes llengües i per a la nostra compartida.
S’invoca també el prestigi per a defendre la promoció i l’ús d’una llengua o fomentar una manera d’usar-la com a model lingüístic. El crèdit o reputació d’un idioma i/o d’una variant lingüística té a vore amb el seu ús i qualitat literaris, amb el fet que la utilitzen i li donen valor grups socials de cultura i/o benestants, però, sobretot, és determinant per al prestigi, consolidació i expansió d’un idioma el poder militar, econòmic, polític del país, territori, nació que sustenta eixa llengua o variant lingüística.
El prestigi del llatí i la seua expansió per la Mediterrània i per gran part de l’Europa actual, en l’antiguitat, anava de la mà de les falanges romanes, les seues espases i el poder polític i econòmic de Roma. La importància i prestigi de l’anglés en els últims setanta anys es deu, sobretot, al fet de ser l’idioma principal dels Estats Units, la potència més decisiva en la victòria militar dels aliats sobre el nazisme, en la II Guerra Mundial, a banda d’altres predominis econòmics i polítics.
Sobre el prestigi i expansió del castellà, tant en la península, com en la conquista d’Amèrica, en este cas, amb els resos cristians, no cal parlar, que ja els sabem massa. I aixina totes les extensions idiomàtiques.
Sobre el patró lingüístic del valencià, el prestigi no li ha de vindre de la supeditació al model del català oriental ni de l’ús d’un valencià mutilat i ortopèdic, com és el fomentat per l’elitisme lingüístic. I a falta d’accions de força militar (ni somniar-ho) o de gran potència econòmica, les solucions per a la pervivència, manteniment i recuperació dels usos del valencià passen per valorar, com correspon, en casa, en el carrer i en les lleis, la nostra primera senya d’identitat com a valencians, sigam castellanoparlants o valencianoparlants.
I que una llei constitucional o d’alt rang prescriga que el valencià i les altres llengües perifèriques espanyoles són d’obligada comprensió per als residents en els territoris que posseïxen llengua pròpia. I que el patró lingüístic fomentat pels poders públics siga identificador, el de assentar-se, baix de, este, hòmens, jóvens, metja, orde, partix, tapó, vore, vos, vullc, xillar i centenars més. I fa falta un pacte pel valencià que evite lleis com l’anunciada de Llibertat educativa, perquè “el valencià és una llengua en perill i mereix un tractament especial per reforçar-lo i aquesta proposició de llei va en sentit contrari”, com diu el portaveu d’Educació del Grup Socialista de les Corts, José Luis Lorenz. I en una pròxima entrega tractarem dos aforismes: “Un idioma és un dialecte amb exèrcit i marina” (i “aviació militar”) i “Una llengua sense exèrcit no té futur”.
