El pròxim dia 25 d’este mes de febrer començarà el període de la consulta per a la tria de llengua base en les escoles, valencià o castellà, que durarà una setmana, fins al 4 de març. Són molts els articles publicats estos dies sobre eixe tema. La majoria, en contra de plantejar eixa disjuntiva als pares i mares de l’alumnat. Donada la desigualtat existent entre una llengua i altra, des del punt de vista sociolingüístic, de diferència de legalitat constitucional i de coneixement de les dos llengües, eixa elecció es produirà amb gran avantatge per a un dels dos idiomes en lliça, en detriment per a l’altre. És com si en halterofília i en boxeig, no hi hagueren diferents categories, segons el pes dels contendents, i competiren en la mateixa categoria o modalitat els esportistes de 60 quilos amb els de 90. O com si les carreres de motos o d’automòbils no estigueren organitzades per cilindrades. O com si no hi hagueren categories per edats, en diferents esports, i els cadets, juvenils i adults competiren en una mateixa categoria.
Deia jo en l’article de la setmana passada, publicat ací en Valencià Diari, “El valencià i el castellà, una desigualtat legal ben palmària”, que “Les (llengües) minoritzades, com esta, patixen els efectes d’un tracte desigual. El castellà i el valencià legalment no es troben en una situació d’igualtat. Conéixer la llengua cervantina és un dret i un deure per a tots els espanyols, mentres que, pel que fa al valencià, és un dret conéixer-lo i usar-lo en la Comunitat Valenciana, però no hi ha obligació legal d’entendre’l, per la qual cosa, eixe dret queda vulnerat quan algun empleat públic ens apremia o commina a dirigir-nos a ell en castellà, si volem seguir la conversa i rebre la informació que necessitem; per tant, anul·la el nostre dret d’usar el valencià en la terra a on és llengua pròpia. La desigualtat és ben palmària”.
Però és que a banda de la qüestió de la igualtat o desigualtat, la programació en el sistema educatiu, incloent-hi la llengua o llengües, és responsabilitat i potestat de l’autoritat política, educativa o acadèmica, encara que també amb participació de representants de pares/mares, alumnat, professorat, etc. I per damunt o al costat d’això, en el cas valencià, està o hauria d’estar la protecció de la llei. La Constitució Espanyola prescriu que “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. I l’Estatut d’Autonomia de la CV disposa que “S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”. Però amb programes com el de l’elecció de llengua, que comentem, a on està la protecció especial del valencià? Com es complix eixa ‘especial protecció’?, com deia en la columneta citada.
“En una situació sociolingüística com la que tenim, plantejar una tria entre una llengua dominant (el castellà) i una minoritzada (el valencià) és voler certificar, més encara, eixa minorització, per l’extensió, presència en els àmbits públics i coneixement de la llengua dominant respecte de la minoritzada”, com també hi apuntava.
La consulta programada estimula la discòrdia lingüística, fomenta la divisió per raons de llengua i consagra la segregació per la mateixa causa. Si les dos llengües són oficials en la Comunitat Valenciana, les dos deuen tindre el mateix tractament en l’ensenyament reglat, és a dir, ambdós han de comptar amb la mitat del temps escolar, a banda del dedicat a la llengua estrangera. Paregut, però no totalment igual, a la desapareguda Llei de Plurilingüisme.
El valencià, entre altres decisions de legalitat constitucional i estatuària, necessita consens entre tots els partits i transversalitat i fugir de bandades com esta que comentem i com altres passades. Per això, quan més prompte millor, cal un pacte entre tots o de la gran majoria de grups parlamentaris de les Corts, de manera transversal, com es va fer en la LUEV, i en la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Seguirem insistint en això.
