«Precisament perquè podem definir la nostra pertinença en termes territorials, en els països occidentals fruïm de les llibertats elementals que per a nosaltres són els fonaments de l’orde polític» (Scruton, 2014).
«De la creació de València Nova (1904) fins a l’actualitat el valencianisme política acollit una vintena de formacions polítiques» (Arreaza-Aguilera, 2022).
De 1904 fins a l’actualitat —refundació del Bloc en Més Compromís en 2021—s’han creat 9 (23,1%) partits de centre, 5 (!2,8% partits de dreta i 25 partits (64,1%) d’esquerra dins del corrent valencianiste. El sorgiment de partits valencianistes des de la Renaixença valenciana ha sigut una constant en els diferents períodes històrics, dictadura franquista inclosa. D’esta manera, es fundaren 6 (15,4%) partits abans de 1930, 9 (23,1%) entre 1930 i 1936, 7 entre 1936 i 1975 (17,9%), 9 més entre 1975 i 1995 i, finalment, uns altres 9 de 1995 fins a l’actualitat.
Al marge dels partits també han sorgit altres organitzacions valencianistes de tot tipus que han servit per a alimentar o recolzar les bases dels partits valencianistes.
2.1 La força del valencianisme a debat. Presència institucional i política
El valencianisme accedí per primera volta a les corporacions municipals durant la Restauració. En 1917, José Mira Meseguer (PURA) fon el primer alcalde electe de la ciutat de València. El PURA es mantingué com a partit dominant del Cap i Casal de 1918-1922 i de 1931-1936. En canvi, altres ajuntaments, com el d’Alacant o el de Castelló foren dominats durant la Segona República per partits d’esquerra (no valencianistes).
Mentre que el PURA era el partit fort en l’Ajuntament de València, la Dreta Regional Valenciana aconseguí major pes en la Diputació Provincial de València amb figures com Manuel Simó Marín. En juliol de 1933 la DRV posseïa agrupacions locals en el 93% dels municipis de la província de València, en el 67% de la d’Alacant i en el 55% de la de Castelló (província a on necessàriament havia de compartir espai amb els tradicionalistes).
Durant el bienni conservador de la Segona República (1933-1936) Ricard Samper (PURA) accedí a la Presidència del Consell de Ministres entre abril i octubre de 1934. Lluís Lucia fon ministre de Comunicacions i Obres públiques de maig a desembre de 1935 en els governs de Lerroux i Chapaprieta.
A banda de la DRV (dins de la CEDA) i del PURA (en coalició amb el PRR), un altre partit que tingué representació en el Congrés dels Diputats en 1936 fon Esquerra Valenciana amb Vicent Marco Miranda.
Les diputacions provincials han mantingut la presència de partits valencianistes durant quasi tota la democràcia. UV estigué present en la Diputació de València de 1987 a 2003 mentre que Compromís hi ha estat des de 2011.
2.2 El valencianisme en el poder: els casos d’Unió Valenciana (1995-1999) i de Compromís en el Consell (2015-2023)
UV arribà al llarg de vint anys a l’alcaldia d’onze municipis de la Comunitat de més de 20.000 habitants però no de manera simultània: Alzira, Catarroja, Alboraia, Cullera, Carcaixent, Albal, Benifaió, Alcàsser, Vilamarxant, Pego i Orpesa.
En les eleccions generals espanyoles obtingué un senador i un diputat consecutivament en 1993, 1996 i 2000.
Enric Monsonís fon eurodiputat dins de Coalició Europa entre els anys 2003 i2004.
UV tingué representació en les Corts Valencianes de 1983, quan es presentà dins de CP fins a 1999.
En 1995 es firmà un pacte de legislatura entre el PPCV i el PP pel qual UV es feu amb la Presidència de les Corts (Vicent González i Lizondo) i amb una Conselleria. Més tard n’aconseguí una altra, encara que no amplià les competències de la primera (Mig Ambient i Agricultura i Pesa).
En 2015 PSPV i Compromís acordaren un pacte programàtic pel qual Compromís accedí a la Presidència de les Corts i quatre conselleries (Vicepresidència inclosa). De les quatres conselleries obtingudes per la coalició dos foren per al BLOC i 2 per a IdPV.
En l’any 2019 quan es reedità el pacte amb UP, Compromís continuà en el Consell en les mateixes condicions.
2.3 Les associacions valencianistes: entre l’esquerra i ‘extemporaneïtat
Compromís, al contrari que UV, ha consolidat feus electorals en les comarques centrals i en la ciutat de València. És a dir, la pèrdua de poder en el Consell i l’alcaldia del Cap i Casal no s’ha traduït en una dispersió dels seus vots, sinó que ha conservat alcaldies importants i s’ha mantingut per damunt del seu sòl electoral en les Corts i en les tres Diputacions Provincials.
Compromís té l’alcaldia de tres capitals de comarca: Alzira, Llíria i Albaida i també té l’alcaldia d’Altea. No obstant, en les eleccions generals sempre s’ha presentat en coalició amb altres partits d’esquerra de matriu estatal exceptuant les eleccions d’abril de 2019.
A més el sindicat d’estudiants pròxim a Compromís, BEA, és la primera força en el claustre de la Universitat de València. Intersindical Valenciana també té més afinitat amb Compromís que mb el PSPV.
Altres organitzacions amb bases i/o quadres de Compromís del món associatiu valencià són ACPV, Escola Valenciana, FAMPA i altres associacions dels sectors culturals i socials mentre que en el sector de les comunicació i el món empresarial manca d’influència.
Cal destacar també la consolidació d’Ens Uneix en la comarca de la Vall d’Albaida amb un 35% dels vots en esta comarca, amb 38 regidors en 9 ajuntaments i la Vicepresidència de la Diputació Provincial de València.
