Soc de la indulgent opinió que un partit polític pot errar la seua estratègia global, la seua política d’aliances, o determinats posicionaments polítics. Pot fins i tot fer una mala llei que acabe per no servir als objectius imaginats… Òbviament, és millor que no passe, però pot passar. La política és d’una complexitat que cal tenir sempre pendent en tota anàlisi.
Allò que em sembla inacceptable, perquè és un símptoma de descomposició, és la incapacitat de fer autocrítica. D’analitzar serenament el que s’ha fet i dit, no buscant individualitzar culpabilitats, sinó intentant esbrinar on han estat els errors a fi de no repetir-los. Quan les crítiques internes ensopeguen amb una direcció impermeable, ossificada, a la defensiva, aleshores és quan el problema esdevé viciós, i per viciós perillós.
És per això, perquè no he trobat la porositat que m’agradaria en la meua organització, que el mes passat vaig publica en esta mateixa casa un article sota el títol d'”AUTOCRÍTICA“. La meua, òbviament. La meua personal visió crítica. Segur que n’hi haurà d’altres i més ben fonamentades. De la mateixa forma que hi haurà una defensa d’allò que estem fent, segurament també molt ben fonamentada. Jo no busque tenir raó, tot i que crec que en tinc bona cosa, sinó que reclame la necessitat del debat. Recuperar l’esperit crític, i desarmar la vocació de guàrdia pretoriana d’alguns. Ens hi va el futur.
De totes maneres, criticar és fàcil. Assumisc que en aquell article vaig fer la part més senzilla, i pretendre solucions senzilles a problemes complexos és irracional i condueix al desastre. Toca arremangar-se, per això vaig dir-li que sí a la Secretaria General quan em va proposar incorporar-me a l’equip que ha de redactar la ponència política del que serà el primer congrés de MÉS. Quan vaig recordar que hi acudiré amb voluntat col·laboradora, però esperit molt crític, se’m va contestar que era per això que se m’havia suggerit. He de creure que és un bon símptoma.
M’hauran de deixar, però, que ara mateix, en este article, i de forma somera i metafòrica, passe de la crítica a la proposta. I hi ha una imatge molt potent que em serveix per això. El darrer congrés del BLOC, que vaig tenir l’honor i responsabilitat de presidir, en el que s’acordà el canvi de nom a l’actual MÉS, es va desenvolupar sota un lema suggerent: La revolució valencianista. Però la seua imatge gràfica entrava en flagrant contradicció amb l’enunciat, i representava molt més fidedignament el que estàvem acordant, i el que fèiem també al Govern.
Hi havia sis logos de disseny modern i atractiu. Un puny tancat que supose representava a condició de partit d’esquerres, un triangle morat cap per avall que ens definia com feministes, una fulla verda en representació del nostre ecologisme, una bandera de l’Arc de Santmartí que recordava el nostre compromís amb el col·lectiu LGTBI. Una d’aquelles bafarades que en llenguatge de còmic impliquen una conversa, representant, vull creure, la vocació de diàleg permanent. I finalment una fletxa roja que apuntava cap a l’esquerra que o bé era reiterativa del punyet, o no sé molt bé que volia significar. En definitiva, una suma d’elements en representació d’identitats grupals que formen part d’allò que som i defensem, però que no constitueixen una identitat col·lectiva.
És com si foren les peces d’un trencaclosques, encaixades amb més o menys fortuna sobre la tauleta de la sala d’estar. Un pot aplaudir el repte: hem acabat el trencaclosques! Però quan intentes alçar-lo per mostrar-lo al món, s’esmicola, es desfà, cada peça cau pel seu propi pes. Perquè no hi ha res que les sume, que cree connivència, germanor, que supere els compartiments estancs que són cadascuna de les peces. Si vols que el resultat del trencaclosques perdure l’has d’emmarcar. I el marc ha de ser, així ho crec, el marc nacional. Entre tants símbols de La revolució valencianista, no n’hi havia cap que representés la unitat de tot el país. Una senzilla senyera redibuixada des de la modernitat estètica de la fulleta i el punyet.
El país que jo vull, el país que jo li reclame a MÉS que ha de liderar, és un país construït des d’una lectura progressista, feminista, ecologista, defensora dels drets dels col·lectius LGTBI, amb voluntat de dialogar amb els altres… Però estes identitats fragmentàries, si no és sota l’aixopluc d’una vocació de construcció nacional, no formen una col·lectivitat sòlida, no tenen la connectivitat necessària per a fer un país. I si això va de defensar drets individuals, i no va de construir un país modern, no sé què coi faig jo ací!