El passat dia 17 de juny, Abelard Saragossà publicava un article titulat “Proposta per a Vicent Mompó i Natàlia Enguix”, en què, a banda de la proposta concreta al president i a la vicepresidenta de la Diputació, de lloar el seu pacte i de fer un resum de les diferents posicions o sensibilitats davant de la qüestió de la llengua, feia un al·legat a favor de la transversalitat de la política lingüística, a favor de fomentar l’ús del valencià sense distinció de classe o condició social ni d’ideologies. També, com preconitza des de fa molts anys, advocava en eixe article per la promoció d’un model lingüístic identificador, assimilable i no essencialista. Saragossà, com molts altres lingüistes, de Taula de Filologia Valenciana i altres espais i àmbits, defén i propugna per un patró lingüístic integrador que supere divergències i no genere rebuig.
En la situació de minorització en què ens trobem en el valencià, promocionar-ne la recuperació en l’ús social en tots els àmbits no és viable si la política lingüística no és global, si no té en compte el conjunt de la població valenciana, de totes les ideologies, de dretes, de centre o d’esquerres, i de diferents pensaments, amb un model que genere adhesió, desproveït d’elements que conciten oposició.
No es pot recuperar el valencià amb un model lingüístic que qualifique i, fins i tot, estigmatitze centenars de paraules, formes o expressions de la parla usual valenciana com a secundàries, dialectals, col·loquials o directament incorrectes com ara afonar, assentar-se, despedir, lladrit, llonja, mitat, rellonge, tapó, traïcionar, tuberia, vore, xafar, que diem, i prioritze enfonsar, seure, acomiadar, lladruc, llotja, meitat, rellotge, tap, trair, canonada, veure, trepitjar, que no diem, com es disposava en la documentació emanada de l’anterior Direcció General de Política Lingüística Criteris lingüístics, Salt, llenguatge vehicular, etc., i encara es disposa en departaments i àmbits universitaris i de l’ensenyament. Paraules, les de la segona llista, normatives i usables en la literatura, en les rimes poètiques i en la sinonímia, però contraproduents, crec, en l’ensenyança i en espais informatius en general, tenint en compte la situació sociolingüística que tenim.
Sense la transversalitat referida, el valencià seguirà anant arrere. L’absència de la qual és letal per al manteniment i recuperació d’esta llengua. I sense l’estabilitat d’un patró lingüístic identificador per als parlants o futurs parlants d’esta llengua també. Però per a que puga haver-hi transversalitat, cal un nou pacte pel valencià que situe la política lingüística fora del debat i de la utilització política partidista d’esta parla.
Hem tingut en els últims quaranta anys dos pactes lingüístics que han contribuït al reconeixement i al prestigi del nostre idioma. I a tornar-li un valor perdut des de l’abolició dels Furs, en 1707. Un va ser la discussió, diàleg i aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, en 1983, sense vots en contra, que va disposar la presència i obligatorietat del valencià en el sistema educatiu i parcialment en l’Administració. I l’altre va ser el que va propiciar la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb els vots favorables dels grups Popular, Socialiste i Mixt (73 a favor, 12 en contra), la qual, amb els seus acords, treballs i aportacions normatives, seguint l’estela de lingüistes com ara Josep Giner, Sanchis Guarner, Ferrer Pastor, els autors del Diccionari català-valencià-balear i altres actuals i ben solvents i coneguts, ha contribuït al prestigi i a posar en valor la parla genuïna valenciana, amb l’aperturisme necessari per a la comunicació i modernitat com a llengua viva i de cultura que és.
A banda de disposicions legals de rang constitucional, que fan falta per a superar l’evident desigualtat de tractament legal del castellà i les altres llengües espanyoles, com podria ser l’anunciada Llei de Plurilingüisme, ací és necessari un pacte transversal constituït per tots els grups parlamentaris de les Corts, o almenys una majoria qualificada que integre, com a mínim, els dos grups majoritaris del Parlament valencià, el Partit Popular i el PSPV-PSOE. Eixa és la transversalitat necessària i indispensable.
La política lingüística del Govern del Botànic no ha estat encertada, especialment pel que fa al model lingüístic, per la seua supeditació al patró estàndard de l’elitisme noucentiste del català oriental i del mateix model seguit pels departaments lingüístics universitaris, patró massa apartat de la parla valenciana, i equivocada també pel trencament del consens que significava l’establiment de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, “ningunejada” per l’anterior Direcció General de Política Lingüística. El sector dirigent d’este departament pegà, en 2015, una bandada cap a un costat. I ara, la Conselleria d’Educació pot pegar-ne una altra cap a la disminució del valencià en l’ensenyament, encara que en la qüestió dels criteris lingüístics pense que la Subdirecció de Política Lingüística va encertada.
Cal el pacte transversal i global per la llengua valenciana, com apunta Abelard Saragossà, i assenyalem molts i moltes. Un altre escenari és accelerar la marxa arrere del nostre idioma. I un aforisme, parafrasejant-ne un altre: El valencià és de tots o no serà de ningú.
