En la part anterior, hem comentat quin deu ser l’origen del valencià actual: el valencià treballat del segle XV. Ara, farem una presentació breu de l’evolució que porta fins al present. Tenim la idea que, en els segles XVI i XVII, es produí una «decadència». Certament, la creació literària recula; però el factor principal d’una llengua són els seus parlants i les institucions de la societat. Des d’eixa perspectiva, cal dir que el valencià no retrocedí ni en la llengua parlada ni en les institucions al llarg dels segles XVI i XVII. El valencià seguia sent la llengua del món administratiu i del món jurídic: de l’administració del Regne de València; de les lleis i dels notaris; de les institucions polítiques. I, sobretot, el valencià seguia sent la llengua del poble valencià.
Pel que fa a la qualitat de l’idioma, Josep Giner remarcava que, gramaticalment, el valencià dels segles XVI i XVII és superior al valencià del segle XV. El lingüiste valencià posa com a exemple la substitució de les formes llatines del pretèrit perfet (que eren irregulars: tu pensast, nosaltres pensam, vosaltres pensau) per formes regulars (tu pensares, nosaltres pensàrem, vosaltres pensàreu). Ací, comentarem una estructura que té transcendència en el present.
Inicialment, teníem les preposicions sus i sobre, heretades del llatí. No descriuré quin valor tenien perquè han mort. Els parlants les usaven d’una manera fosca: interferida. Davant d’això, vàrem crear tres paraules noves: dalt (que significa ‘a la part superior’: No viuen ací, sinó dalt); damunt (‘a la part immediatament superior, de manera que hi ha contacte’: Podeu posar cartells dalt dels nostres, o al costat; però no damunt) i amunt (‘moviment vertical, des de la part inferior’: Passejaven per l’avinguda del Vedat, amunt i avall).
Després de l’època clàssica, la paraula sus morí. La preposició sobre també hauria d’haver desaparegut; però l’hem conservada perquè li hem canviat el valor. En qualsevol comarca valenciana, sobre (Parlar sobre un tema) significa ‘al voltant de + acostament’ (en l’exemple, li peguen voltes a un tema per a comprendre’l). No hi ha cap valencià que diga ‘Parlar dalt d’un tema’ ni ‘Parlar damunt d’un tema’.
Si ara sumem, comprovarem que, a on inicialment teníem dos paraules (usades confusament, sus i sobre), ara en tenim quatre (dalt, damunt, amunt i sobre), cada una amb un valor privatiu (que els valencians apliquem perfectament). Com a mínim actuem així si parlem d’acord amb el poble pla. Si mirem i imitem un cert castellà (que ignora arriba i encima, Alarcos Llorach 1994: §289) i un cert català, podrem canviar ‘Li va passar per damunt del cap’ per ‘Li va passar per sobre (d)el cap’; ‘Viuen dalt’ per ‘Viuen (a) sobre’; o’ Estar damunt la taula’ per ‘Estar sobre la taula’.
Els valencians, certament, hem perdut dos preposicions (davall i sota), que hem de recuperar (com ens recorden les gramàtiques). En canvi, no he vist cap gramàtica que diga que la part de Catalunya que ha tendit a perdre quatre preposicions (dalt, baix, damunt i davall), les hauria de recuperar.
Per a tindre una visió general dels segles XVI i XVII, convé afegir que la reculada en la creació literària va unida a la poca estima pel valencià en la capa alta de la noblesa i en algun cercle alt de l’església. Però, en el conjunt de la societat, eixos factors eren poc significatius, contra la importància que els solem atribuir.
Sobretot a partir d’un sector del Noucentisme català, hi ha hagut la tendència a focalitzar els aspectes negatius de la realitat i presentar-los com si foren tota la realitat. No cal dir que eixa anomalia metodològica fa presentar el nostre passat o història com si fora una acumulació de factors negatius. Actuar d’eixa forma no solament és poc objectiu, sinó que no anima precisament a sentir-se activament valencià. ¿A qui li agrada formar part d’uns derrotats? Continuarem en l’article següent.