En un treball sobre la història del valencià i implicacions del present sobre el futur com el que estem tractant, és necessari abordar el tema del nom de la llengua. Cal dir que, per a solucionar la qüestió, actualment disposem de més mitjans que en la segona mitat del segle XX. La concepció que predominava del concepte llengua era essencialista, ja que considera els idiomes fora de les persones i fora de la societat.
La idea que circulava era la que interessa als idiomes dominants: serien llengües les formes de parlar que tenen el suport inequívoc d’algun estat (o estan en el procés d’aconseguir eixe suport; o volen tindre l’adhesió d’un estat). A més, cada idioma hauria de tindre un nom (i només u), posat (o suportat) per l’estat (o estats) que fan costat a la llengua. Entre els sociolingüistes i un sector dels lingüistes, circula una paròdia d’eixa concepció: una llengua seria una forma de parlar que té darrere un exèrcit (en anglés, «A language is a dialect with an army and navy»).
Davant d’eixa idea (essencialista i dominant), està la humanista i científica. Els valencians fa tretze anys que tenim un llibre que contrasta les dos visions (Manual de sociolingüística de Toni Mollà, 2002). Això no obstant, no conec cap escrit ni cap opinió pública que haja remarcat el pas del tractament essencialiste dels idiomes a la concepció científica.
Mollà ha criticat que «els lingüistes no han arribat a elaborar definicions unívoques» del concepte llengua, ambigüitat que ha «afavorit les interpretacions tendencioses i parcials» (p. 46). A més, hi ha una concepció d’eixes nocions (prou estesa) que és tautològica, ja que la definició del concepte llengua recorre a dialecte, i viceversa.
Les reflexions del sociolingüiste valencià van acompanyades d’una exposició crítica dels «criteris» que els lingüistes hem usat per a dir quines maneres de parlar constituirien una llengua (p. 46-56): extensió, comprensibilitat, etc. La falta d’adequació que hi ha entre l’objecte d’estudi (les realitats lingüístiques que anomenem llengües) i la teoria (els «criteris») explica que la sociolingüística procure evitar els térmens llengua i dialecte, davant dels quals preferix una expressió aplicable a tota realitat lingüística, varietat lingüística (p. 50).
Per als sociolingüistes, ¿què són les llengües? Són realitats inseparables dels parlants i de les realitats socials en què viuen, de manera que la seua naturalesa és tan social i política com lingüística (p. 45, 46). Pel mateix camí va un sociolingüiste austríac catalanòfil (Kremnitz 2008: 38). Eixe fet explica que hi hagen varietats lingüístiques que, a pesar de ser molt diferents entre elles, es consideren part de la mateixa llengua (com ara molts parlars italians, o xinesos, o àrabs).
El mateix fet explica el cas contrari: varietats lingüístiques enormement similars i que, en canvi, diem que són llengües diferents (com ara moltes llengües eslaves, en els quals els parlants s’entenen entre ells). La variabilitat culmina en el fet que hi han parts d’una llengua que són més divergents entre elles que amb una llengua veïna. Un exemple típic és l’alemany, que ocupa un gran espai. Sol dir-se que hi han més poques diferències entre l’holandés i l’alemany considerat modèlic, que entre eixe alemany i la varietat lingüística de Baviera.
Des de la perspectiva dels sociolingüistes, podem entendre més fàcilment els fets històrics valencians. Òbviament, els intel·lectuals valencians del segle XV sabien que la llengua que parlaven venia de Catalunya, no debades la conquesta era un esdeveniment relativament recent, i una part d’ells devia tindre familiars en Catalunya (com ara Ausiàs March). Però el fet és que el nom que usem els valencians des de la segona mitat del segle XIV és valencià, tant per a parlar de la llengua pròpia del Regne de València com per a indicar el conjunt de l’idioma (com ara Canals en 1391).
Per a solucionar la qüestió de com anomenar la llengua que compartim els balears, els valencians i els catalans, el mitjà a què vàrem recórrer al principi del segle XVI és triar el nom que inicialment s’havia aplicat a l’occità (llemosí o llengua llemosina). Eixe nom no tindria ús social com a conseqüència de la supeditació d’Occitània a França a partir de la Batalla de Muret (1213). Poant del passat un nom abandonat, arribàvem a un bon resultat: cada poble tenia un nom; i, per al model lingüístic compartit (que canviava al llarg de la història), obteníem un nom diferent: un nom unívoc.
Històricament, el nom llemosí derivava del fet que els trobadors més importants dels segles XI i XII són de Llemotges. Però, al principi del segle XIII, un exèrcit francés invadix Occitània; i, tres segles més tard, l’occità havia desaparegut com a llengua escrita. Eixa situació possibilitava que un nom antic (el de la llengua dels trobadors) canviara el seu valor i s’aplicara al model lingüístic dels balears, els valencians i els catalans. Segons un historiador català (Rafanell 1991: 8-9; 1999: 75-82), el nom llemosí tingué molt d’èxit, es propagà a tot l’àmbit lingüístic, perdura entre els il·lustrats del segle XVIII i forma part dels fonaments de la Renaixença. En definitiva, quatre segles d’ús.
Al llarg del segle XIX, diversos intel·lectuals catalans desqualifiquen el nom llemosí (Ballot 1813, Bofarull 1854 i Milà i Fontanals 1865 segons Rafanell 1991: 24). Diuen que «filològicament» no seria vàlid. Com passa tan sovint en els temes dels pobles o nacions, abandonem la perspectiva adequada (que partix de les persones i de les estructures socials) i passem a l’essencialisme (ara, què voldria dir el nom llemosí «etimològicament»).
Contra eixa perspectiva errònia, Rafanell (1991: 24 i 134-135) mostra una defensa «vehement» que el valencià Constantí Llombart va fer en 1875 del nom llemosí, actitud que prèviament havia practicat Teodor Llorente. En 1868, l’ideòleg de la Renaixença valenciana sostenia, amb arguments socials clars, l’adequació del nom llengua llemosina. Això no obstant, els intel·lectuals catalans abandonaren unilateralment el nom llemosí i només usaren català. Davant d’eixa actuació, ens podríem preguntar si l’efecte immediat no era el següent: perdre la unitat que havíem tingut durant 400 anys (1500-1900).
En el període en què el català noucentiste influïx molt en el valencià escrit (1943-1962), intel·lectuals catalans i una part dels valencians proposen el nom català per al conjunt de la llengua basant-se en l’origen i en el fet que durant el segle XX Catalunya destaca molt sobre les Illes Balears i sobre València. Crec que podem avaluar eixa proposta constatant que, al cap de més de mig segle, no hi ha cap partit polític valencià significatiu (inclosos els valencianistes) que use el terme català per a parlar de la llengua dels valencians.
Hi han sectors valencians que mantenen el nom català, sovint apel·lant a la ciència. Això no obstant, no tenen en compte les paraules i l’actuació dels sociolingüistes. En la mateixa línia, callen davant de treballs significatius (com ara Polanco 1984, Sòria 1991 o Mollà 2002). Ben mirat, tenint en compte la vinculació de les llengües amb la política, ens podríem preguntar si els partidaris d’anomenar el valencià com a català no haurien de defendre la seua opinió dins de partits polítics (o creant un partit polític). Com que el tema no és científic, seria una manera irreprotxable d’actuar: irreprotxable i, també, democràtica.
Després d’haver perdut la unitat que ja teníem (ús del nom llemosí durant 400 anys), si un partit polític valencià vol parlar igual en privat com en públic (comportament que l’ètica aconsella) crec que només té l’opció que va idear Josep Giner en 1947: usar en exclusiva el nom valencià en la societat valenciana, i sumar els noms valencià i català (valencià-català o català-valencià) per a entorns internacionals i per a treballs de lingüística (Giner 1998: 14).
Eixa proposta també aparegué en un article de premsa del 2004 firmat per tres professors de la Universitat de València en la versió valenciana (Rafael Castelló, Josep Lluís Pitarch i Abelard Saragossà) i per Joan Solà (Institut d’Estudis Catalans, IEC), Ramon Lapiedra (IEC), Brauli Montoya (IEC), Artur Quintana i Abelard Saragossà en la versió catalana.
Per la transcendència del tema, l’article dit demanava que hi haguera un acord de les Corts Valencianes, el qual hauria de tindre un acord correlatiu en els Parlaments de les Illes Balears i de Catalunya. Els articles dits estaven redactats a partir d’un manifest que vaig fer públic al principi del 2004 (Una conjuntura difícil per a la societat valenciana, per a l’Acadèmia i per al valencianisme), al qual s’havien adherit quatre de les persones citades (els valencians Rafael Castelló i Josep Lluís Pitarch, i els catalans Joan Solà i Artur Quintana).
En l’any 2005, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va aprovar un dictamen per a informar que «la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra». Sobre el tema del nom de l’idioma, el dictamen assumix la proposta de Giner.
Afirma que la llengua té dos noms legals (valencià i català), reclama que valencià i llengua valenciana siguen vàlids per a tot l’idioma, i proposa una solució sincrètica que permeta visualitzar, en els àmbits externs als territoris respectius, la dualitat terminològica. Finalment, l’Acadèmia demana que la proposta s’aprove seguit el camí indicat en el paràgraf anterior (les Corts valencianes i els Parlaments balear i català).
Voldria insistir en la necessitat de parlar expressant les mateixes idees en privat i en públic (tant per una banda com per l’altra). Actuant així, contribuiríem a resoldre la ferida social de com anomenar el valencià. A més, eixa decisió ¿no dificultaria que valencians que no parlen en valencià en públic tinguen l’atreviment de presentar-se com a defensors del valencià alhora que afirmen que valencians que parlen en valencià en públic serien antivalencians? Continuarem en l’article següent.
