La finalitat d’este segon article (d’una sèrie en tres parts) és continuar analitzant «l’acord de cooperació» que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha firmat amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). En el primer, publicat este divendres, s’ha explicat què és la coordinació i què pot ser subordinació. En este segon s’exposarà de quina manera ha actuat sempre l’Acadèmia com demostra el ‘Dictamen’ aprovat l’any 2005.
Ser fidels a l’esperit de l’Acadèmia
El document que l’Acadèmia ha firmat contrasta molt amb u dels tres documents normatius més importants que ha aprovat: al costat de la gramàtica (2006) i el diccionari (2016), el ‘Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià‘ (9-02-2005). Com a conseqüència de l’oposició entre els dos documents, dedicarem el segon article a mostrar quina concepció té eixe document del valencià, dels seus noms, i de la coordinació lingüística amb els balears i amb els catalans.
[predef-nofollow]valncia-diari-499[/predef-nofollow]
El ‘Dictamen’ afirma que els Estatuts d’Autonomia comporten que hi han dos noms legals per a la llengua compartida entre balears, valencians i catalans, valencià i català: «Hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d’autonomia de Catalunya i les Illes Balears» (article 6 del ‘Dictamen’).
El nom valencià no solament té a favor les lleis valencianes. Hi ha una força més important que la legalitat valenciana: ser «una de les principals senyes d’identitat del nostre poble». Cal dir que la llengua com a senyal d’identitat no és un folklorisme superficial, sinó tot el contrari: eixe sentiment està vinculat a la cohesió social (forma part dels factors socials i polítics de les llengües).
La unió de la senya d’identitat i de la legalitat fa que el nom valencià siga el més adequat en la societat valenciana: «L’AVL considera que el terme més adequat per a designar la llengua pròpia en la Comunitat Valenciana és el de valencià, denominació que s’ha preservat legalment, ja que és una de les principals senyes d’identitat del nostre poble» (article 1).
La solució ve de la mà de les institucions valencianes
L’existència de dos noms pot crear problemes, «especialment fora de l’àmbit lingüístic compartit» (article 6). ¿Com s’hauria de solucionar eixa qüestió? Si tenim davant «una de les principals senyes d’identitat del nostre poble», convindrem que el tema no el pot resoldre qualsevol persona, ni qualsevol entitat, ni qualsevol institució: l’ha de solucionar la primera institució que representa el poble valencià. I, en una democràcia, eixa institució són les corts o parlament.
Les causes dites justifiquen que el tema de l’onomàstica el deuen resoldre, conjuntament, les Corts valencianes i els Parlaments català i balear. El ‘Dictamen’ «considera necessari que els governs autònoms implicats, en col·laboració amb el Govern espanyol, adopten les mesures pertinents» (article 6).
Tenim l’agent de la solució («els governs autònoms» en el document oficial de l’Acadèmia). Ara, falta el mitjà. La proposta la deuen fer les tres institucions dites; però el ‘Dictamen’ apunta cap a una direcció: «fórmules sincrètiques o similars» (article 6).
Passem a la concreció lingüística d’eixe suggeriment. Per a la societat actual, no tindria sentit que la unitat de valencià i català fora un nom nou (com ara combinant una part de valencià i una part de català). El sincretisme només pot ser la suma dels dos noms.
El primer autor que recorregué a eixe mitjà és Josep Giner, en 1947. Usava en exclusiva el nom valencià quan tenia com a destinataris els valencians; i sumava els noms (valencià-català o català-valencià) per a entorns internacionals i per a treballs de lingüística. En un article de premsa del 2004, aplicaren eixe mitjà tres professors de la Universitat de València en la versió valenciana (Rafael Castelló, Josep Lluís Pitarch i Abelard Saragossà), i Joan Solà (IEC), Ramon Lapiedra (IEC), Brauli Montoya (IEC), Artur Quintana i Abelard Saragossà en la versió catalana.
Seguint el camí de Giner, la suma dels noms valencià i català s’hauria d’aplicar en dos àmbits: fora del territori de la llengua, i en els estudis de lingüística. Això tindria la finalitat de «garantir coherentment la legítima presència del gentilici valencià fora de la nostra Comunitat» (article 6). Recordem que, per a l’ús social general (universitats incloses), el nom adequat és valencià per la raó indicada més amunt (ser una senya d’identitat dels valencians).
La coordinació no pot fer-nos invisibles
Per al ‘Dictamen’, l’actuació descrita comporta dos beneficis. Per una banda, garantix la presència del nom valencià fora del territori valencià. És a dir, la coordinació lingüística amb els balears i amb els catalans no pot tindre com a resultat que els valencians (cinc milions d’habitants) ens tornem invisibles. Catalunya té vora set milions i mig d’habitants, i les Illes Balears un poc més d’un milió. Per una altra banda, la unió de valencià i català en el nom de la llengua facilita una altra conjuminació: conciliar la sociologia (el sentiment majoritari dels valencians), el dret i la lingüística.
Cal dir que el resultat final que acabem de descriure sura des del començament per tot el document de l’Acadèmia. De fet, l’article número 1 assenta el principi ètic en què es fonamenta la coordinació lingüística amb els balears i amb els catalans: «el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat» que les altres parts de la llengua.
En la coordinació lingüística, es poden produir deformacions. Prevenint-les, el ‘Dictamen’ fa una observació cap al principi que té esta implicació: no s’haurien de fer classes en una universitat estrangera sense tindre en compte tres factors; 1) les particularitats del valencià; 2) el nom doble de la llengua; 3) la realitat sociològica valenciana. Ben entés: caldria evitar eixes tres exclusions si el curs inclou el valencià. La formulació del document de l’Acadèmia és esta: «la difusió del valencià fora del nostre àmbit lingüístic» ha de «garantir la difusió de la nostra peculiaritat idiomàtica», i s’ha «d’ajustar a criteris conceptuals i onomàstics de caràcter integrador» (l’article 4 dels «Antecedents»).
La solidaritat entre els valencians com a camí
El ‘Dictamen’ acaba d’una forma molt emotiva. A partir dels 9 articles que conté, l’Acadèmia demana al conjunt dels valencians i al conjunt de les seues associacions, entitats i institucions que siguen solidaris entre ells, i que eviten els dos extrems: el secessionisme i la supeditació del valencià al català. En paraules del document de l’Acadèmia: cal «una gran solidaritat entre tots els seus usuaris i l’allunyament tant de qualsevol temptació fragmentarista com de qualsevol esperit uniformitzador monocèntric».
En la tercera part de l’escrit, mostrarem que el document que l’Acadèmia ha firmat es separa dels objectius i els mitjans que proposa en el ‘Dictamen’.
