L’inici de temporada del València té dos noms propis en atac: Arnaut Danjuma i Hugo Duro. El neerlandés acumula 2 gols i el madrileny 3, una producció que es traduïx en 5 dels 8 punts de l’equip en sis jornades. Més que una coincidència, la seua associació apareix quan més falta fa: en dos de les seues tres titularitats conjuntes els dos van veure porta, un patró que explica part dels punts collits.
Repartiment de rols en l’onze
Carlos Corberán els va alinear junts enfront de Getafe, Barcelona i Espanyol. En les dos trobades en els quals van marcar els dos, Danjuma va obrir el partit i Duro el va encarrilar o el va rematar. Davant el Getafe, l’extrem va anotar en el 54 i el davanter va posar el 2-0 en el 97; en el RCDE Stadium, Danjuma va colpejar en el 15 i Duro va augmentar la renda en el 62. La seqüència dibuixa una dupla complementària: un desembossa i l’altre assegura el resultat en el tram final.
Eixa eficàcia va tindre impacte directe: contra el Getafe va arribar la primera victòria a Mestalla i davant l’Espanyol el primer punt a domicili. En canvi, en la golejada encaixada davant el Barcelona en el Johan Cruyff, ni ells ni la resta de l’equip van poder anotar, símptoma de les dificultats del conjunt en un escenari de màxima exigència.
Danjuma s’ha assentat com a fix en el front ofensiu des de la seua arribada. Hugo Duro, per part seua, alterna titularitat i banqueta, però respon en els dos registres: en la seua última suplència, davant l’Athletic Club, va segellar el 2-0 en l’última acció. Eixa versatilitat li convertix en un recurs d’impacte que complementa el pes específic del neerlandés.
Més enllà de la seua societat, la nòmina de golejadors es completa amb Diego López, Mouctar Diakhaby i Baptiste Santamaría, amb una miqueta cada un. La dada subratlla la tendència: quasi dos terços dels gols porten la firma de Danjuma i Duro, una dependència que pot ser virtut si se sosté en el temps i l’equip continua sumant des d’altres línies.