Bon dia, Marc i Juli. La limitació bàsica de la carta que heu escrit (sense enviar-me-la a mi) és no tindre en compte qué passà en el 2016. La memòria del valencianisme sol ser molt curta, i estem acostumats a mirar fets aïllats, sense observar amb quins altres estan relacionats. Tot això es comprén millor en la part de l’informe (basat en un llibre inèdit per ara) que analitza l’actuació del Botànic. Vos ho envie, i m’agradaria que este escrit arribara als qui han firmat la carta. No cal dir que parlaré amb vosaltres sobre els aspectes que no vejau clars o en que discrepeu.
Vos envie una salutació ben afectuosa.
Abelard
1.1.1 L’informe de l’Ajuntament de Valencia (2016)
Després de la dictadura, l’Ajuntament de Valencia ha tingut una història llarga en el tema del nom de la seua població. Del període de govern del PSOE (1979-1991), no conec cap iniciativa per a regular el nom del Cap i Casal. El nom oficial era «Valencia», grafia que no és valenciana perque implica que la síl·laba tònica seria ci (Valencia), similar a valent-valentia. El fet d’estar governant 12 anys sense adaptar el nom Valencia al valencià deu ser una conseqüència de la fractura social valenciana dels 70 i 80, causada per la supeditació del valencià i dels símbols valencians a la divisió “dreta / esquerra”.
Al cap de 5 anys de governar el PP (1991-1996), el Ple de l’ajuntament aprovà, per unanimitat, un Reglament sobre l’ús i normalització del valencià (28-06-1996). Però passaren 9 anys abans que es publicara en el Butlletí Oficial de la Província (14-05-2005). En eixos 25 anys (1991-2015), no conec tampoc cap proposta per a valencianitzar el nom de la capital valenciana.
En la situació valenciana, convé remarcar que, per a aconseguir una suport amplament majoritari en l’adaptació de la grafia Valencia al valencià, cal fer dos operacions correlatives: 1) aportar argumentacions (objectives i aplicables); 2) evitar el sectarisme. Eixe camí acosta cap a un objectiu desitjable: l’idioma d’un poble i els seus símbols han de tindre una assumpció i una defensa transversal.
En el 2015, canvià la direcció de l’ajuntament, i el nou govern (Compromís i PSOE) inicià els tràmits per a regularitzar el nom de la ciutat (31-03-2016). La proposta va ser canviar Valencia per València sense basar-ho en cap estudi. El fonament eren dos factors: l’Acadèmia usava eixa grafia en el Corpus Toponímic Valencià, la qual també apareixia en el logotip de la institució. Per a deduir el valor d’eixos factors, constatarem que el logotip havia variat. En 1986, el govern municipal (del PSOE) posà «Ajuntament de València»; però, en 1993, el govern (ara del PP) el canvià a «Ajuntament de Valencia». Per una altra banda, l’aparició de «València» en el Corpus Toponímic Valencià no tenia ni força legal ni descansava en cap estudi de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (§1.8.1, 4). L’absència d’arguments (objectius i assumibles per la majoria) fa pensar que els 17 regidors que dirigien la ciutat (el 51%) no haurien buscat un acord amb el 49% a fi que la valencianització tinguera un suport tranversal.
El fet de no buscar canvis fonamentats i consensuats a fi que siguen perdurables comporta supeditar la identitat valenciana a les necessitats particulars de dos partits polítics. Eixa manera d’actuar no contribuïx a superar la fractura social valenciana pel model lingüístic i pels símbols dels valencians. Al contrari: impulsa a mantindre la fractura i afavorir el distanciament de la dreta valenciana. Si el nom del Cap i Casal i el model lingüístic estan vinculats a objectius de l’esquerra valenciana, la dreta podrà tindre tres reaccions: 1) és preferible la forma de l’ortografia del castellà («Valencia»); 2) no usar el valencià per a evitar-se problemes; 3) com a conseqüència, actuar com si el valencià no existira (ni convinguera que formara part de la identitat valenciana).
En definitiva, el fet de no aportar raons pertinents ni buscar la transversalitat alimentava la fractura social dels anys 70-80 i la supeditació de la identitat valenciana a la dualitat “dreta / esquerra”, d’acord amb la concepció de Joan Fuster («El País Valencià serà d’esquerres o no serà»). Contra eixe quadre, oposaria estes dos afirmacions: 1) la societat valenciana tindrà futur si, entre els uns i els altres (entre dreta i esquerra), elaborem un projecte social que siga més positiu que l’actual; 2) el valencià tindrà futur si és un component no prescindible d’eixe projecte social.
Demanar la substitució de Valencia per València amb el 51% i amb les característiques dites feia previsible que, quan canviaria el govern de l’ajuntament del Cap i Casal, la nova majoria intentaria apartar «València». Eixa possibilitat es tornà realitat al cap de huit anys (en el 2023), quan els 17 regidors del 2015 (51%) passaren a 16 (49%).
Quan un ajuntament demana incorporar la forma adaptada al castellà (com l’ajuntament de Castelló en el 2024: passar de Castelló de la Plana a “Castelló de la Plana / Castellón de la Plana”), no és necessari elaborar cap informe, per bé que la llei obliga a posar primer la forma del valencià (no pot ser: “Castellón de la Plana / Castelló de la Plana”); i, com és natural, la forma del valencià s’ha d’usar en els escrits en valencià. En el cas que comentem, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua té l’obligació d’aprovar la proposta de l’ajuntament.
En canvi, si l’ajuntament vol recuperar la forma valenciana (passar de Játiva a Xàtiva) o si proposa alterar la forma oficial (passar de L’Ènova a L’Énova), ha de demanar a una persona que elabore un informe que justifique el canvi. A causa d’eixa exigència, després del període per a fer al·legacions a la proposta de l’ajuntament (any 2016), i després d’haver respost a les al·legacions fetes (cinc en total), el govern municipal demanà al Gabinet de Normalització Lingüística de l’ajuntament de Valencia, que elaborara un informe, que va aprovar el Ple de l’ajuntament el dia 27 d’octubre del 2016. Cal dir que, en el 2025, el procés és més coherent: l’ajuntament ha de demanar l’informe abans del període d’al·legacions.
Hi ha una part de l’informe per a «consideracions tecnicolingüístiques». El contingut fa apel·lacions a Joan Coromines. No obstant, el lingüiste català no estudia la fonètica del topònim ni la grafia, de manera que l’apel·lació no té fonament. En el seu diccionari etimològic, dedica més de mitja pàgina al nom comú valença i al topònim «València» (DECLC IX, 23-a-24 – 23-b-36); però no fa cap observació sobre el valor de la lletra e en la grafia històrica Valencia. En l’estudi del nom valença, mostra una rima d’Ausiàs March entre valença i potença; però, com adés, no tracta el valor de la lletra e: ¿representava una é o una è? Si el canvi de naixénça per naixènça és parcial i recent (segle xx), en el segle xv prou que havia de ser com després del tancament de la è en é en el segle xi: valénça i poténça.
En l’Onomasticon Cataloniae, Coromines argumenta sobre la fonètica de Ebre-Ebro (volum IV, 36-b; també en la referència de §1.6.4); en canvi, no ho fa sobre la vocal tònica de Valencia(volum VII, 392-a, 393-a-b): només constata que la pronunciació valenciana general és Valéncia. Sobre la grafia, recorre a l’autoritat: «Literàriament i tothom ha acceptat en terres valencianes la grafia València (ja Carles Salvador, Voc. Ort., Mateu-Llopis, El País Val., “Acció Valenciana”, Sanchis Guarner, etc.)». Ara: quan una institució pública està dividida (en el nostre cas, 51% contra 49%), el recurs a l’autoritat d’un sector no té valor per a l’altre sector. A més, hem vist més amunt que eixa opinió no és certa (§1.5.5, 1).
L’informe del Gabinet de Normalització Lingüística qüestiona el primer principi internacional per a fixar la grafia dels topònims (la pronunciació dels seus habitants). Fa eixa operació fonamentant-se en la grafia «l’Ènova» (població de la Ribera), ja que els seus habitants diuen l’Énova. Per tant, si hi ha una excepció al principi de la fonètica en podrien haver dos. Deixant de banda que eixe camí no és adequat en la ciència, resulta que l’ajuntament de l’Énova va demanar en el 2021 la restitució del seu nom. Entre altres raons, exposen que la grafia «l’Ènova» produïx «desfiguracions» del seu nom (pronunciar l’Ènova; similarment, la grafia València fa que algun acadèmic articule València). L’Acadèmia Valenciana de la Llengua aprovà en el 2021 la rectificació de «l’Ènova» i l’oficialització de la pronunciació dels seus habitants, que respon a les estructures fonètiques del valencià (l´Énova = sémola, Saragossà e.p: §7.3.3, 7).
No hi ha tampoc pertinència en el fet de dir que pronunciar una é i escriure València seria comparable a escriure Valéncia i pronunciar Baléncia en una part del valencià (del Xúquer cap amunt, excepte una part de la Plana). Eixa afirmació no considera els principis que regixen el conjunt de les ortografies de les llengües romàniques, u dels quals és procurar conservar les consonants del radical llatí (§1.5.3). Per la mateixa raó, els balears i els catalans diuen pensà però escriuen pensar (al costat del factor de la llengua clàssica, que escriu pensar).
L’informe del Gabinet de Normalització Lingüística apel·la (amplament) a l’article de Garcia Illa (1997), al qual dona molt de valor (encara que atribuïx Valéncia a l’apitxat, que no té relació amb les vocals, §1.5.2). Per contra, el treball de Gulsoy (1981) és absent. Recordem que les aportacions d’eixa investigació no apareixen tampoc en l’IIFV (2002) ni en la GNV (2006). En canvi, sorprén que l’informe no cite el meu treball de 1997, ja que està publicat en el mateix llibre que el de Garcia Illa.
El conjunt de les anomalies descrites fa preguntar-se si l’informe va pel camí de la ciència, o si va pel camí de posar la ideologia de l’autor per davant de la realitat, de manera que presenta com a ciència el seu ideari. Si ajuntem eixe factor i l’actitud del govern municipal (no aportar raons pertinents per a «València» ni buscar una aprovació transversal), ens podem preguntar si no estem davant de dos injustícies: 1) al primer topònim valencià; 2) a un símbol distintiu dels valencians, ja que eixe topònim dona nom a la llengua i al territori del poble valencià. Convindrem que una persona que pose ser valencià per davant de ser de dreta o d’esquerra sentirà vergonya per eixa actuació i procurarà rectificar la injustícia.
