El valencià del futur: confiança, satisfacció i identitat (14)

Els models lingüístics del segle XX no estan ajudant a un model eficaç en l'escola valenciana

Abelard Saragossà, membre de l'AVL, en una conferència
L'acadèmic Abelard Saragossà ha dedicat la vida a l'estudi del valencià | Àrbena

Després de parlar del paper dels docents en el futur del valencià, fem un poc de repàs dels models lingüístics que s'han ensenyat. En la Renaixença, la coordinació lingüística entre els balears, els valencians i els catalans existia, i els tres principis que guiaven els escriptors eren adequats: 1) partir de la llengua viva de l’entorn; 2) recuperar la dignitat de la llengua clàssica; 3) coordinar el balear, el valencià i el català (Saragossa 2007). Seguint eixe camí, arribem al model dels autors més bons: el mallorquí Marià Aguiló, el valencià Teodor Llorente i el català Jacint Verdaguer.

¿Quina evolució hi ha entre 1909 i 1939? La podríem descriure amb tres característiques. Quan arriba el principi del segle XX, la recuperació dels catalans avança molt a pressa, mentres que els balears i els valencians seguim caminant a poc a poc. En eixa situació descompensada entre l’avanç molt ràpid dels uns i l’avanç pausat dels altres, acaba produint-se una alteració en una part dels intel·lectuals catalans del Noucentisme.

Eixa alteració els fa pensar que ells serien la llengua, i que l’operació que hauríem de fer els valencians i els balears seria imitar en tot i del tot el seu model lingüístic, per molt que eixe model no fora aplicable als mitjans de comunicació en valencià. A més, els qui pensaven així tenien una ideologia elitista, de manera que també varen tindre efectes negatius sobre Catalunya (com mostren les paraules de Coromines).

L’escrit fundacional de Taula de Filologia Valenciana (2011: consultable en línia) descriu l’evolució del model lingüístic català durant el segle XX. En Saragossà 2012, he tractat la influència d’eixe procés en el valencià. La primera part del treball mostra quin model lingüístic usava el valencianisme de la república, que aplicava els mateixos principis que en la Renaixença. També analitza un article que exposa de quina manera un sector dels intel·lectuals catalans volia que fora el valencià. L’article es diu «Llengua i dialecte», de Ramon Aramon (secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans durant quaranta-set anys, 1942-1989).

L’escrit d’Aramon (publicat en 1931) no va incidir en el valencià escrit dels anys 30. Però, en la dictadura de Franco, va desaparéixer la base social del valencianisme. Cap a 1948, el valencianisme es reduïa a dos colles de poetes, els uns a l’entorn de Carles Salvador (més populars) i els altres a l’entorn de Xavier Casp (més elitistes). En eixe ambient social, els escriptors (Carles Salvador, Xavier Casp, Joan Fuster) s’imposaren als lingüistes (Sanchis Guarner i Josep Giner). A partir dels primers anys 40, els escriptors es separaren significativament del model lingüístic valencià dels 30, procés que culminà en els llibres de Fuster dels 50 i els 60.

El programa lingüístic de Ramon Aramon es tornava realitat. Convé notar que, quan Fuster parlava en públic i quan publicava articles en la premsa de València, no practicava el model dels seus llibres. Una tal variació ¿no indica que el model català no era vàlid per a la comunicació amb el públic valencià? Com que l’adopció d’eixe model era impracticable en valencià, el valencianisme dels 70 canvia la flexió verbal del català oriental per la clàssica (preferesc, nasc, traure…), i així arribem a 1983 (any en què el valencià va ser restituït a l’escola valenciana).

L’any següent (1984), Lluís Polanco descriu els efectes negatius que aquella evolució havia tingut sobre el model lingüístic valencià. Els lingüistes valencians no vàrem reaccionar davant de l’article de Polanco, de manera que moltes característiques lingüístiques negatives descrites pel sociolingüiste es mantingueren en les publicacions posteriors.

En este treball, no he parlat sobre la funció dels escriptors valencians actuals. En eixe tema, cal destacar la reflexió que va fer Enric Sòria quan tenia 26 anys (en 1984), que ha mantingut al llarg de la seua vida (Sòria 1991: 238-255). Des d’una perspectiva universal, l’intel·lectual d’Oliva remarca com de necessària és la naturalitat i la vivor en un bon model lingüístic. Desplega un treball molt ben orientat: agut, penetrant. També apassionat (i apassionant).

Les reflexions de Sòria haurien d’haver sigut amplament debatudes entre els escriptors valencians (i balears, i catalans). Però no conec cap resposta pública. Ha passat com en el treball de Polanco: sense pena ni glòria. Per cert, això ¿no és senyal de poca vitalitat intel·lectual? Continuarem en l'article següent.

📸 L'actualitat valenciana en imàtgens! Seguix-nos en Instagram

🌞Vols saber l'oratge que farà? Seguix-nos en Instagram


Comentaris

envia el comentari