Joan Baldoví, síndic de Compromís en Les Corts, ha defés que la ‘virtut’ de l’acte impulsat per Gabriel Rufián per a parlar de la unitat a l’esquerra del PSOE ha sigut ‘esvalotar el galliner‘ i aconseguir ‘que es parle’. Per al dirigent valencianista, el moviment ha servit per a activar un debat que portava temps latent i situar-lo en l’agenda, encara que advertix que la discussió pública no pot substituir al treball de fons.
Anomenada a la discreció
Baldoví ha assenyalat que, a partir d’ara, el procés hauria de fer-se ‘amb més calma, amb menys focus, amb menys titulars, amb menys declaracions’ i ser ‘més discret’ per a arribar ‘a rams de beneir‘. Amb eixa expressió ha apuntat a la necessitat de culminar en acords reals i operatius, lluny del soroll mediàtic i de les presses que, al seu juí, entorpixen la negociació.
Ha reivindicat la ‘particularitat’ de la Comunitat Valenciana: ací ha subratllat que hi ha ‘possibilitat de canvi‘, de ‘tombar a la dreta i a l’extrema dreta’. Per això ha demanat ser ‘intel·ligents i generosos’ i ha recordat que Compromís es veu com una força capaç de ‘traure de l’abstenció’ a votants socialistes amb ‘temptació de quedar-se a casa’, un perfil decisiu en circumscripcions on màrgens estrets poden inclinar escons.
Segons ha indicat, si s’assumix que la llei electoral es va concebre per a ‘beneficiar’ a determinades formacions o a un ‘determinat sistema’, s’entén millor que tinga ‘raó de ser’ el plantejat en l’acte: que siguen les forces amb arrelament i presència territorial, com Compromís, les que disputen directament els escons a PP i Vox. Eixa lectura, ha esvarat, orienta on sumar i com ordenar les candidatures per a maximitzar representació.
Sobre la proposta de Rufián de crear un grup interparlamentari en el Congrés, Baldoví ha indicat que ja es parlarà. Ha recordat els seus dotze anys d’experiència en la Cambra Baixa, tant en el Grup Mixt com en el Grup Plural, i que moltes vegades el seu sentit de vot ha coincidit amb Podemos, IU, ERC o el PSOE; al seu entendre, eixa pràctica demostra que la coordinació pot avançar sense estridències i que formalitzar-la no és imprescindible per a convergir en l’essencial.
